SINOPSI

Laura torna amb la seva família a l'orfenat on va créixer, amb la intenció d'obrir una residència per a nens discapacitats. Allà, el petit Simón, fill de Laura, comença a deixar-se portar per uns estranys jocs que generen en la seva mare una gran inquietud, ja que deixaran de ser una mera diversió per convertir-se en una amenaça. Una sèrie d'inesperats esdeveniments obligaran Laura a explorar en el dramàtic passat de la casa que de nena va ser la seva llar.

CRÍTICA

El orfanato és una pel·lícula que arriba beneficiada i perjudicada al mateix temps per les preconcepcions del públic. Em refereixo a aquesta espècie d'inconscient col·lectiu que l'ha anat etiquetant, fins i tot abans d'haver-la vist, en el mateix calaix que Los otros . Les raons, en realitat, són tan vagues i insuficients com el mer fet de veure una rossa i un nen ficats en una vella casa en la qual sembla haver-hi fantasmes (un raonament que, plantejat així, a boca de canó, cau pel seu propi absurd). No obstant això, la cinta de Juan Antonio Bayona té tant a veure amb la d'Alejandro Amenábar com, de fet, pugui tenir amb Frágiles , de Jaume Balagueró, que al cap i a la fi també ens parlava d'un decrèpit orfenat encantat i una protagonista rossa amb comptes per saldar amb el passat. 

Per sort, la pel·lícula es queda amb el millor d'aquesta arma de doble tall que són les aparences: d'una banda, sens dubte atraurà a les sales tots aquells espectadors als quals va agradar la proposta d'Amenábar i, de l'altra, possiblement es guanyi el beneplàcit d'aquells que sàpiguen veure sota la superfície i descobreixin que, en efecte, el film de Bayona té el seu propi esperit i el seu propi pols, encara que irònicament sigui una (sàvia) combinació dels de les dues obres més amunt esmentades. 

La naturalesa de la cinta, doncs, obeeix abans a la d'un melodrama amb ribets de thriller sobrenatural que a la d'una obra de terror pur. No debades, ens explica la història de Laura (Belén Rueda), una dona que es trasllada amb el seu marit Carlos (Fernando Cayo) i el seu fill Simón (Roger Príncep) a l'antic orfenat que va ser la seva casa en la infància, amb la intenció de rehabilitar-lo com una modesta llar per a nens amb minusvalideses psíquiques. No obstant això, els jocs de Simón amb uns amics invisibles fan que Laura s'inquieti i comenci a sospitar que hi ha alguna cosa que no va bé en l'orfenat. 

Potser el llast més gran que arrossega el llargmetratge és un començament i un final una mica allargats. En el primer cas, s'entén perfectament, donada la necessitat d'establir les bases de la història i les claus necessàries per comprendre en tota la seva dimensió l'al·lucinant viatge emocional que ens ofereix Bayona, tot i que potser estigui demanant massa a aquest espectador estàndard poc acostumat al fet que una pel·lícula de terror trigui tant a començar a sacsejar-lo. En el segon cas, possiblement sí que se li hagi anat la mà a l'hora de subratllar la dimensió poètica del relat i fins i tot de lligar caps (molts dels quals segueixen quedant solts, cal dir-ho) amb aquesta successió d'epílegs al meu judici una mica excessiva. 

En qualsevol cas, es tracta de traves menors en un film que funciona sorprenentment bé a tots els altres nivells. I dic sorprenentment perquè, no ho oblidem, ve dirigit per un novell com és Bayona i amb un repartiment encapçalat per Belén Rueda, actriu més coneguda pels seus no gaire espectaculars treballs televisius, en el seu primer paper protagonista a la pantalla gran. De nou les preconcepcions, sí... però el cas és que res podia augurar-nos una mà tan fèrria i segura per part de Bayona (que demostra haver paït i reformulat esplèndidament el millor dels seus referents americans), ni tampoc una actuació tan arrasadora i absorbent com la que ens ofereix Rueda, que no només omple la pantalla amb la seva mera presència, sinó que ens regala un magnífic tour de force interpretatiu que, segurament, li donarà més d'un premi. 

Per fortuna, els mèrits del film no es queden aquí. D'una factura senzillament impecable, funciona molt bé tant com a reflexió sobre els fantasmes de la infància i les pors de la maternitat (deliciosament integrats els apunts al Peter Pan de Barrie), així com a conte de terror, amb escenes tan memorables i esgarrifoses com la sessió d'hipnosi regressiva amb la sempre immensa Geraldine Chaplin. Un conte de terror que no només aconsegueix mantenir en suspens l'espectador amb aquesta tensió in crescendo culminada en un dels finals més irònics i desoladors que un servidor recorda en cintes de tall similar, sinó que també ens ofereix alguns dels sobresalts més brutals, honestos i allunyats del clixé que s'hagin vist en el cinema recent. 

Potser haurà de passar molt temps perquè l'inconscient col·lectiu deixi d'associar El orfanato a Los otros , però mentrestant, i almenys per a qui això firma, el film de Bayona ja ha guanyat la basa al d'Amenábar. Més sincer i emotiu, menys trampós i, sens dubte, més terrorífic, queda clar que no es tracta d'una obra perfecta, però ni falta que li fa: segueix sent, fins i tot amb tot, una obra molt poderosa.

Javier Quevedo Puchal_labutaca.net