SINOPSI

L'antiga ciutat de Fengjie ja està coberta per l'aigua, però encara no s'han començat a construir els nous barris. Algunes coses podran salvar-se, d’altres s’hauran de deixar per sempre... El miner Sanming va a Fengjie a la recerca de la seva exdona, la qual no ha vist des de fa 16 anys. En retrobar-se a les ribes del riu Iangtsé, decideixen tornar a casar-se. La infermera Shen Hong viatja a Fengjie per trobar el seu marit, que va marxar de casa fa dos anys. S'abracen davant de la presa de les Tres Gorges i comencen a ballar. Malgrat això, decideixen no reiniciar la relació i divorciar-se.

CRÍTICA

Capçalera, al costat de Wang Xiaoshuai, de la denominada Sisena Generació –en contraposició a la coneguda Cinquena Generació de Zhang Yimou i Chen Kaige–, Jia Zhang-ke ha aconseguit, gràcies al Lleó d'Or obtingut a Venècia, estrenar a Espanya la seva cinquena pel·lícula, i el cinèfil ha hagut d’anar a edicions en DVD per poder conèixer les anteriors quatre pel·lícules d'aquest magnífic director. 

Si hi ha alguna cosa que diferencia clarament les dues generacions és que la Sisena –formada per directors que comencen a rodar després de la matança de Tiananmen del 4 de juny de 1989– té una profunda preocupació pel present i pels canvis socials que se succeeixen a velocitat de vertigen en una Xina immobilista en la seva política però no així en la seva obertura econòmica. El caràcter urbà de moltes de les seves pel·lícules és constant, tant si hi és present com si hi està elidit, però, sobretot, la recerca del retrat d'allò que en un moment és però que aviat deixarà de ser, és el vèrtex de l'estupenda Naturaleza muerta, pel·lícula que abraça l’espai geogràfic de la construcció del pantà de les Tres Gorges, amb 2,3 quilòmetres de llarg i una profunditat màxima de 185 metres, i una geografia humana composta tant pels que treballen a la regió, com pels desplaçats, més d'un milió, que han perdut la seva geografia, el món en el qual vivien –ciutats mil·lenàries algunes– engolits per les tasques de destrucció de pobles i ciutats per construir l’esmentat pantà. L'anterior pel·lícula de Jia Zhang-ke, The World (Shijie, 2004), tenia per escenari un parc temàtic que agrupava diferents espais representatius del món. Allà compartien pla la torre Eiffel al costat de la piràmide de Kheops. Probablement, no desentonaria en aquest parc d'atraccions el pantà de les Tres Gorges, perquè el que moltes vegades queda amb el pas del temps és la monumentalitat que oculta la història humana que sempre hi ha darrere de tota construcció megalòmana. Però per això hi ha Naturaleza muerta, nascuda a partir d'un documental del mateix director, Dong (2006), la primera part del qual es desenvolupava en el mateix paisatge, la regió de Fengjie. 

La pel·lícula de Jia Zhang-ke narra dues històries paral·leles, en un mateix temps i desenvolupades al llarg d'aproximadament un any. [...] Són dues històries de personatges desubicats, en una recerca impossible per recompondre el seu passat. 

Allà on la majoria de les pel·lícules busquen respostes, traçant una història forta que atrapi l'espectador des del primer moment, com succeïa amb els cineastes de la seva anterior generació, el director xinès prefereix una narració suau, on res aparegui remarcat, on els detalls cobrin importància, fins i tot els de difícil explicació, perquè són aquests els que donen coherència a l'escriptura cinematogràfica, al desenvolupament ambiental d'aquesta pel·lícula. Jia Zhang-ke fuig dels subratllats, avorreix la propaganda, és un estilista que aconsegueix en una ostentació equilibrista oferir un grapat de personatges i situacions pràcticament autònomes, convivint llengües i accents dispars, però perfectament coherents per oferir un mapa exquisit, poderós i gens complaent amb la construcció del pantà i de la realitat d'una societat xinesa que apareix suspesa en el buit. 

El personatge de Han Sanming representa una enorme incògnita –què deu haver fet en aquests 16 anys, per desconèixer absolutament la construcció d’un pantà tan gran?–; és, copiant el títol d'una pel·lícula d’Aki Kaurismaki, “un home sense passat”, un home, com l'ovni que apareix a la pel·lícula, vingut d'algun lloc inconcret, encara que bé podria ser un dels miners que apareixen instantàniament en The Plattform (Zhantai, 2000). El seu camí recorre els llocs on treballadors i els últims habitants perviuen. Shen Hong és una dona, més jove que Han, que sí que sembla més conscient de saber on és. Amb ella observem l'altra cara, la d'aquelles persones que celebren com una fita la construcció d'un dels ponts que travessen part de les Tres Gorges. 

El títol de Naturaleza muerta reflecteix a la perfecció l'essència de la pel·lícula de Jia Xhang-ke, el retrat d'uns moments presents efímers, el rostoll de les fulles caigudes a la tardor que aviat se les portarà el vent; aquests moments són els que busca Zhang-ke en detriment de la narració, i és el mateix espectador el que assisteix a aquestes pinzellades i amb més o menys fortuna les fila. Per això són freqüents les aparicions d'objectes quotidians, inclosos els cigarrets, el licor, el te i el tofu, que el director remarca mitjançant un cartell, que cohabiten amb obrers que treballen incansables perquè els edificis caiguin, persones que totes hi són de passada, en equilibri, com l'últim pla de la pel·lícula. 

Rafael Arias Carrión_cineparaleer.com