CARAMEL

Direcció_Nadine Labaki  Països_França i Líban  Any_2007  Durada_96 min  Gènere_comèdia dramàtica  Intèrprets_Nadine Labaki (Layale), Yasmine Al Masri (Nisrine), Joanna Moukarzel (Rima), Gisèle Aouad (Jamale), Adel Karam (Youssef), Siham Haddad (Rose), Aziza Semaan (Lili), Fatme Safa (Siham), Dimitri Stancofski (Charles), Fadia Stella (Christine), Ismail Antar (Bassam)  Guió_Nadine Labaki, Jihad Hojeily i Rodney Al Haddad  Producció_Anne-Dominique Toussaint  Música_Khaled Mouzanar  Fotografia_Yves Sehnaoui  Estrena a França_15/8/2007  Estrena a Espanya_18/1/2008 
Edat_+13 

SINOPSI

A Beirut, cinc dones es reuneixen en un saló de bellesa, un microcosmos altament colorista i sensual. Layale estima Rabih, però és un home casat. Nisrine és musulmana i té un problema amb vista al seu pròxim casament: ja no és verge. Rima està turmentada perquè se sent atreta per les dones. Jamale es resisteix a envellir. Rose s'ha sacrificat per cuidar-se de la seva germana gran. Al saló de bellesa, els homes, el sexe i la maternitat se situen al centre de les seves converses íntimes i alliberades, entre tallades de cabells i depilació amb una pasta caramel·litzada de sucre, aigua i llimona.

CRÍTICA 

Va ser a Cannes i a Sant Sebastià, i va deixar bon gust de boca entre el públic. Almenys, va deixar un gust dolç i fresc, esperançat sobre el cinema que es pot esperar d'aquesta jove realitzadora libanesa, que aquí s'acosta a l'univers femení a través d'un retrat coral. Nadine Labaki ho és tot en la pel·lícula, i per això podríem dir que la cinta és la mirada personal de la seva directora-guionista-actriu, que vol mostrar l'altra cara del seu país, la que es distancia del rigorisme d'una tradició multicultural per obrir-se amb unes noves generacions que s'assemblen a les de qualsevol altre lloc. Després d'aquesta mirada localista libanesa emergeix i triomfa la pròpia d'una dona, que sent i pateix la necessitat d’estimar i ser estimada, amb independència de la seva cultura, religió o nivell econòmic. L'enfocament social queda eclipsat pel personal i intimista, i el film es converteix en una galeria de situacions melodramàtiques d'allò més variada i dibuixada sobre el guió. 

Tot succeeix en el microcosmos d'un saló de bellesa de Beirut. Allà hi ha dones que tallen i pentinen el cabell a les seves clientes, els fan la manicura o les ajuden en la depilació seguint el mètode del caramel –d'aquí el nom del film–, i amb les quals xerren, en un clima d'intimitat, de les seves penes i els seus desencants amorosos. Amb els seus comentaris i camins sentimentals, seguim les tres desorientades perruqueres, una clienta que es nega a envellir i una veïna cosidora que es cuida abnegadament de la seva germana gran. La perruqueria serveix únicament de marc local per encadenar les diferents subtrames segons una estructura clàssica i un final obert en alguna d'elles. S'aprecia el toc subtil i femení que la seva directora dóna a moltes escenes, ple de sensibilitat i capacitat per interioritzar els sentiments, i també la seva voluntat de deixar espai a l'espectador i no remarcar-li un desenvolupament concret. [...] 

La intenció i voluntat de Labaki és plasmar una gran varietat de situacions afectives al voltant de la dona, tan tòpiques com ben retratades i interpretades. Pretén treure a escena temes tan espinosos com l'adulteri, l'avortament o l'homosexualitat, però també la necessitat d'estimar i d'afermar-se en la pròpia identitat, de recomençar la vida o de romandre fidel a un camí iniciat, de comprendre i d'acceptar la vida com ve i també el temps que passa irremeiablement. En aquest esquematisme i en aquesta pretensiositat, volent tocar tants pals, hi ha el seu taló d'Aquil·les, el seu punt d'artifici i de concessió davant d’un públic al qual vol endolcir fins a guanyar-se'l per a la causa. Quina causa? La del dret de la dona –libanesa en particular– a disposar de la seva vida, i a la vegada la de mostrar com la seva existència gira, en realitat, sempre “al voltant dels homes” (segons les seves pròpies declaracions). Malgrat aquesta sensació de “tesi”, les bones interpretacions donen frescor a aquest artifici de guió i fan que la pel·lícula es vegi amb facilitat i grat, ja que l'espectador comprèn el que busquen o desitgen les seves protagonistes, i també les seves pors i incerteses. 

Cadascú tindrà la seva història preferida: la de Layale té més desenvolupament i resulta més rodona i sentimental, mentre que la de Jamale deixa el cor gelat en descobrir una vida destrossada per dins –l'escena en què acudeix a un càsting d'interpretació és demolidora, amb la càmera que penetra com un bisturí al seu interior fins a deixar al descobert la seva fragilitat–; la de Nisrine és potser la menys aconseguida i la més desembastada, i la de Rima la més suggerida i sensual. Posats a triar, sens dubte el personatge de Rose acaba resultant el més aconseguit per la seva contenció i expressivitat interior, per dir molt amb poques paraules –esplèndida és la seqüència en la qual es treu la pintura de la cara, entre llàgrimes i resignació davant una cita impossible–; i també és excepcional el seu contrapunt, l'anciana i divertida Lili, un personatge autèntic i únic en les seves excentricitats i en la seva sentida reacció d'acollida. 

Veient la pel·lícula, hom no pot evitar recordar-se d'Almodóvar i del seu cinema de dones, de les seves històries castisses i del seu acostament a les classes populars, a les veïnes de barri, a les relacions gens sofisticades. I una mica de tot això posa Labaki, amb la seva estètica de colors vius i ambients desenfadats, amb els seus personatges entranyables, d'horitzons i conversa limitats, de diàlegs senzills. A la vegada, també es trasllueix el gust pels climes de somieig romàntic i d'exotisme cultural, amb els quals s'evoquen pel·lícules com la grega Un toque de canela, en gran part pels seus acords musicals i la seva fotografia de tons càlids. En definitiva, una pel·lícula que la directora ha qualificat com “de dones i per a dones”, que agradarà a l'espectador llaminer i que busqui històries íntimes d'amor i desamor, amb ingredients una mica dolços i agradables..., però compte!, perquè darrere de l'embolcall encaramel·lat hi ha un gust amarg i tota la cruesa d'unes dones que estan a la vora d'un atac de (des)amor.

Julio Rodríguez Chico_labutaca.net


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com