SINOPSI

És l'època de la Segona Guerra Mundial a Xangai. Wong Chia Chi és una universitària xinesa que participa en les activitats d'un grup de teatre en el qual ha ingressat després de conèixer un carismàtic company d'estudis, Kuang Yu Min. Mentre Wong gaudeix actuant sobre l'escenari, Kuang li proposa que interpreti un paper molt més perillós en la vida real: convertir-se en la senyora Mak i travar amistat amb la dona d'un important col·laboracionista dels japonesos, el senyor Yee. La idea és estendre a aquest últim una trampa perquè Kuang i els seus sequaços el liquidin. Amb tot, quan arriba el moment, el pla es frustra, però al cap de diversos anys Kuang torna a aparèixer en la vida de Wong i li demana que reprengui la seva mortífera missió…

CRÍTICA

Ang Lee torna pels seus furs. No només rodant en el seu idioma original, sinó també tornant a incidir en el tema que recorre tota la seva filmografia, per més que després utilitzi les més diverses formes cinematogràfiques per encarnar-se: el retrat d'uns personatges tancats en la soledat de la repressió dels seus sentiments, del seu ésser. Si, només per posar tres exemples ben dispars, a Brokeback Mountain: en terreno vedado era l'homosexualitat d'uns texans de manual, a Sentido y sensibilidad la rigidesa de la classista societat anglesa a cavall dels segles XVIII i XIX, i a Hulk (potser la seva cinta menys aconseguida) la condició de qui no només és un monstre sinó que a més es veu abocat a deixar de banda qualsevol contacte amb els éssers humans, a Deseo, peligro els seus temes s'encarnen en una tràgica història de passió en la convulsa Xina envaïda pels japonesos. 

Perquè, en realitat, d'aquella època plena de patiment per al poble xinès, a Lee només li interessa el fet que propiciï el marc perfecte per a dos personatges, el de l'espia Wong Chia Chi i el cap de la seguretat (i per tant, responsable de tortures i execucions) del govern pro-japonés, el senyor Yee (meravellosament interpretats per la debutant Tang Wei i el sempre impecable Tony Leung), que es veuen abocats a una intensa relació condemnada a la tragèdia des del moment en què, en realitat, ella pren contacte amb ell amb l'únic fi d'aconseguir el seu assassinat. No obstant això, és tal el procés de deshumanització que cadascun d'ells viu, cadascú pel seu particular camí (ella abandonant la il·lusió juvenil de les conspiracions universitàries per endinsar-se en terrenys cada vegada més sòrdids, fingint ser qui no és en tot moment; ell compaginant la seva vena més cruel amb la netedat i sobrietat de la seva cada cop més escassa vida social, com exemplifica la supèrbia imatge de les sabates tacades de sang complementant el seu vestit de tall perfecte), que, al final, estan destinats al carreró sense sortida d'haver de reconèixer que són dos llops solitaris que només es tenen l'un a l'altre. 

Si en la seva pel·lícula anterior era la pressió social de l'ambient que vivien els protagonistes la que abocava al fracàs i a la clandestinitat la seva relació, aquí ocorre el mateix, fins al punt que les pujades escenes de sexe, més que excitants, són una crida desesperada, el retrat de dos éssers intentant espantar la por, l'angoixa de viure; i així, l'acurat disseny de producció, la perfecta reconstrucció de l'època, la preciosa fotografia de Rodrigo Prieto i la meravellosa (una vegada més) partitura d'Alexandre Desplat serveixen en realitat per emmarcar una esgarrifosa història íntima que només es veu llastada per una arrencada que es demora massa, potser pel peatge que suposa la participació de capital xinès (no debades, és el segment de la cinta en el que més es recalca el missatge patriòtic, quelcom que es dilueix bastant a la resta de metratge, on les fronteres entre els bàndols, sobretot a partir de cert assassinat, no apareixen gens clares). 

Tot es disculpa perquè, al final, la sensació d'haver assistit a una lliçó del millor cinema, a una nova mostra d'aquest punt en el qual dues concepcions cinematogràfiques, l'occidental i l'oriental, s'ajunten com només són capaces de fer-ho en l'obra d'aquest superdotat director, se sobreposa a tot. I sí, no temem la paraula: només ell és capaç d'atorgar-li a l'adjectiu “romàntic” un significat que no olori a naftalina ni a cosa caduca de la manera com ho aconsegueix a Deseo, peligro , de manera fins i tot més perfecta que a Brokeback Mountain: en terreno vedado .

Miguel Á. Delgado_labutaca.net