LAS 13 ROSAS

Direcció_ Emilio Martínez-Lázaro  País_ Espanya  Any_ 2007  Durada_ 132 min  Gènere_ drama  Intèrprets_ Pilar López de Ayala (Blanca Brisac), Verónica Sánchez (Julia Conesa), Marta Etura (Virtudes González), Nadia de Santiago (Carmen), Fran Perea (Teo), Goya Toledo (Carmen Castro) Guió_ Ignacio Martínez de Pisón; basat en un argument de Pedro Costa, Ignacio Martínez de Pisón i Emilio Martínez-Lázaro; inspirat en el llibre Trece rosas rojas de Carlos Fonseca Producció_ Pedro Costa i Enrique Cerezo  Música_ Roque Baños  Fotografia_ José Luis Alcaine  Estrena a Espanya_ 19/10/2007
Edat: +13

SINOPSI

1 d'abril de 1939. Amb l'entrada a Madrid de les tropes de Franco acabava la Guerra Civil Espanyola. Tement la sagnant repressió que s'acostava, molts republicans van fugir del país, però d'altres no van poder o no van voler, com les joves noies protagonistes d'aquesta història real. Franco va prometre que només serien castigats els que tinguessin les mans tacades de sang. I cap d'aquestes noies les hi tenia. Les van detenir al cap d'un mes d'acabar la guerra. Van patir durs interrogatoris policials i finalment van ser traslladades a la presó de Ventas. A les 13 detingudes, a les quals les seves companyes van batejar com “les menors” per la seva curta edat, les van incloure en la mateixa causa sota l'acusació d'ajuda a la rebel·lió i d'haver planejat un atemptat contra Franco, un atemptat irreal però que donava base a l'acusació. Tot molt abstracte, sense proves. Elles i els seus familiars estaven tranquils, com a màxim els caurien uns quants anys de presó. Però uns dies abans que es celebrés el judici es va produir un atemptat contra un militar franquista, succés en què van morir tres persones. Les 13 joves van ser condemnades a mort.

CRÍTICA

Hi ha qui diu que la postguerra és encara pitjor que la guerra. Pot ser que no li falti raó, almenys pel que es veu a la pel·lícula d'Emilio Martínez-Lázaro, on la fam i la pèrdua de llibertat, la denúncia i la represàlia, la venjança i la rancúnia poden arribar a ser realitats tan doloroses o més que les bales i les bombes. D'altra banda, si es tracta d'una guerra civil, es farà més necessari actuar amb cura per no ferir sensibilitats ni faltar al respecte a qui pensa de manera diferent, a la vegada que s'evita revifar odis i picabaralles mal curats. A més, com que la indústria cinematogràfica espanyola no va tan sobrada com per perdre espectadors, sembla aconsellable donar un tractament a la història el més asèptic possible perquè pugui ser acceptada per la majoria. Tot això ho sap Martínez-Lázaro, i per això opta per recollir el drama humà, deslliurar-se en part de senyeres de partit i apostar —sense dissimulació— pels moments d'emoció i sentiment. 

[…] Martínez-Lázaro s'esforça per romandre equidistant i evitar el partidisme, tot i que evidentment el retrat d'aquestes dones és molt més humà que el d'aquestes altres carcelleres desproveïdes de sentiments i humanitat, a la vegada que no hi falten alguns tòpics i caricatures dels “vencedors”. Però, al cap i a la fi, aquesta és la crònica d'uns atropellaments més o menys reals o ficcionats, encara que sense cap justificació, que tota guerra suposa per ambdós bàndols, i sobre els quals cal girar full i perdonar sense guardar rancor, com diu Blanca al seu fill en la carta de comiat escrita des de la presó. 

El retrat coral d'aquestes joves i alegres dones permet al director abordar el drama des de posicions i actituds variades, amb diferent grau d'implicació política i també de creences. Perquè si Virtudes fa gala d'una militància convençuda, Julia es presenta com una noia més sentimental i tendra, mentre que Adelina és abans que res una comprensiva filla i Carmen una adolescent desconcertada pel que passa, o Blanca una mare catòlica de bon cor que assisteix perplexa a la seva detenció i a la del seu marit. Cadascuna és una “rosa” en la joventut de la vida, la bellesa i projectes de la qual seran tallats, després d'haver vist com es trencaven les seves famílies o parelles, i com l'absurd d'un enfrontament s'enverinava amb odi i rancor, en l'espera de noves atrocitats. De tots els personatges, la figura de la directora de la presó potser és la que més matisos i evolució ofereix, ja que qui apareix a l'inici com un ésser tòpic i reprovable en la seva tosquedat es va sensibilitzant en percebre la injustícia i les ganes de viure de les ajusticiades. Les actrius interpreten els seus papers segons exigeix el guió, aportant una forta i fogosa expressivitat i oferint nombrosos primers plans que la càmera s'encarrega de recollir: cares ploroses i desconsolades s'alternen amb somriures i bromes juvenils, alhora que no hi falten gestos de sofriment i ràbia per quelcom que no aconsegueixen comprendre. Pilar López de Ayala destaca per la contenció expressiva que exigeix el seu personatge, una pacífica dona que no vol saber res de política però a qui esquitxa la repressió per la seva amistat amb un músic comunista, i per la seva humanitat enfront d'uns nens als quals es deixa morir per malnutrició. 

D'entre totes les històries, la de Blanca —amb un estremidor final— i la d'Adelina potser són les de més força i les que millor arriben a l'espectador, en aquest segon cas especialment quan és detinguda i en el moment en què el seu pare la visita a la presó, en una complexa i difícil relació pare-filla. Són instants molt commovedors, tot i que no els únics... ja que hi abunden les seqüències en què les roses susciten sentiments a flor de pell —la humiliant tortura a Julia, l'amuntegament a la presó, el “passeig” pel Retiro...—, i on unes excel·lents fotografia i música de José Luis Alcaine i Roque Baños, respectivament —sens dubte, els dos millors aspectes de la pel·lícula—, eleven la càrrega emotiva i dramàtica fins a llindars insospitats. El guió pateix algun desgavell i confusió inicial, amb una deficient direcció d'actrius a les quals es treu a escena d'una manera una mica forçada i amb poca frescor, per millorar substancialment quan les subtrames van confluint en un tronc comú. En aquesta primera fase de muntatge altern, fins i tot a l'espectador li costa seguir la història particular de cada noia, no ben ubicada en la història ni identificada amb facilitat, en algun cas a causa també del terrible semblant d'algunes d'elles i el similar pentinat d'època que porta a la confusió. 

La pel·lícula aposta sense embuts pel sentiment i l'emoció, i ho aconsegueix amb freqüència sense arribar, d'altra banda, a embafar. Música i banda sonora resulten decisives en una trama on l'humà guanya la partida al políticoideològic, amb històries entranyables que faran plorar a més d'un. Amb aquest intent d'anar al fons humà dels esdeveniments i superar les diferències existents —encara que pugui ser degut a un interès purament comercial—, caldrà esperar el moment en què el cinema espanyol aprengui a agafar distància dels fets i de la pròpia ideologia, per alliberar-se de revisionismes revengistes i atrevir-se a tractar aquest període de manera despolititzada, sense rancor i amb rigor històric, amb òptiques dels dos bàndols, com ja han aconseguit en altres cinematografies veïnes. 

Julio Rodríguez Chico_labutaca.net


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: