SINOPSI

Màfies, prostitució, violència, drogues i blanqueig de diners conformen el teló de fons de la història de Raúl i Valentín, dos germans bessons amb vides molt diferents: Raúl és un violent policia que es troba en el punt de mira d'ETA i de les màfies de la prostitució; Valentín pateix una discapacitat intel·lectual i viu enamorat d'una de les prostitutes del club de carretera on treballa com a "noi per tot". Els destins dels dos germans tornen a creuar-se dramàticament quan Raúl decideix desaparèixer una temporada de la policia i torna a visitar a la seva família. La vida, imprevisible, els depara una terrible sorpresa.

ENTREVISTA AMB EL DIRECTOR

Parlar amb Vicente Aranda és conèixer Vicente Aranda. Sigui en temps intermedis o en època d'estrena, el realitzador espanyol eludeix la senzilla promoció per afermar-se en el discurs de tota una carrera. Coneixedor que la seva insubornable peculiaritat li genera no pocs detractors, es fa fort en les seves maneres i els seus interessos, subratllant la seva incontestable autoria, i ferm davant les mirades malintencionades.

A Canciones de amor en Lolita's club apostes de nou per una adaptació d'un text de Juan Marsé. Què hi ha d'Aranda a l'univers de Marsé perquè torneu a coincidir en un projecte més?  
Hi ha paral·lelismes de tot tipus, tant temporals com temàtics. Marsé té una edat semblant a la meva (ell és una mica més jove). Les aventures juvenils que descriu insistentment en les seves novel·les, són les meves pròpies aventures, i en elles coincideix fins i tot l'espai geogràfic. Quan parla d'“aventis” (relats orals entre nois, amb barreja de realitat i ficció), està parlant dels meus propis records d'adolescent. I per si de cas no fos prou, sembla que tenim una clara recurrència a un fons temàtic comú: la preocupació de negar-se a ser el que un és, per renéixer de nou en un altre. Jo ho sintetitzo en una frase (prestada): “Tots volem ser un altre”. En fi, tot el que escriu Marsé em resulta pròxim, encara que no estigui a la zona de la memòria realista, que no obstant això, per ara, és el que preval. 

Sense haver vist la pel·lícula encara, gairebé ens sembla olorar a Lolita's Club a fum, a foscor, a sexe. Paraules que semblen tenir pes i presència en la teva filmografia, conscient o inconscientment? 
A la meva edat ja resulta difícil actuar inconscientment. Sóc conscient del què faig. Sóc conscient que el sexe, des d'un punt de vista “social”, ja no hauria d'interessar-me. També sóc conscient que m'interessa, i molt. No sé si hauria de dir-ho, però ho diré… En aquest aspecte, hi ha molta gent dins de l'armari. Hem d'anar pensant en com es surt, perquè tots som candidats a reclusió dins l'armari. Només hi ha una alternativa, el taüt, del que no es surt. No crec tenir molt a veure amb l'assumpte de fum i foscor. 

Què t'atreia d'Eduardo Noriega per posar-lo al capdavant de la pel·lícula? 
Jo estava pensant en un altre tipus d'actor, per damunt de qualsevol classificació teatral (encara en voga) com a “galant”. Però el productor em va fer una observació en aquest sentit i vaig comprendre que tenia raó. Jo no menyspreo en absolut la meva pròpia capacitat de treball i la voluntat de treball d'un actor. Si li ofereixes un treball difícil a un actor (un repte, un desafiament a les seves capacitats) i ell l'accepta amb entusiasme i dóna mostres de valor i vocació, em sento irremeiablement tocat: penso que unint les nostres voluntats res és impossible. Aquest va ser el cas de Noriega. Des del primer moment va donar clares mostres de voluntat cap al repte. Això, a més, inclou una demostració de mútua confiança. 

La seva companya al capdavant del repartiment, Flora Martínez, va saltar a la "fama" al cinema llatí fa un parell d'anys amb Rosario Tijeras . Com la vas descobrir tu? Com ha arribat a Lolita's Club? 
Jo havia vist Rosario Tijeras. Flora, com a actriu, no ofereix dubtes. També li havia fet una prova per a Tirant. Va sortir molt bé, però no tenia l'edat per al personatge. Quant a Lolita's, Flora és, a més, colombiana, igual que el personatge de la novel·la. 

A més de director de cinema, ets espectador de cinema? L'Aranda espectador pot influir en l'Aranda realitzador? 
Jo vaig començar al cinema amb una clara tendència cap al fantàstic. No obstant això, la vida (i els espectadors sobretot) m'han portat inevitablement cap a una zona realista i testimonial. Jo estic inclòs entre els espectadors de les meves pròpies pel·lícules. Crec en això que la pel·lícula no s'ha acabat fins que l'espectador la sanciona. No és fàcil. A vegades es necessiten anys per saber quina pel·lícula has fet. No suporto les mentides il·lusionants amb morts “vius” vestits de Prada. Crec en Espriu que, fins i tot tement a la mort, va escriure aquestes cinc paraules que valen més que mil imatges: “la mort no es viu”. [...] 

precriticas.com