SINOPSI

A principis dels setanta, els policies corruptes abundaven als carrers de Nova York. La guerra del Vietnam feia estralls a l’Orient i als Estats Units. Nombrosos soldats tornaven a casa morts o addictes a un opiaci anomenat heroïna, que compartien amb joves desitjosos d'experimentar coses noves i que s'enganxaven a la droga. Amb l'ajuda de les forces de l'ordre, la màfia funcionava amb gairebé total impunitat en aquest mercat lliure de competència. Uns quants homes blancs privilegiats i intocables pagaven centenars de milions de dòlars a jutges, advocats i policies de Nova York perquè ningú obrís la boca i aquesta profitosa relació es mantingués. Ningú s'atrevia amb els tentacles de la Cosa Nostra. Fins que va aparèixer un home de negocis negre anomenat Frank Lucas. Ningú es fixava en Frank, el callat ajudant de Bumpy Johnson, un dels principals caps de la màfia negra posterior a la guerra del Vietnam. Frank Lucas va aprofitar el forat obert en l'estructura de poder per la sobtada mort del seu cap per construir el seu propi imperi i crear la seva versió de “l’èxit americà”. Richie Roberts és un policia dur, acostumat al carrer, que no triga a adonar-se que el control de l'hampa està canviant de mans. Creu que algú s'està enfilant per damunt de les conegudes famílies mafioses i comença a sospitar que un traficant negre ha sortit del no-res per apoderar-se de la situació. Tant Lucas com Roberts es basen en un codi ètic molt rigorós que els diferència de la resta dels seus coetanis. Són dues figures solitàries en costats oposats de la llei, però el destí de tots dos es creuarà a mesura que s'acosta un enfrontament que no només canviarà les seves vides, sinó que també alterarà el rumb de tota una generació de novaiorquesos.

CRÍTICA

El cicle de cinema nord-americà de màfia o gangsterisme –mai estan clars els límits i sembla que el primer es reserva a les bandes urbanes de delinqüència organitzada d'origen italià, principalment a partir dels anys seixanta– ja té uns esquemes bastant establerts i, el que és més important, la insuperada trilogia de Francis F. Coppola. Elements com el tema familiar i fins i tot la tendresa del criminal en l'esfera íntima, el fort contrast entre els moments de “normalitat” i els comportaments més brutals, la pràctica religiosa per part d'assassins desproveïts de tota ètica o l'egolatria desmesurada del mafiós apareixen en Coppola com un sorprenent ethos moblant el món de les més o menys conegudes històries d'extorsions, venjances, traïcions o suborns. Quan Sergio Leone roda la seva Érase una vez en América no té cap altra opció que abundar en el camí de El Padrino, l'èpica moderna del cinema de mafiosos i la visió de certs trets que configuren la identitat nord-americana.  

Per tant, quan Ridley Scott aborda un projecte com American Gangster no pot ignorar aquests dos referents i, en certa manera, es pot veure obligat a aprofundir en ells. Almenys això és el que ens sembla a alguns espectadors, sigui dit sense voluntat de menyscabar la personalitat de Scott, que precisament per tenir-la, s'ha d'haver plantejat què aportava la seva pel·lícula al cicle de cinema de mafiosos. Segons el meu parer, la singularitat de American Gangster rau en el protagonisme de la minoria afroamericana com a relleu de la màfia italoamericana, en el context historicopolític de la guerra del Vietnam i en el component de gènere d'enfrontament “personal” entre policia i delinqüent. Que la mirada és més moderna s'aprecia en el major èmfasi –ja present en les èpiques gangsterils de Coppola i Leone, però també en tota la tradició de cinema negre nord-americà de l'època clàssica– en la borrosa frontera que separa els guardians de la llei d’aquells que la infringeixen, de manera que els policies delinqüents coexisteixen amb criminals dotats de certa moralitat. [...] 

A finals dels anys seixanta i principis dels setanta les fortes convulsions socials (lluita pels drets civils, contracultura, revolució sexual, pacifisme…) posen en crisi als Estats Units el model de societat afermat amb la Segona Guerra Mundial; això afecta també el crim organitzat que, com se subratlla en més d'una ocasió en la pel·lícula, veu ensorrar-se un ordre social on cadascú està al seu lloc i tots coneixen les regles de joc, fins i tot les que regeixen la delinqüència, l'extorsió i el suborn. L'ascensió d'un capo negre es viu com una intrusió inacceptable, el mateix que el monocultiu del tràfic de drogues, negoci molt més perillós –i fins i tot moralment reprovable per a alguns mafiosos per la mort que sembra– que les tradicionals apostes il·legals o els diners obtinguts per la “protecció” a tota mena de negocis. De fet, ja a El Padrino es reflecteix la crisi del món mafiós i, al final, el blanqueig del diner negre i la legalització de les activitats, amb la qual cosa s'arriba a un paradoxal èxit per la via de l'autodestrucció dels clans i la seva transformació en respectables empreses. Però la crisi també és present a l'altra banda de la llei, amb els policies corruptes, l'agent enganxat a les drogues que assassina el seu camell, els militars que utilitzen els avions amb els soldats caiguts al Vietnam per lucrar-se amb el narcotràfic i fins i tot el mateix Richie, que no és el pare ideal –segons reconeix ell mateix– ni el model social esperable. En efecte, el desenllaç del film [...] mostra la condició inestable de la frontera entre els móns de la legalitat i de la delinqüència, i les transformacions de l'ordre social en crisi. 

Scott construeix amb molt d’ofici una èpica completa, com mostra la llarga durada del film i el cicle complet de la història. Treu partit a les novetats que aporta respecte a la tradició del cicle mafiós, alhora que és respectuós amb ell i fins i tot es recrea en algunes cites implícites, recognoscibles girs estilístics propis d'aquest cicle. En concret, recorden l'obra magna de Coppola tot el disseny del personatge de Frank amb el seu arribisme, cinisme egòlatra o paternalisme que no perdona errors aliens, i alguns moments protagonitzats per ell, com la irrupció policial en el casament, la instal·lació de tota la seva família a la mansió, el despietat assassinat entre plat i plat o la seva detenció a la sortida de l'església. Els protagonistes adopten papers contraposats: el bo de Denzel Washington –modèlic afroamericà en l'actual cinema de Hollywood– adopta el paper d'un impassible despietat, mentre que Russell Crowe és un policia a prova de suborns [...]. A la pel·lícula li falta rodonesa i originalitat com per a l'aplaudiment unànime, però és una proposta honrada i interessant portada amb mà sàvia per Ridley Scott, un director sempre a l’encalç del toc genial.

J.L. Sánchez Noriega_cineparaleer.com