SINOPSI

Bojos pel surf segueix les aventures de Cody Maverick, un pingüí surfista que s'introdueix en la seva primera competició professional. Seguit per un equip de càmera per documentar les seves experiències, Cody deixa la seva família i la seva llar a Fred de Janeiro, l'Antàrtida, per viatjar a l'illa de Pen Gu amb la finalitat de participar en el Campionat de Surf en Memòria de Big Z. De camí, Cody coneix el surfista de Sheboygan, Chicken Joe; el famós promotor de surf Reggie Belafonte; el caçatalents de surf Mikey Abromowitz, i l'enèrgica vigilant Lani Aliikai, que veuen la passió de Cody pel surf, tot i que a vegades estigui una mica mal canalitzada. Cody creu que aquesta voluntat per guanyar li atorgarà l'admiració i el respecte que desitja, però quan inesperadament s'enfronta amb un vell surfista acabat, Cody comença a trobar el seu propi camí, i descobreix que un autèntic guanyador no sempre és el que arriba primer.

CRÍTICA

L'abundància de llargmetratges animats amb animalets antropomòrfics està a punt de saturar la tolerància del públic (si és que ja no ho ha fet), i temo que les males experiències de cintes com Col·legues al bosc i Doogal redueixin les oportunitats de les comptades propostes que aconsegueixen ser moderadament bones dins del mateix estil, com Veïns invasors i ara Bojos pel surf . Per sorpresa meva, no vaig odiar aquesta pel·lícula. Per descomptat, no ofereix gaire innovació en el gènere infantil, però l'apropiat ús de certs trucs narratius, bones veus (almenys en anglès) i subtil humor, aconsegueixen fer-la divertida per a totes les edats, sense prendre's gaire seriosament i sense encolomar-nos un forçat drama artificial per fer més convincents les seves homilies moralitzadores. És la tercera o quarta protagonitzada per pingüins que he vist recentment, però aquesta vegada no ballen ni canten, ni pateixen la cruel vida de l'Antàrtida..., aquesta vegada practiquen l'esport del surf. 

La cinta adopta un estil documental per il·lustrar la història de Cody Maverick […], un pingüí aficionat al surf que en la seva infància va ser inspirat per Big Z, que fóra el més gran exponent de l'esport fins a la seva mort en un accident aquàtic. Així, amb els anys, Cody es va tornar expert en el maneig de la planxa sobre les onades, i la seva màxima ambició és participar en un torneig professional. Però, quan finalment ho aconsegueix, troba que la competència és molt més difícil i traïdora del que suposava. 

L'esmentat estil documental de la pel·lícula és el que primer crida l'atenció, ja que presta inusual frescor i espontaneïtat a la narrativa; a més, com un benefici subtil però important, obliga la càmera a mantenir un punt de vista sobri i creïble. Molts directors abusen de la llibertat que la manufactura digital ofereix, i orquestren aparatoses escenes excessivament dissenyades que podran ser tècnicament impressionants, però que trenquen el flux natural de la història. Per contra, Ash Brannon i Chris Buck respecten la "realitat" de la seva càmera i això fa l'experiència més immediata i emocionant. És clar, aquesta no és la primera pel·lícula que empra la tècnica documental per generar comèdia (les obres de Christopher Guest en són els exemples més populars, tot i que la meva favorita segueix sent Muérete, bonita ), però dins del món animat representa una enginyosa variació que la separa de tantes altres que no passen de ser buits desplegaments de tecnologia. […] 

Sobra dir que el treball d'animadors i tècnics és impressionant; les simulacions de fluids emprades per representar el mar, les onades i l'escuma són simplement sorprenents, i l'animació dels personatges evoca clares emocions sense exagerar i sense convertir-los en caricatures. Bé, són caricatures, però... espero que entenguin el que dic. 

Bojos pel surf no assoleix l'elevat estàndard de les millors obres de Pixar (incloent-hi la recent Ratatouille ), però és molt entretinguda, simpàtica i satisfactòria. Potser resulta frívola i intranscendent, però no se la pot culpar per això, ja que no aspira a res més que a entretenir-nos i transmetre el seu missatge de cooperació i amistat amb subtilesa, estil i fins i tot una mica d'intel·ligència. La puc recomanar com una excel·lent alternativa per a la resta d'inflades i mercantilistes seqüeles animades de l'estiu i com un just antídot contra l'embafadora i forçada Happy feet: trencant el gel .

Pablo del Moral_labutaca.net