SINOPSI

Després de graduar-se a la universitat, Christopher McCandless, un jove de 22 anys al qual tots auguren un brillant futur, decideix deixar enrere la seva còmoda vida i partir a la recerca d'aventures. El periple del jove rodamón el va convertir en un símbol per a moltes persones.

CRÍTICA 

Encara que de manera intermitent, Sean Penn dirigeix pel·lícules ja des del 1990, any en què es va iniciar el rodatge de Extraño vínculo de sangre. A aquest títol el van seguir Cruzando la oscuridad, El juramento i un dels curtmetratges que formen part de 11'09"01 - 11 de Septiembre. Hacia rutas salvajes se suma ara a la seva filmografia, una proposta difícil de vendre però que, no obstant això, ha recaptat als Estats Units uns decents 17 milions de dòlars, quantitat suficient per què aquest títol no doni pèrdues als seus productors (el pressupost va ser de 15 milions). 

La cinta no és cap altra cosa que un biopic de Christopher McCandless, o almenys un recorregut de les seves aventures una vegada va optar per abandonar la comoditat de la seva vida després de graduar-se a la universitat, deixant enrere la seva família. Gairebé sense diners a la butxaca i prenent com a guia uns quants llibres de prestigiosos autors, el jove es va decidir a recórrer part dels Estats Units, i va concloure el seu viatge a Alaska i es va instal·lar en un autobús abandonat. Allà, sol, completament allunyat de qualsevol contacte humà, va intentar sobreviure amb els aliments que, al seu voltant, li brindava la naturalesa. 

Hacia rutas salvajes és una pel·lícula ideal per a qui vulgui veure una sèrie de bonics paisatges captats amb certa habilitat per la càmera de Sean Penn, però també és una producció excessivament contemplativa, pretensiosa i amb una fallida estructura narrativa. Així, el film s'inicia amb l'arribada del protagonista al seu destí, per a després mostrar-nos les diferents terres que va travessar abans de recalar en aquest indret i els dispars individus que es va trobar en el seu camí. Es tracta, en definitiva, d'un conjunt de relats que es van superposant fins a construir una història comuna. 

Tot i que seria injust afirmar que ens trobem davant d’una obra completament prescindible, tampoc es poden obviar les seves deficiències, i es fa massa notori l'afany de transcendència del realitzador i el fet que alguns dels passatges funcionen millor que d’altres, i precisament els més abundants són aquells que condueixen al tedi de l'espectador (de fet, si haguéssim de posar en una balança els elements positius i els negatius del llargmetratge, el pes d'aquests últims venceria les bondats dels primers). A més, es troba a faltar que no es dediqui més temps a mostrar-nos el dolor d'uns pares que, malgrat els errors que puguin haver comès en el passat, es veuen sumits en una imperiosa necessitat de trobar un fill que no desitja que ningú el localitzi. 

Per contra, Penn allarga en excés determinades escenes en les quals els personatges parlen sense que els veiem en pantalla, acompanyant aquestes paraules amb unes imatges que m'atreviria a qualificar de pomposes. Això sí, els minuts finals de la cinta assoleixen una inesperada brillantor, una qualitat que també es pot atribuir a la interpretació de la majoria dels actors, inclosa la d’Emile Hirsch, si bé personalment ressaltaria la d'un subtil William Hurt (amb una simple mirada ja ens diu quin és el caràcter de Walt McCandless). Per damunt de tots ells se situa Hal Holbrook, que es mostra realment commovedor quan se separa de Christopher. Llàstima que semblants recompenses arribin massa tard i que abans haguem hagut de suportar no poques contrarietats al llarg d'una irregular travessia.

Joaquín R. Fernández_labutaca.net