SINOPSI

Grant i Fiona Anderson han estat casats durant molts anys. Ara jubilats, viuen confortablement en una casa al camp, però la seva felicitat es veu afectada pels problemes de deteriorament de memòria de Fiona. Per no carregar el seu marit amb més treball i atencions, ella insisteix a ingressar en una residència. A partir d'aquest moment, l'univers de Grant també es desestabilitza i el condueix a una vida nova en tots els sentits.

CRÍTICA

L'actriu Sarah Polley (Toronto, 1979) ha demostrat un especial olfacte a l'hora de seleccionar els films en els quals participa. Algun dels seus millors títols ( Exotica , El dulce porvenir ) els ha rodat a les ordres del seu compatriota Atom Egoyan, productor executiu d'aquest film, o de l'espanyola Isabel Coixet, amb qui ha compost dos de les seves interpretacions més memorables: Mi vida sin mí i La vida secreta de las palabras . En aquesta ocasió a l'altra banda de la càmera, en el seu primer llargmetratge com a realitzadora, Sarah Polley beu del seu mentor i deixa impregnar els metres de cel·luloide de la seva declarada admiració per Bergman. Enamorada de la vocació visual del relat El oso que bajó de la montaña , de l'escriptora de contes canadenca Alice Munro, Polley es va sentir atreta a més per l'entitat emocional i la seva experiència en primera persona amb el tema tractat i per la inusual visió masculina donada per l'escriptora. La seva aposta per un projecte netament independent i auster no li va impedir aconseguir la participació dels qui havien estat, des que va prosperar la idea, la seva primera opció per encarnar la parella protagonista: l'actor canadenc Gordon Pinsent i la bellesa madura d'una gairebé fora de circulació Julie Christie. De tots dos obté interpretacions absolutament enlluernadores. Amb un recorregut festivaler (Toronto, Sundance, Berlinale...) inesgotable durant el 2007, l'òpera prima de Sarah Polley ha recollit ja molts i molt importants reconeixements de crítica i públic. 

Amb quaranta-quatre anys de matrimoni a la seva esquena, havent superat els sentiments totes les dificultats del camí, a Fiona i a Grant només els queda esperar junts el final. Però el deteriorament vertiginós de la memòria de Fiona i les creixents atencions que la seva malaltia requereix porten la parella a prendre una dolorosa decisió. Fiona insisteix a ser internada en una residència d'ancians. Cada dia que passa, en cada visita, Grant descobreix una altra dona, potser la primera Fiona que va conèixer mig segle enrere. Una Fiona que des que està internada s'ha enamorat i cuida d'Aubrey, un altre dels residents, davant els ulls del seu desconcertat marit. La falta de contacte de la parella i l'alzheimer han fet de Grant un desconegut per a la seva dona. Quan per problemes econòmics la dona d'Aubrey es veu obligada a emportar-se'l de tornada a casa, Fiona cau en una profunda depressió i la seva degeneració s'accelera. Només per veure feliç la seva dona, obviant els seus sentiments, Grant buscarà la fórmula per tornar-li Aubrey. 

No és gens fàcil encarar un projecte d'aquestes característiques i mantenir una sobrietat tonal i l'honestedat amb l'espectador. Polley disposa del talent i els escrúpols suficients per desenvolupar, amb extremat respecte però sense establir grans distàncies, manejant una narrativa discretament dislocada en l'estil del seu preceptor, articulant la història en tres temps ( flashbacks d 'un passat llunyà, flashbacks de l'ingrés i de l'estada de Fiona a la residència de persones grans i un present mínim en el qual Grant es relaciona amb Marian), un guió delicat, sense estridències, sense concessions ni ornaments vacus per excitar la galeria. Ans, la intensitat emocional queda suspesa d'un cable que només correspon a l'espectador recollir.  

Lejos de ella és un film dolorós tot i que no desesperançat, sobre la força del record d'un sentiment, enfront de la crueltat d'una malaltia que fa més mal al company vital que no la pateix. En breus pinzellades retrata, amb la fidelitat d'un registre, la muda desesperació de l'ésser humà oberts els ulls a la consciència no només d'un temps limitat, sinó d'un temps esfumat. Quan moren els records, quan el passat s'ensorra, ja no existeix, el recorregut vital és el no-res. Tot es redueix a un present en el qual només la permanència de la presència física de la persona estimada evoca un sentiment cap a aquest algú que ja no és aquí, que se'n va anar lluny fa temps.

José Antonio G. Juárez_cineparaleer.com