SINOPSI

Cundo torna a Astúries després de deu anys d'absència. I haurien estat més si al seu millor amic Suso no li hagués donat per morir-se. Cundo i la resta de l'antiga colla es reuneixen per donar l'últim adéu a Suso. Una sentida última borratxera pels vells temps i després tots podran tornar a les seves vides, que no són gran cosa, però són les que ells s'han buscat. El que no saben és que Suso tenia plans per a ells. El tipus de plans que cap amic voldria sentir, però als quals tampoc cap amic podria negar-se.

CRÍTICA

La ficció audiovisual dirigida a grans públics experimenta canvis estimulants des de ja fa diversos anys. Mentre a les sales es repeteixen fórmules gastades, esquemes simplistes i un preocupant bombardeig sonor, algunes sèries televisives viuen períodes d'esplendor recolzades en propostes innovadores, atrevides formes de narrar i diàlegs d'alta volada. Per primera vegada, sembla que s'inventa més des de la “caixa tonta” que des del cel·luloide, fent de la debilitat fortalesa i aprofitant les possibilitats de la paraula i una sintaxi trencadora. Productes nord-americans de molt variada orientació – Los Soprano o 24 – són molt més rellevants que la majoria de blockbusters , i han generat, també a Espanya, una influència palpable, reflectida en l'auge de les sèries, convertides en estrelles de la graella. Però, si certes maneres de narrar no han arribat a cristal·litzar aquí, sí que ho han fet els diàlegs com a arma útil –i barata– amb la qual dotar de ritme el relat. 7 vidas és un exemple que, sense tenir audiències elevadíssimes, sí que gaudia del favor de molts espectadors fidels.  

Un dels seus guionistes, Tom Fernández, debuta ara amb La torre de Suso , una pel·lícula que revela alguns dels extrems citats i compta amb dos dels carismàtics protagonistes d'aquesta creació. Javier Cámara és Cundo, un home de turbulent passat que torna a la seva Astúries natal per acomiadar el seu amic Suso, mort a causa d'una sobredosi. Una vegada hi ha aterrat, es retroba amb una xicota de joventut més intel·ligent que ell, uns pares distants i la seva antiga colla. Fernando és un dels seus components, un pusil·lànime professor que té bastants similituds amb el Gonzalo de 7 vidas , interpretat també per Gonzalo de Castro. Cundo decideix retre homenatge al mort construint la torre que aquest havia somiat, destapant velles picabaralles, si no ferides profundes... L'excusa argumental serveix a Tom Fernández per tramar una història sobre l'amistat, les dificultats d'enfrontar-se a la vida adulta i a les relacions sentimentals. El to, desenfadat i en clau de comèdia, té, en el bo i en el dolent, l'aparença d'una sitcom (‘comèdia de situació'). Diàlegs brillants i un predomini dels personatges enfront de l'acció deixen passatges francament ocurrents, instants d'enginy i escenes de bon cinema conduïdes per un solvent repartiment. De vegades, però, s'adverteix la intenció de desembarassar-se –cosa que s'agraeix– de les típiques rèpliques i contrarèpliques de les produccions televisives, accelerades mitjançant canvis de pla constants. I aquí sorgeixen les limitacions per manejar el ritme i “moure “ els actors davant la càmera, aspecte aquest que se sol subestimar. A més, el conjunt, aparentment pròxim gràcies als apunts socials, es veu llastat per una posada en escena a l'estil nord-americà, la insistència en l'ús del ralentí, la innocència tan habitual en les comèdies de situació ianquis o els acudits recurrents i previsibles. La torre de Suso queda així com una proposta una mica frustrada, més atractiva quant a signe de les tendències actuals mostrades dins del convuls cinema espanyol.

cineparaleer.com