SINOPSI

En un país dividit a la vora de la guerra civil, dos nens, Amir (Zekiria Ebrahimi) i Hassan (Ahmad Khan Mahmoodzada), estan a punt de separar-se per sempre. Nombrosos estels, que participen en un torneig infantil, s’encreuen en l'intens blau del cel de Kabul. Però després de guanyar el torneig, la traïció d'un nen atemorit posarà en marxa els mecanismes d'una catàstrofe. Ara, després de 20 anys vivint als Estats Units, Amir (Khalid Abdalla) torna a l'Afganistan, tot i el perill que suposa l'implacable govern dels talibans, disposat a enfrontar-se amb els foscos secrets que el persegueixen i a reparar el mal que va fer. 

CRÍTICA 

Estels del cel a l’infern  

No hi ha manera d'encasellar el director Marc Forster, nascut el 1969 a Alemanya, criat a Suïssa i assentat des de 1990 a Nova York, on es va llicenciar a la Facultat de Cinema el 1993. Des d'aleshores ha dirigit pel·lícules tan dispars com les intrigues Un grito en el cielo (2000) i Tránsito (2005), els premiats drames Monster's ball (2001) i Descubriendo nunca jamás (2004), o la singular comèdia Más extraño que la ficción (2006).

 
Basada en el popular best-seller de Khaled Hosseini, la pel·lícula s'inicia a San Francisco, l’any 2000. Amir és un jove escriptor d'origen afganès, feliçment casat i plenament integrat als Estats Units. Just quan publica la seva primera novel·la rep una misteriosa trucada des del Pakistan, que li desperta dolorosos records. L'acció es trasllada així a l'Afganistan de 1978.

 
Rodada a la regió més occidental de la Xina, i dialogada gairebé íntegrament en dari i paixtu, aquesta pel·lícula desenvolupa una bella història d'amistat, lleialtat, traïció i redempció, elogiosa de la sincera religiositat musulmana dels personatges, i ponderada en la seva repassada realista de la dramàtica història recent de l'Afganistan.  
 
Segurament per al lector de la novel·la aquesta versió tindrà gust de poc, ja que s'endevina que en certs passatges Forster no assoleix tota la intensitat possible, potser perquè compta amb joves actors no professionals que a vegades resulten una mica encarcarats. Tampoc està gaire ben resolta la subtrama desenvolupada durant la dictadura talibana. 

De tota manera, l'inquiet cineasta manté un alt nivell narratiu, dramàtic i estètic, aconsegueix una notable direcció d'actors i no càrrega la mà en els passatges més sòrdids del relat, i el fa adequat per a un públic ampli. Forster aconsegueix unes quantes seqüències commovedores i de gran bellesa visual, en les que brilla amb llum pròpia la sensacional partitura de l'espanyol Alberto Iglesias, candidat a l'Óscar, amb una atrevida i moderna fusió de músiques tradicionals afganeses amb ritmes àrabs, flamencs i orientals.

Jerónimo José Martín_ Fila Siete