CRÍTICA
Ja des del mateix instant en què es va presentar Acción mutante (1993), estava clar que acabava d'arribar a la indústria un director que prometia tones de cinema de qualitat. El día de la bestia (1995), La comunidad (2000), 800 balas (2002)… Álex de la Iglesia s'ha convertit en un realitzador clau en l'avanç del setè art espanyol, tant dins com fora de les nostres fronteres, gràcies a un currículum ple de comèdies que no són tals, de narracions sòlides i consistents i de gestos de complicitat cinèfils i cinèfags d'incontestable qualitat. I ara fa un salt mortal que esquiva amb la seva habitual soltesa, malgrat no ser la seva millor obra.
Los crímenes de Oxford se centra en les indagacions de dos personatges contraposats però condemnats a entendre's. D'una banda, el descomunal John Hurt es posa a la pell del professor Arthur Seldom, objecte dels desitjos acadèmics d'un jove estudiant nord-americà, Martin (Elijah Wood), ansiós perquè el prestigiós docent exerceixi de tutor de la seva tesi doctoral. Fascinats pel món dels números, les càbales i les formulacions matemàtiques i filosòfiques, els camins de tots dos convergeixen de manera inevitable quan descobreixen el cadàver d'una anciana assassinada d'una manera genial –aparentment, la seva mort s'ha produït de manera natural– que amaga un enigmàtic símbol que no és sinó el punt de partida de la cadena d'horribles actes que dóna títol a la pel·lícula. Som davant d’una proposta cinematogràfica que s'engloba en el catàleg de films detectivescos clàssics, en el quals l'espectador juga al costat dels protagonistes per intentar dilucidar qui és el responsable del que passa. Tots són sospitosos, ningú confia en ningú, i el final –tan vàlid és l'elegit com podria haver estat qualsevol altre– oculta una sorpresa per a la platea…
Assenyalàvem al principi d'aquest comentari que Álex de la Iglesia fa un salt mortal amb aquest treball. I és cert, perquè malgrat que explora sense temor en els paràmetres del cinema negre amb una capa de sa humor càustic, som davant del que potser és el seu projecte més formal i ortodox, aferrat al pla actoral al cent per cent, als dobles jocs de diàlegs i plans, a les trampes, als girs de guió, per damunt de l'impacte visual. Davant un plantejament fidel als paràmetres del gènere en el qual es mou, sense excessives complicacions argumentals ni efectismes grandiloqüents d'última hora, tot recau en l'enfrontament de Seldom i Martin: el primer, de tornada de tot, cansat de la vida i ocult després dels polsegosos volums que l’han dotat de tan vast –i terrible– coneixement de l'existència i els seus misteris; el segon, inquiet, confiat en les seves possibilitats, disposat a menjar-se el món recolzat en la seva creença cega que tot té el seu significat reflectit en els números i els secrets que oculten. Entre tots dos, la bellesa humana i carnal de Lorna (Leonor Watling), essència del desig dels dos homes, que centren els seus anhels en la noia des de perspectives i tàctiques tan oposades i enfrontades com irresistibles per a ella.
Sobre aquest trio d'asos articula el realitzador tot l'esquelet de la seva producció. I si bé és cert que la narració flaqueja en alguns moments, mai arriba a caure, i es resol amb encert la complexa papereta de mantenir el nostre interès al llarg d'una sèrie d'esdeveniments impecablement presentats, amb alguns moments realment superbs –el llarguíssim pla seqüència que condueix al primer assassinat– i regals visuals que entronquen perfectament amb els treballs anteriors del cineasta –la narració en off de l'espantosa història de Kalman, hipnòtica i delirant, protagonitzada pel seminal Alex Cox–. Potser el més fluix, per l'obvi i un tant estèril del seu rol, és el personatge de l'inspector de policia, un Jim Carter paternal i de vegades ximplement inversemblant, però necessari per permetre que aquesta moderna dupla de Sherlock Holmes –aquí no hi ha Watson que valgui– pugui erigir-se en centre i objecte de la investigació criminal. S'agraeixen, i molt, les participacions d'una al·lucinant Julie Cox de mirada ineludible, i del petit gran Dominique Pinon, l’irrepetible rostre del qual el converteix immediatament en l'objectiu de les desconfiances del públic, en el que pot ser una elecció encertada… o no. Afortunadament, Los crímenes de Oxford no cau al sac del predictible, i fins a l'últim moment no descobrirem realment quina ment diabòlica es troba darrere de tan malèfic pla.
José Arce_labutaca.net |