CHANSON D'AMOUR

Títol original_ Quand j'étais chanteur Direcció i guió_ Xavier Giannoli  País_ França  Any_ 2006  Durada_ 112 min  Gènere_ drama romàntic, musical  Intèrprets_ Gérard Depardieu (Alain Moreau), Cécile de France (Marion), Mathieu Amalric (Bruno), Christine Citti (Michèle), Patrick Pineau (Daniel), Alain Chanone (Philippe Mariani)  Música_ Alexandre Desplat  Fotografia_ Yorick Le Saux  Estrena a França_ 13/9/2006  Estrena a Espanya_ 31/8/2007
Edat: +7

SINOPSI

Alain, un cantant de sales de festa, coneix Marion, una jove a la qual dobla l'edat. Malgrat la química que hi ha entre els dos des del primer moment, tots dos són conscients que la seva història d'amor és impossible.

ENTREVISTA AMB EL DIRECTOR

D'on neix la idea de Chanson d'Amour
En primer lloc, em ve a la ment el meu pare, dret, a la cuina, cantant cançons corses o òpera. El meu pare sempre cantava, del matí al vespre. També hi ha Christophe, el genial creador (en aquella època, amb vestit blanc) dels Paradisos Perduts. El conec des que era petit. Va ser ell qui em va fer veure les primeres pel·lícules, en el seu projector de 35. Sempre ha estat i seguirà sent molt important en la meva vida. Doncs bé, la pel·lícula ha recorregut aquest mateix itinerari, encara que d'una manera obliqua…

Però hi ha alguna cosa que puguem considerar com el desencadenant? 
Si pogués expressar-ho amb paraules, crec que no ho filmaria… Hi ha la mateixa cançó. El que passa quan escolto una cançó, el perquè de l'emoció que sempre he sentit, el perquè de la seva importància: aquest moment. Crec que tothom l ha experimentat alguna vegada, és bastant universal. Au clair de la lune ha alleujat les nostres primeres pors infantils. Algunes cançons m'arrosseguen amb elles, una mica com les pel·lícules, despleguen les seves ales, s'erigeixen en món a part. El músic i productor Phil Spector feia “simfonies de butxaca”. Ell es referia a una altra cosa, però em va agradar molt aquesta fórmula aplicada a una cançó com L'Anamour . M'agrada la poesia de la cançó que anomenem “de text”, és clar, però sobretot, la cançó romàntica o popular, el que anomenem el gènere de les varietats, més o menys sofisticades… Però caldria posar-se d'acord sobre què volem dir amb varietats o aquest tipus de cançó. Amb unes lletres que solen ser molt senzilles i el misteri d'una melodia, d'un ambient especial, les cançons ens parlen de qüestions existencials complexes i delicades. És fàcil d'entendre i impossible d'explicar. I per a mi, aquest pot ser el punt de partida del cinema… Hi ha moltes cançons a les pel·lícules, a tots els països i des de sempre, i no només a les comèdies musicals, perquè és una manera interessant d'acostar-nos al món interior d'un personatge, és increïble el que pot expressar-se amb elles de la seva cultura i de la seva història. Fins i tot l'ordinador de 2001 es mor cantant. Els primers intents del cinema sonor eren seqüències curtes amb un cantant popular. Des del primer moment, es va crear una espècie de relació evident entre el cinema i els cantants. Des d'aleshores, sigui quina sigui la pel·lícula, crec que sempre esperem el mateix a la sala: que ens captivi. 

Per tant, el primer que es necessitava era un cantant… 
No és la història d'un cantant, sinó la història d'un home que és cantant i que coneix una jove. En escriure el guió, he deixat que s'imposés aquest personatge de cantant de sales de festa que, en aquell moment de la seva vida, preferia provocar més respecte que admiració. És potser aquesta la llibertat que es pren amb la nostra època: passar de la fama per modest que sigui. La qüestió de la dignitat es va imposar, ràpidament, com un tema més o menys identificat durant l'elaboració de la pel·lícula. Dignitat en amors, en treball, en una paraula, en la seva vida. Les cançons estan, per tant, íntimament lligades a la història de la pel·lícula, són com la seva veu interior. I va ser precisament escoltant una cançó de Michel Delpech, Quand J'étais chanteur – que dóna nom al títol original de la pel·lícula– quan vaig pensar en un cantant de sales de festa. Com acostumo a fer sempre, des que vaig començar amb els curtmetratges, vaig parlar del projecte al meu amic Yves Stavrides. Acostumo a consultar-lo sempre i sempre m'ha ajudat a trobar el to just, la distància, el detall que em permeten avançar. 

D'aquesta manera, va reunir tots aquests elements per escriure… 
A la pista de ball d'un cantant de sales de festa, és lògic que ballin tots aquests colors ben barrejats: la jaqueta blanca, la infància, la dignitat, la ironia o el sarcasme… També era lògic imaginar-se la pel·lícula com una bola d'aquestes que tenen mil cares. I d'aquí és d'on parteix la frase que diu Gérard al principi de la pel·lícula: “Estic segur que si miréssim bé els ballarins en una pista de ball, entendríem millor els moviments del món". Per sort, el diverteix molt jugar als filòsofs… 

labutaca.net


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com