ONCE

Direcció i guió_John Carney  País_Irlanda  Any_2006  Durada_85 min  Gènere_drama, musical  Intèrprets_Glen Hansard (noi), Markéta Irglová (noia), Hugh Walsh (Timmy), Gerry Hendrick (guitarrista), Alastair Foley (baix) Producció_Martina Niland  Música_Glen Hansard  Fotografia_Tim Fleming  Estrena a Irlanda_23/3/2007  Estrena a Espanya_31/10/2007 
Edat: TP 

SINOPSI

Un jove cantant i compositor interpreta les seves cançons pels carrers de Dublín. Durant el dia, per guanyar alguns diners extres, interpreta temes coneguts per als transeünts, però a les nits toca els seus propis. El seu talent no passa desapercebut per a una jove immigrant txeca que ven flors al carrer per tirar endavant amb la seva filla i la seva mare. Tots dos acaben d'improvís fent un duet en una botiga de música i serà aleshores quan descobriran que alguna cosa els uneix.

CRÍTICA

"La fórmula és molt simple: dues persones, uns instruments, 88 minuts i cap nota dolenta". Així descriu Once la crítica apareguda a The New York Times. La pel·lícula és una petita història rodada amb 180.000 euros (ha recaptat 9 milions de dòlars a la taquilla nord-americana i 350.000 euros a Irlanda), que explica en format d'àlbum musical la història d'amor entre un músic de carrer irlandès que ajuda el seu pare reparant aspiradores, i una jove pianista txeca que es guanya la vida amb la venda ambulant. Una història que, com el mateix John Carney –director i guionista- confessa, volia desenvolupar en deu minuts, perquè la resta ho explicaven les cançons. 

Aquesta petita cinta, rodada càmera en mà amb un estil voluntàriament descurat i un to allunyat de tota afectació (i ja és difícil trobar un musical sense pretensions!), és una obra mestra, petita però mestra.  

I ho és per molts motius, perquè la música és sensacional i està perfectament encastada en la història, millor, és la història; perquè les interpretacions, d'una esbalaïdora naturalitat, són brillants (els dos protagonistes són músics i no han de fer grans esforços per interpretar què significa per a ells l'art), i sobretot perquè té un guió d'una frescor absolutament captivadora i una construcció de personatges que revela una visió de l'ésser humà d'un optimisme contagiós.  

El cinema ha generat milers d'històries romàntiques, centenars de musicals i desenes de biopics, però podem afirmar que l'originalitat de Once és acusadíssima. John Carney (que abans de rodar pel·lícules va tocar a The Frames, la banda del protagonista) s'allunya absolutament del tòpic tant en narrar la història d'amor com en explicar el procés de creació musical. 

Curiosament, en allunyar-se del tòpic s’obren a la pel·lícula possibilitats insospitades: la protagonista pot ser ingènua –entre d'altres coses perquè té edat de ser ingènua, 17 anys quan la va rodar– sense negociar la seva integritat, i ell pot enamorar-se sense acorralar; i són amics; i una banda de rock es passa una nit de gravació sense xutar-se; i et deixo una gravació; i posa la teva la lletra; i una cosa és la cançó i una altra la vida; i m'arregles l'aspiradora; i mira a veure si agafes l'acord; i plores i et consolo; i tu tens la teva vida i la respecto; i ningú es llença per un pont… 

És extraordinàriament gratificant escoltar els diàlegs d'una pel·lícula que aborda amb una oxigenant desimboltura qüestions que bona part del cinema recent banalitza o sotmet als avorridíssims clixés d'allò políticament correcte: la fidelitat matrimonial, la responsabilitat personal, la necessitat de moderar els impulsos emocionals, la paternitat i la maternitat, el preu de l'èxit...  

A mesura que absorbeix aquesta oxigenant dosi de realisme, l'espectador s'enamora de la història, de la música i dels personatges. És el que va passar al públic assistent a l'últim festival de Sundance, que va premiar la pel·lícula, mentre que el jurat oficial no la va tenir en compte. 

Ana Sánchez de la Nieta_filasiete.com


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com