SINOPSI

Love sick ens parla de Kiki (Maria Popistasu) i Alex (Ioana Barbu), dues noies que es coneixen a la universitat. La seva amistat es converteix gradualment en amor. Les dues noies tenen naturaleses molt diferents. La forta personalitat d'Alex s'oculta darrere una aparença tranquil·la. Kiki amaga la seva inestabilitat emocional darrere d'una façana histriònica i extravagant. També hi ha la relació entre Kiki i el seu germà Sandu (Tudor Chirila), i la gelosia que aquest sent cap a la nova amistat de la seva germana.

CRÍTICA 

El cinema romanès és des de fa un cert temps el més animós del continent. Ha sortit en tromba del túnel i ha assumit un paper ple de risc i dignitat: hi ha moltes coses per explicar. A la pel·lícula de Christian Mungiu (4 mesos, 3 setmanes, dos dies) la segueixen (o precedeixen) d’altres que donaran testimoni del passat, del present i potser del futur d'aquest país no tan llunyà. Cineastes com Lucien Pintilie, Crist Puiu, Corneliu Poromboiu o el mateix director de Love sick, Tudor Giurgiu, li han arrabassat aquests llocs de privilegi en els festivals internacionals que havien tingut els directors iranians, coreans o xinesos. Ara són ells els amos. 
 
Love sick és una pel·lícula apreciable, que tracta un d'aquests assumptes pendents per a un país que encara es neteja les teranyines del comunisme. Se centra en els amors tortuosos d'una jove amb el seu germà i, a la vegada, amb una altra noia de la seva edat... És a dir, persegueix en porcions de seqüències la relació incestuosa i la lèsbica, amb les seves consegüents racions de gelosia, enllaçant-les en un exercici perillós de banalitat, ja que només un dels tres personatges (el de l'amiga lèsbica) té una certa consistència i profunditat.

 
Resulta curiós que se subratlli, tal com ja ho feia la celebrada pel·lícula de Mungiu sobre l'avortament, l'autèntica crisi de valors en la família romanesa al voltant d'una taula de menjador: no és que es perdin les formes mentre comparteixen el menjar..., és que s'elegeix aquest moment i lloc com el més apropiat per perdre's el respecte. Curiós, com curiós és també que el cinema més d'"ara" d'Europa sigui, en el fons, tan d'abans, tan antiquat, tant en els seus fons gastats (sí, hi ha moltes coses per explicar..., però ja explicades molt abans) com en les seves formes tan encotillades com la carn a l'interior d'un Fórmula 1. 
 

E. Rodríguez Marchante _ hoycinema.com