LA GUERRA DE CHARLIE WILSON 

Títol original_Charlie Wilson's war  Direcció_Mike Nichols  País_EUA  Any_2007  Durada_97 min  Gènere_biopic, drama  Intèrprets_Tom Hanks (Charlie Wilson), Julia Roberts (Joanne Herring), Philip Seymour Hoffman (Gust Avrakotos), Amy Adams (Bonnie Bach), Ned Beatty (Doc Long), Emily Blunt (Jane Liddle), Om Puri (president Zia Ul-Haq), Ken Stott (Zvi Rafiah), Jud Tylor (Crysta Lee)  Guió_Aaron Sorkin; basat en el llibre homònim de George Crile  Producció_Tom Hanks i Gary Goetzman Música_James Newton Howard  Fotografia_Stephen Goldblatt  Estrena als EUA_21/12/2007  Estrena a Espanya_22/2/2008 
Edat_+13 

SINOPSI

Charlie Wilson era un congressista solter de Texas amb una personalitat de bon vividor que amagava una ment política molt astuta, un profund sentit del patriotisme i una gran compassió pels més febles. A principis dels vuitanta, amb l'amenaça de la invasió soviètica, el més feble era l’Afganistan. La gran amiga de Charlie, la seva mecenes habitual i amant ocasional, era Joanne Herring, una de les dones més riques de Texas i virulenta anticomunista. Segons la seva opinió, la resposta nord-americana a la invasió soviètica deixava molt a desitjar, i va convèncer Charlie perquè ajudés els mujahidins –els guerrers afganesos– aconseguint fons i armes per fer fora l'agressor soviètic. El company de lluita de Charlie en aquesta dura batalla va ser l'agent de la CIA Gust Avrakotos. Charlie, Joanne i Gust van recórrer el món per formar una aliança gairebé impossible entre pakistanesos, israelians, egipcis, advocats i una ballarina de la dansa del ventre. El seu èxit va ser notable. Durant els nou anys que va durar l'ocupació de l'Afganistan, els fons que el Govern dels Estats Units destinava per a operacions clandestines contra la Unió Soviètica van passar de cinc milions de dòlars a mil milions anuals, i l'Exèrcit Roig es va retirar de l'Afganistan.

CRÍTICA 

La consciència nord-americana, necessitada de rentar la seva imatge mundial enfosquida amb la guerra de l'Iraq i el trauma de l'11-S, ha rescatat per al cinema una història del passat recent, que li permeti mirar-se al mirall i retrobar-se amb l'estampa de “fabulós heroi” netament americà que segueix sent. Aquest heroi és Charlie Wilson i estem en plena guerra de l'Afganistan de 1979. La Unió Soviètica arrasava el depauperat país, mentre els Estats Units alimentaven secretament, a través de la CIA, la resistència dels mujahidins, tot i que en un principi de manera tímida, amb l'estratègia d'allargar la situació i així reproduir un desgast soviètic semblant al del Vietnam. 

Fins que apareix en escena Charlie Wilson (Tom Hanks), congressista calavera que, [...], munta la guerra secreta més costosa organitzada pels Estats Units en la seva història, obtenint fons milionaris del Congrés per dotar els mujahidins d'armament sofisticat capaç d'enderrocar tancs i helicòpters. Ho fa a través d'unes complicades negociacions amb diversos països de l'Orient Mitjà a fi que les armes fossin de fabricació soviètica.  
 
A partir del best-seller de George Crile, el brillant guionista Aaron Sorkin (bon coneixedor de les clavegueres polítiques del seu país) ha escrit un film, barreja de gèneres –biopic, drama, comèdia, reportatge polític–, embarcant el realitzador Mike Nichols (Primary Colors, Closer) al projecte que va partir originàriament de la lectura del llibre per Tom Hanks. Aquest excel·lent actor, productor del film, la companyia de Julia Roberts i la resta de l'espectacular repartiment completen una obra que, per les seves pretensions, va despertar des del primer moment moltes expectatives, però que al final només va aconseguir una nominació, la de Seymour Hoffman, sens dubte digne rival de Javier Bardem per a l'Oscar de millor actor secundari. 
 
Ningú negarà a La guerra de Charlie Wilson una excel·lent manufactura molt pròpia de Hollywood, millorada en gran part pel factor comèdia, dosi d'humor que greixa el contingut polític sovint massa dens, i la inclusió de seqüències de reporter sobre el terreny en la guerra de l'Afganistan. El film, tot i que amb aparences de sàtira i subtil autocrítica sobre la incapacitat dels Estats Units de rematar les feines, és, en el fons, un cant engolat al meravellós americà salvador del món, ja que només ell, encara que tingui “pecadets sexuals”, hagi estat denunciat per consumir droga i aixequi el colze en excés, lluita contra vent i marea per defensar els pobres nens víctimes de les mines antipersones, les seves marginades mares i tota una societat famolenca contra els dolents, que aquí són els soviètics. El film, això sí, admet una errada de la gran màquina del poder americà: que després d'aconseguir cent milions de dòlars per perpetrar aquesta victòria secreta, no concedissin a Charlie un sol milió per fundar escoles i construir carreteres. “El nostre problema és que vencem, però després ens n'anem, no ens quedem”, diu el protagonista. Al·lusió subreptícia a favor de l'actual manteniment de les tropes a l'Iraq?  

En tot cas el film, com el llibre que li ha donat origen, és il·lustratiu en una denúncia: van donar armes als afganesos amb les quals més tard entaularien la seva pròpia guerra civil, i el desastre talibà amb la consegüent invasió que va venir després. (Cap referència a l'amistat de llavors amb Bin Laden.) Però el que emergeix, el que importa de veritat, és la figura del “llanero solitari” que omple la pantalla d'autocomplaences. Si Tom Hanks aguanta acceptablement el tipus –la pel·lícula es recolza en ell–, la Roberts, coronada per una estrambòtica perruca rossa i revestida tot el temps d'un rictus de senyora madura, està irrecognoscible. Per no esmentar l'actor escollit per encarnar Reagan, que no se li pot semblar menys. 

Com he dit, la realització és molt professional, funcional, tot i que escassament creativa, gràcies al millor: el guió, amb algunes situacions brillants [...]. En resum, un interessant document polític que, ruixat de sal de comèdia, i aparença d'autocrítica, amaga trampa, ja que ve a dir al món: “mirin, per si de cas se n'haguessin oblidat, com de meravellosos seguim sent, encara que incorreguéssim en alguna ‘petita errada’. Un sol americà, tot i que faldiller i una mica borratxo, va posar fi a la guerra freda i va acabar vencent el gegant soviètic!” I és que, convencin-se, mai han deixat el llunyà Oest. 

Pedro Miguel Lamet_cineparaleer.com


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com