PROVOKED: UNA HISTORIA REAL

Títol original_Provoked  Direcció_Jag Mundhra  Països_Regne Unit i Índia  Any_2006  Durada_113 min  Gènere_drama  Intèrprets_Aishwarya Rai (Kiranjit Ahluwalia), Miranda Richardson (Veronica Scott), Naveen Andrews (Deepak Ahluwalia), Nandita Das (Radha), Rebecca Pidgeon (Miriam), Robbie Coltrane (Edward Foster) Guió_Carl Austin i Rahila Gupta; basat en el llibre Circle of light de Rahila Gupta i Kiranjit Ahluwalia  Producció_Sunanda Murali Manohar  Música_A. R. Rahman  Fotografia_Madhu Ambat  Estrena al Regne Unit_6/4/2007  Estrena a Espanya_11/1/2008 
Edat_+13 

SINOPSI

Basada en un fet real, la pel·lícula relata la història de Kiranjit Ahluwalia, una dona que va deixar l'Índia per casar-se amb el seu marit a Londres. Aparentment es tractava d'una vida de somni: viure a l'estranger, sense problemes econòmics, sense cap tipus de preocupacions i encara amb un futur. Tot es va esvair quan el seu marit, un alcohòlic, va començar a sotmetre-la a maltractaments físics i psicològics.

CRÍTICA 

El Londres cosmopolita dels anys setanta acull una història de maltractaments domèstics, amb assassinat, judici i redempció inclosos. Però, a part de la coproducció, només és britànic el sistema judicial deficient i la presó de dones en la qual és tancada la protagonista, ja que assistim al drama d'un matrimoni hindú destrossat per la gelosia, l'alcohol... i la mentalitat segons la qual la dona ha de manifestar el seu honor sotmetent-se i callant, si cal amb un sofriment portat en silenci, davant els desitjos del seu marit. Una història real explicada en format televisiu, en la qual s'han maquillat els aspectes més crus i potenciat els sentimentals, per acabar fent una crida a la justícia social i a la defensa de la dona. 

Poc queda de Bollywood en aquest treball de Jag Mundhra, llevat de cares vistes en ocasions anteriors i una breu escena del casament (ara amb un sentit de desencant, ja que és el record de l'atribolada dona). La llum i l’alegria, la cançó i l'amor deixen pas a la violència i la denúncia, a la presó i els tribunals. Potser en la seva voluntat de conquistar la taquilla internacional o d'incorporar-se plenament al món global, la cultura hindú sembla quedar-se absorbida per l'occidental, els cridaners vestits tradicionals substituïts per peces més modernes, i el despertar de la dona en el seu dret a fer-se sentir i respectar. És el discurs de Kira en declaració als mitjans de comunicació una vegada que ha recobrat la llibertat, proclama necessària socialment però no en una pel·lícula de cinema... ja que no deixa de ser un reble innecessari, com si algú no se n’hagués adonat després de dues hores d'història d'abusos i injustícies. 

I és que el problema d'aquesta cinta comença amb el guió, privat de qualsevol originalitat i sorpresa, ple de convencionalismes i tòpics, que no té força i estructura narrativa sòlida, que abusa dels flash back per reprendre la vida passada, que presenta els personatges sense plecs ni progressió dramàtica. Retrats simples i sense matisos, on cada dona té el seu trauma ocult que l’empeny a simpatitzar amb Kira; on una ONG és més ONG que mai (en el sentit pejoratiu) i la seva voluntariosa capitost sembla treta d'una sèrie de televisió; on un agent de policia cau en la beguda, deixa la feina i és abandonat per la seva xicota (no dóna temps a acumular més desgràcies) pel remordiment d'haver testificat en fals; on hi ha una reclusa “pinxo” que fanfarroneja però que es torna “bona”; on una altra té un germà advocat de prestigi que serà qui finalment aconsegueixi l'apel·lació de la culpable innocent... Dibuixos de traç gruixut de personatges sense ànima ni força, al servei (o al rebuf) d'una causa noble, que en cap cas sembla real i que busca moure el sentiment amb primers plans de cares ploroses i afligides, amb una música subratllada en excés, o amb una posada en escena poc creïble (vegeu els mateixos maltractaments d'un marit borratxo o gelós).  

És cert que el director aconsegueix algun instant commovedor; que Aishwarya Rai s'esforça per dotar de força dramàtica el seu personatge (tot i que la contenció no és el seu fort, i la seva mirada és sempre planyívola) i a transmetre amb el seu silenci una manera concreta d'entendre el respecte i la submissió al seu marit; o que Miranda Richardson aporta frescor i professionalitat al paper de companya de cel·la resignada però encara amb sentit de la dignitat. Però són aportacions des del sentiment superficial o des de l'esforç individual, ja que ni la posada en escena ni la direcció d'actors o el recurs de “recapitular” en flaixos ràpids els moments de violència o empresonament abans vistos (com si a l'espectador se li haguessin oblidat) ajuden a donar al tema la importància i gravetat adequades. Poc servei, per tant, el que li fa aquest drama carcerari i familiar, que es deixa veure però que mai arriba a enganxar, que navega entre la provocació d'un marit impresentable i l'expiació d'una dona submisa, i que l'espectador assumeix des de la resignació i l'apatia a falta d'una altra cosa millor.

aol.es


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: