SINOPSI

Tenim dos homes amb molt poques coses en comú: Willy Beachum, un jove i ambiciós fiscal la carrera del qual està començant a prendre el vol; i Ted Crawford, un enginyer de mitjana edat que acaba de disparar a la seva dona a sang freda. No obstant això, els dos homes es troben cara a cara en un camí directe al desastre. Crawford resulta ser tan complex i impredictible com el crim que ha comès, i mentre el cas perfecte de Willy comença a ensorrar-se, el futur del jove fiscal sembla destruir-se amb ell.

CRÍTICA

Gregory Hoblit es va fer popular ara fa una dècada llarga amb la seva curiosa Las dos caras de la verdad , un thriller judicial una mica trampós sobre la innocència, l'aparença i la realitat de les coses, que va donar oxigen a un llavors asfixiat Richard Gere i, sobretot, va descobrir per al món Edward Norton. Però Hoblit no era un nouvingut. De fet, es pot dir sense faltar a la veritat que el seu nom està lligat (anava a dir “junyit”, ja posats…) a sèries televisives del prestigi de la mítica Canción triste de Hill Street i les no menys interessants La ley de Los Ángeles i Policías de Nueva York ; en totes elles ha fet simultàniament o alternativament de a director, productor i guionista, i s'ha forjat un prestigi com a professional solvent. No obstant això, en cinema no sembla haver trobat aquest mateix pols que el manté com un dels grans de la televisió nord-americana actual. Els seus films per a la gran pantalla encara semblen estar més interessats en la sorpresa final (l'esmentada Las dos caras de la verdad , Frecuency o aquesta Fracture ) que a aportar sòlids productes cinematogràfics.  

Així les coses, Fracture es presenta aviat com una història de crim perfecte, no perquè el criminal hagi dissimulat totes les proves per aparèixer exonerat del seu delicte, sinó precisament perquè confessa des del primer moment, però ha preparat una argúcia legal que li permetrà eludir l'acció de la justícia. Així, doncs, som davant un tour de force , amb un jove i brillant advocat que esgota els seus últims dies a la fiscalia per ingressar en un potent bufet, però a qui se li entravessarà aquest darrer cas, que acabarà esdevenint un assumpte personal, més que professional. La seva implicació li ocasionarà probablement la ruïna de la seva carrera, la pèrdua de l'amor d'una nimfa de molts quirats, però potser li permetrà conservar la seva autoestima com a ésser humà cabal.  

Aquest és potser el millor origen d'aquest thriller judicial que juga amb les convencions del gènere, amb la traca final que posarà les coses al seu lloc, però haurà canviat profundament el protagonista, que entendrà finalment que la distància entre un home i un tauró és abismal, tot i que tots dos puguin habitar el mateix cos.  

Fracture descansa fonamentalment, com era de preveure, en una icona moderna com és Anthony Hopkins, que per a l'ocasió compon un personatge que sembla el cosí enginyer del seu inoblidable Hannibal Lecter. Home, a aquest tipus no li va menjar-se les vísceres del seu enemic, però comparteix amb el famós metge antropòfag la seva absoluta falta d'escrúpols, la seva refinada, superlativa intel·ligència, el seu gust per l'enfrontament intel·lectual amb una altra ment brillant. Hopkins està com sempre, immens, i sempre que ell apareix en pantalla la pel·lícula guanya en densitat, en profunditat, en intensitat.  

Una altra cosa és el cas del seu antagonista (protagonista realment, perquè aquí el dolent és l'estrella Hopkins), Ryan Gosling, talent emergent que, no obstant això, no sembla el més adequat per a aquest personatge; perquè, fins i tot físicament, el tipus de paper que millor quadra a aquests ullets picardiosos, a aquesta cara amb un punt canalla, és el de brivall, o almenys el de personatge socialment conflictiu; vegeu, per exemple, els seus rols en Asesinato, 1, 2, 3 (quin espantós títol espanyol per al preciós Murder by numbers original), El creyente o Half Nelson . A més, Gosling ha de ser alumne del Mètode, i Stanislavski deu haver-se-li indigestat, perquè no havíem vist ningú fent més ganyotes ni rascant-se tant el cap en pantalla des que James Dean muntés el seu numeret de fill incomprès en Rebelde sin causa … 

Enrique Colmena_criticalia.com