SINOPSI

En el poblet asturià de Cenciella, l'aferrissada lluita entre dos bàndols polítics porta la desgràcia a uns éssers bondadosos i ingenus: la parella formada per Urbano i Estrella. Encara que Urbano, secretari de l'ajuntament, és una persona liberal i idealista, un dels grups polítics que el consideren del bàndol enemic decideix venjar-se de la seva neutralitat.

CRÍTICA 

El cinema de José Luis Garci no enganya ningú: dóna el que promet, i, pel·lícula rere pel·lícula, roman fidel al seu estil i als seus amors. Cinema tranquil i entranyable que busca les emocions contingudes, amb una esplèndida factura artística i una ambientació d'època per al seu “paradís natural”. Una mirada nostàlgica i interior a l'ànima dels seus bons personatges, ben arrelats a l'entorn i amb la vista posada en un futur que té una mica de somni americà i una altra mica de retrat pintoresc vuitcentista. Senyes d'identitat amb les quals el director de You're the one (‘Una historia de entonces’) roman a Astúries per acabar la seva trilogia i preparar el terreny a Lydia Bosch en la seva arribada a Cerralbos del Sella, quelcom que apunta en l'últim pla. I també intent de fer la seva particular revisió històrica amb un retrat [...] que pugui explicar el posterior enfrontament fratricida. 

En aquesta ocasió, l'asturià poble de Cenciella és l'escenari de la lluita aferrissada de dos bàndols polítics, i també d'un amor tan pur i ingenu com amenaçat per rancúnies i venjances ancestrals. Caciquisme i liberalisme en guerra oberta a començaments de segle, amb individus que travessen la bassa en una direcció i en una altra, buscant la llum de diumenge o fugint de la foscor de la tragèdia. Garci mou els seus personatges entre llums i ombres, entre sentiments de perdó i venjança, entre idealismes heroics i mesquineses egoistes. La inspiració en un conte de Ramón Pérez de Ayala aporta tota l'ambientació d'uns moments d'importants canvis socials i d'una política corrupta, clima propici per enfrontar oposats i extreure el millor i el que té de pitjor cada individu. El sentiment i la poesia els posarà Garci, amb la seva sensibilitat, llum i planificació habituals. 

La seva estructura és senzilla i sense artificiositat, construïda com un diari o crònica d’un testimoni que rememora el que ha passat en un llarg flashback. Els seus diàlegs són molt acurats i no oculten el seu caràcter literari, tot i que no resulten rebuscats ni solemnes, sobretot perquè estan ben inserits en una magnífica posada en escena i encarnats per uns actors amb ofici. Tot això fa que situacions que freguen la cursileria o l’esdolceït no estimbin la pel·lícula i es mantingui en el terreny commovedor i complaent. I aquest mateix treball artístic i interpretatiu és el que permet alguna sorpresa i gir dramàtic en el desenvolupament de la història, fins que s'entreveu la negror d'una Espanya d'odis que transformarà el colorit d'unes belles estampes naturals en el blanc i negre que anuncia els enfrontaments de la Guerra Civil. En aquest procés de transformació exterior i interior, la fotografia de Félix Monti té un valor decisiu, i reforça aquesta bipolaritat de plantejaments ideològics, de concepcions que entenen l'honor com quelcom que resideix en un mateix o en l'opinió dels altres, de comportaments que responen a l'ofensa o se saben sacrificar per salvar el que més estimen. 

Per això, en el fons, el retrat que Garci fa en aquesta ocasió d'Espanya dista del pastís encaramel·lat o de l'aquarel·la sense força. El seu és un joc entre la crua realitat de la terra profunda amb les seves picabaralles i venjances, i “la llum de diumenge amb què el Sol mira la Terra” i que permet alimentar esperances de pau a la muntanya o davant  l'Estàtua de la Llibertat. En aquest punt, de nou l'amor gens dissimulat del director cap a dues terres de promissió –Astúries i Estats Units– és a punt de fer-li perdre el cap i convertir alguns moments en postals complaents i pintoresques. En aquesta tasca, les interpretacions acaben sent decisives, com hem dit, per crear aquest microcosmos costumista autèntic: Alfredo Landa –el seu últim paper al cinema– dóna cos a una manera d'entendre l'honor i també a tota una època, mentre que Francisco Algora, Carlos Larrañaga, Andrea Tenuta o Kiti Manver formen un grup de secundaris de luxe –ben perfilats en el guió– que emparen una parella de joves enamorats vinguts d'un altre món; per la seva banda, Paula Echevarría sap imprimir al seu personatge la frescor i naturalitat de la saba nova, mentre que Álex González –en el paper de més complexitat– intenta donar força i consistència al seu personatge, tot i que es nota el sobreesforç que necessita perquè la seva mirada guanyi maduresa i bondat alhora, per la qual cosa sembla un error de càsting. 

Retrat dolç i commovedor amb el seu punt de negror, parsimoniós i contemplatiu amb la càmera, amb una acurada planificació i una música plena de calidesa que incorpora la gaita de José Ángel Hevia, i amb una galeria de tipus humans populars que deixen veure la seva ànima amb senzillesa i simplicitat. En aquest sentit, el director ha parlat de “western asturià” per aquesta manera tan plana de recórrer la vida i obrir-se pas en l'esdevenir dels fets. Potser és excessiva la comparació, però Garci és un amant del cinema clàssic americà, i fins i tot amb aquesta lectura vol retre-li tribut. La pel·lícula aconsegueix un equilibri narratiu i dramàtic més gran que de costum, i agradarà als seus incondicionals perquè manté el pols pictòric de la imatge, el to literari dels seus diàlegs, el caràcter amable i entranyable dels seus personatges, i el cinema “d’aquell temps” construït sobre nostàlgies i emocions.

Julio Rodríguez Chico_labutaca.net