SINOPSI

Als Estats Units hi ha un grup d'elit d'homes i dones als quals se'ls confia les claus del país. Els agents de l'FBI juren, no només protegir la llei, sinó també servir els Estats Units amb el mateix honor amb el qual servirien la seva pròpia família. Inspirada en fets reals, El espía és un thriller dramàtic ambientat dins de l'FBI, que és el guardià dels secrets més sensibles i volàtils de la nació. El febrer de 2001, el conegut agent Robert Hanssen va ser declarat culpable de traïció contra els Estats Units. Durant més de dues dècades, Hanssen va vendre de manera sistemàtica secrets clau d'intel·ligència a l'antiga Unió Soviètica.

CRÍTICA

Durant la història del cinema americà hem vist veritables meravelles sobre l'espionatge, ja siguin del mestre o frenesies com el mateix Bourne, d'una era més moderna. Veient El espía m'he adonat que no existeix una raó justificada per la qual s'hagi de fer l'esmentada pel·lícula. És de la nostra incumbència el procés d'espionatge del tal Robert Hanssen? No. Doncs bé, amb aquesta frase tan estimada i odiada per alguns com és la de “basada en fets reals”, el film de Bill Ray es ven com a tal, una història que va ocórrer, i que, desgraciadament, a molt pocs ens interessa. No obstant això, la pel·lícula, de ritme pausat i gairebé sense acció, sap mantenir-se com a metratge de diàleg (però no de pensament profund) i troba un punt (lent) que no acaba de molestar l'espectador. 

És tòpica en bona part del contingut, tot i que no pretén mostrar-ho. Algunes de les escenes són envejablement originals, però d'aparent senzillesa. No és tant el que es veu sinó aquestes mirades i converses íntimes les que fan que El espía sigui un film, més que d'espionatge, intel·lectual. No és, ni de bon tros, el que va ser aquella meravellosa segona pel·lícula de Robert de Niro. No arriba a assolir, ni tan sols, el nivell de la trilogia de Jason Bourne, però té alguna cosa que les altres no tenen, quelcom difícil de descriure, tranquil, un ambient fred i sec. Aquest, també, és un clar retrat d'aquesta vida tan avorrida i perillosa dels espies, que juguen les seves vides com dominant armes. El seu guió és senzill (no pas dolent). No aporta res de nou i interessant al cinema d'espies, però això sí, explica els fets de manera pausada i intel·ligent. 

El repartiment es llueix de manera molt satisfactòria, principalment el gran (fins ara secundari) Chris Cooper, que coprotagoniza la pel·lícula al costat del jove Ryan Phillippe, que vam veure que ja era un bon actor en l'estupenda Crash . Tots dos es compenetren d'una manera genial, formen un duo interessant i amb diàlegs molt ben escrits. Probablement es repeteixen una mica les converses entre ells, però això seria un problema de poca importància. I, sobretot, no oblidem el moment final, on tots dos mostren el seu carisma amb tan sols mirades. Un veritable encert. Tot i que la secundària Laura Linney tampoc s'ha de desmerèixer, ja que la seva interpretació és, com de costum, excel·lent. 

Una pel·lícula d'espionatge correcta que no aporta res de nou al cinema del gènere, però que no obstant això es desenvolupa satisfactòriament, sobretot amb la increïble actuació de Chris Cooper, un actor que sempre cal tenir en compte. 

Ramón Balcells_muchocine.net