SINOPSI

La història comença quan Llewelyn Moss troba una camioneta envoltada per diversos homes morts. A la part del darrere hi ha un carregament d'heroïna i dos milions de dòlars. Quan Moss agafa els diners, provoca una reacció en cadena de violència que la llei, representada pel desil·lusionat xèrif Bell, no aconsegueix detenir. Moss intenta fugir dels seus perseguidors, especialment del misteriós cervell de l'operació.

CRÍTICA 

Just quan semblava que Joel i Ethan Coen vagaven per altres camins artístics allunyats de les seves primeres produccions, han frenat en sec i han retornat a les seves arrels amb la inestimable ajuda de Cormac Mccarthy, dissident literari que amb tan sols deu novel·les escrites ha posat de cap per avall la literatura nord-americana recent. Els germans tornen amb força en una de les seves millors produccions, i de passada posen la indústria ianqui als peus de Javier Bardem, rendida davant una interpretació tan inquietant com estimulant i que el va portar a obtenir un Oscar.

Llewelyn Moss (Josh Brolin) topa al mig del desert texà amb les conseqüències d'un fallit tracte entre narcotraficants de la frontera: un bon grapat de cadàvers, quilos d'heroïna i dos milions de dòlars. La temptació és massa gran per desaprofitar aquest bitllet a una vida millor –i més tenint en compte que viu amb la seva dona, Carla Jean (Kelly Macdonald), en una vetusta autocaravana–; així, agafa els diners i planifica la seva fugida, iniciant amb això un remolí de violència que té el seu epicentre en el letal i diabòlic Anton Chigurh (Bardem), el seu principal perseguidor. Seguint la pista de tots dos hi ha el desil·lusionat, frustrat i serenament desencisat xèrif Ed Tom Bell (Tommy Lee Jones), incapaç de seguir-los les passes i torbat pels canvis del món en què viu, per a ell cada vegada més allunyat del que va conèixer en la seva joventut. 
 
No es país para viejos és tan deliberadament profunda, complexa, pausada i àtona com es podria esperar. Es tracta de la millor pel·lícula dels Coen en molt temps, potser fins i tot de la més madura, dotada d'aquest ritme peculiar que s'ha convertit en marca de la casa gràcies als seus títols més recordats, des del seu inicial Muerte entre las flores (1990), Fargo (1996) o El gran Lebowski (1998); a més, és la seva proposta més violenta i visceral, alhora que l'única que podria englobar-se netament en el gènere de cinema d'acció, sempre filtrat per la visió d'aquests inclassificables guionistes i realitzadors. Tot contribueix a la perfecció de la proposta, des dels paisatges àrids, desassossegants i dominats per l'etern sol de l'Oest texà fins a l'absència de banda sonora, un metratge rendit tan sols al so d'un ambient tan parc i deshumanitzat com els successos que emmarca. En aquest context fred i apàtic, el trio central pot conformar una sola figura, cadascun d'ells aportant sentiments que van des de l'exasperant parsimònia de Chigurh fins a la rudesa i emoció encoberta de Moss, passant per la desídia de Bell, derrotat des del moment en què la seva veu en off arrenca la narració obrint un cercle que ell mateix tanca amb un relat final que provoca un esglai en l'espectador del qual costa recuperar-se. La direcció d'actors, una de les virtuts definitòries del cinema made in Coen, és superba, estén el seu saber fer més enllà del trident central i aconsegueix extreure el que té de millor cada participant de la tragèdia, per escassa que sigui la seva participació en l'obra.

L’arrítmica però sorprenentment fluida narració demostra una sobirana capacitat per saltar d'un personatge a un altre regalant-li la nostra total atenció, beneficiant-se de la inexistència d'una presentació prèvia d’aquests. Perquè aquest és un d'aquests estranys casos en què l'espectador es veu immers en la trama des del primer instant, sense que el seu interès decreixi en cap moment, fascinat per un repartiment coral al·lucinat i al·lucinant; per rematar aquesta pirueta artística i formal, els responsables del projecte són capaços de disfressar-ho tot de tal forma que ni tan sols ens adonem que Bell és el protagonista absolut, el vell del títol que veu passar la vida amb l'etèria ombra del fantasma del seu pare, pretèrit cowboy de Río Grande, planejant sobre la seva existència. Perquè, en efecte, som davant del que no és cap altra cosa sinó un western modern i que desmitifica definitivament la daurada grandesa de l'Oest americà, un moment en què el Bo i el Dolent –amb majúscules– lluitaven conforme a valors més o menys vàlids però que defensaven amb convicció des d'un i altre costat de la Llei. Aquí no hi ha res consistentment bonic, en un moment –la història està ambientada en l’any 1980– en què els Estats Units començaven a perdre les seves llibertats en benefici d'un caos que encara segueix apoderant-se d'una societat que tendeix al temor de manera perillosament natural. 

Cert i indubtable és acceptar que el film pot resultar pesat en alguns moments al llarg de les seves dues hores de metratge, i que determinats personatges aporten poc o res a la trama i al seu desenvolupament –Woody Harrelson n’és el millor exemple–, però el que és d'un valor innegable, a la fi la gran basa i aportació de la pel·lícula, és la creació d'un ambient tan atònit que retrotreu inevitablement la nostra percepció, fins i tot, als millors moments d'aquella meravella de la petita pantalla que és Twin Peaks. I això, en els temps creativament àrids que corren, no té preu. No és país per a vells, per descomptat; de fet, aquest petit univers fronterer no és país per a ningú. Però des de l'altre costat de la pantalla s'està molt a gust, si acceptem la invitació dels Coen a conèixer-lo sense reserves.

José Arce_labutaca.net