SINOPSI

La pel·lícula ens presenta un imaginatiu elefant anomenat Horton que sent un feble crit d'auxili provinent d'una diminuta volva de pols que flota en l'aire. Tot i que Horton encara no ho sap, aquesta volva alberga una ciutat sencera anomenada Villaquién, habitada pels microscòpics Quién, al capdavant dels quals hi ha l'alcalde. Tot i ser objecte de les bromes i les amenaces dels seus veïns, que pensen que no està en els seus cabals, Horton està decidit a salvar la partícula, perquè “una persona és una persona, per molt petita que sigui”.

CRÍTICA 

En pel·lícules com aquesta m'oblido de l'edat que tinc i torno a la infància, em deixo portar pels colors, la música i la fantasia. Sona bastant cursi, ho sé, però Horton ha fet que senti de nou aquestes sensacions, i només per això m'encanta. He de ser sincer, abans de veure-la creia que hi trobaria quelcom semblant a Descubriendo a los Robinsones, de Disney, però va resultar ser tot el contrari. Blue Sky treu pit davant la dura competència de Pixar i DreamWorks, i ofereix una pel·lícula per a tots els públics i que segurament agradarà a grans i petits i, precisament, la mida cobra importància real en aquesta pel·lícula protagonitzada per un elefant i uns éssers diminuts anomenats Quién, que habiten en una diminuta volva de pols. 

Horton ens narra, mai millor dit, la història d'un elefant que es troba amb una volva de pols en la qual descobreix una ciutat habitada per éssers diminuts. Horton creu necessari ajudar-los i aconsegueix posar-se en contacte amb un dels habitants de l'esmentada ciutat en miniatura, l'alcalde de Villaquién. Tots dos faran el possible per salvar la ciutat de les possibles catàstrofes que pugui patir en el nostre món. Però a Horton el titllaran de boig i el camí cap al lloc on posar fora de perill els Quién no serà gens fàcil. 
 
És la meva obligació dir que la pel·lícula és sensacional, però part d'aquest mèrit se l’emporten sens dubte els actors de doblatge, això sí, els americans. Jim Carrey dóna una gran personalitat a l'elefant, i el dota de carisma, com només ell sap fer. A Espanya s'ha decidit que el doblador oficial de Jim Carrey (i Johnny Depp, entre d'altres) sigui qui li posi la veu. Fins aquí tot bé, si no fos perquè Carrey posa la veu del personatge d'animació, i el doblador espanyol posa la veu de Carrey, per la qual cosa la sensació és bastant decebedora. Així doncs, un cop més, recomanaria veure-la en versió original. D'aquesta manera tampoc us perdreu el gran doblatge d'actors com Steve Carell (i no Carrel, si us plau) o la genial Carol Burnett. 

En l’aspecte visual, Horton és brillant, colorista, està realment ple de vida, els pèls, la pell de l'elefant... tot és acurat fins al més mínim detall. I el mateix passa amb el guió, que parteix de la història del famós Dr. Seuss, que en la pel·lícula ha estat genialment adaptat amb gags dedicats als més petits i un humor més adult per als pares, que es divertiran tant o més que els fills. I, per no desentonar, la música de John Powell està a l'altura, i arriba al seu punt àlgid cap al final de la pel·lícula, oferint-nos un dels millors finals de la història de l'animació. I sí, estic exagerant, però no ho puc evitar. 
 
En definitiva, Horton és una bona comèdia, que et mantindrà amb el somriure a la boca durant els escassos 86 minuts que dura el film (atents a un personatge secundari que desencadena la riallada general cada vegada que apareix). Una gran pel·lícula d'animació, especialment bonica, que ens ensenyarà que una persona és una persona, per molt petita que sigui.

muchocine.net