JUNO 

Direcció_Jason Reitman  País_EUA  Any_2007  Durada_91 min  Gènere_comèdia dramàtica  Intèrprets_Ellen Page (Juno), Michael Cera (Bleeker), Jennifer Garner (Vanessa Loring), Jason Bateman (Mark Loring), Allison Janney (Bren), J. K. Simmons (Mac), Olivia Thirlby (Leah), Eileen Pedde (Gerta Rauss), Rainn Wilson (Rollo), Daniel Clark (Steve Rendazo), Aman Johal (Vijay)  Guió_Diablo Cody  Producció_Lianne Halfon, John Malkovich, Mason Novick i Russell Smith  Música_Mateo Messina  Fotografia_Eric Steelberg Estrena als EUA_5/12/2007  Estrena a Espanya_1/2/2008 
Edat_+13 

SINOPSI

Juno és una adolescent de Minnesota, aguda com un punyal i que viu d'acord amb les seves pròpies regles. Una tarda típicament avorrida es transforma en quelcom exactament oposat quan Juno decideix mantenir relacions sexuals amb l’encantadorament senzill Bleeker. Enfrontant-se a un embaràs imprevist, ella i la seva millor amiga Leah ordeixen un pla per trobar al nadó la parella de pares perfecta. Així, fixen la seva mirada en Mark i Vanessa Loring, una parella benestant dels afores que desitja adoptar el seu primer fill. Per sort, Juno té el suport del seu pare i la seva madrastra. Però a mesura que Juno s'acosta més i més a la sortida de comptes, la idíl·lica vida de Mark i Vanessa comença a donar senyals d'estar esquerdant-se. Mentre va passant el temps, els canvis físics de Juno reflecteixen el seu creixement personal. Amb un intrèpid intel·lecte molt allunyat de l'habitual angoixa adolescent, Juno resol els seus problemes de cara, exhibint una juvenil exuberància tan aguda com inesperada.

CRÍTICA 

Massa sovint oblidem el potencial del cinema –i de qualsevol altre art, de fet, purament o circumstancialment narratiu– per explicar històries. Massa sovint ens deixem embriagar per una metralla d'impactes visuals i sonors que, també massa sovint, no oculten res darrere. Això, que en principi no és ni bo ni dolent, sí que sembla intensificar una mica l'impacte que pugui tenir en nosaltres una bona història narrada amb encert. Podríem referir-nos a la vella consigna que menys és més, o a aquella altra que la falta de mitjans aguditza l'enginy..., però no és aquest necessàriament el cas de Juno

En efecte, tot i que el film de Jason Reitman té un aire marcadament indie, i fins i tot un gust gairebé europeu en alguns trams, cal observar que no deixa d'estar produït per la filial d'una major com és la 20th Century Fox. I potser per això sorprèn un mica ja no solament el (suposat) atreviment moral i ètic de la història, sinó també la (presumpta) llibertat creativa que semblen destil·lar tots els seus fotogrames. Des de l'elecció del càsting (sens dubte, ni el més obvi ni el de més tirada amb vista a la taquilla) fins a la selecció d'aquesta sorprenent banda sonora, que declina els mega-hits més comercials a favor d'uns temes folk ratllant el naïf. 

No obstant això, el que fa de Juno una proposta especial, diferent, que s'ha de tenir en compte, no és tant aquesta (no sé si buscada, però per descomptat sí que privilegiada) posició de outsider, com un valor molt més sòlid: una història que sap guanyar-se l'interès del públic i que, a més, sempre ho fa de la forma més honesta i neta. 

Des d'aquests títols de crèdit vivaços, plens de color, i que possiblement semblin més propis d'una sitcom de l’MTV que d'un llargmetratge convencional, fins a la significativa i senzilla cançó amb la qual es tanca la cinta, Juno és una obra que cau bé. Potser la fortalesa i esquerpa tendresa del personatge que dóna títol a la pel·lícula pugui recordar intermitentment les dues protagonistes adolescents de Ghost world, i pot ser que el fet d’explicar en clau de comèdia més o menys desenfadada la història d'una jove embarassada que decideix tenir el seu nadó, sigui més que suficient per recordar-nos aquella fantàstica Cafè irlandès de Stephen Frears..., però cal admetre que el film de Reitman no triga gaire a desmarcar-se de tot referent i, gràcies a la ferma mà de Diablo Cody al guió, endinsar-se en els seus propis camins, possiblement molt menys predictibles del que ens pogués semblar a simple vista. 

No obstant això, i sense menysprear els diàlegs de vegades brillants o el traçat dels secundaris (alguns d'ells inesperadament sòlids, com el de l'amiga de la protagonista), si alguna cosa ens ofereix Juno és un gran personatge femení, construït sobre un relleu molt ric en matisos. I és en la seva construcció final, sens dubte, on juga un paper decisiu Ellen Page, que sap dotar el paper de les dosis exactes de frescor i aplom com per convertir el seu treball en quelcom memorable.

Javier Quevedo Puchal_labutaca.net


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: