LA SEÑAL

Direcció_ Ricardo Darín i Martín Hodara  Països_ Argentina i Espanya  Any_ 2007  Durada_ 95 min  Gènere_ drama  Intèrprets_ Ricardo Darín (Pibe Corvalán), Diego Peretti (Santana), Julieta Díaz (Gloria), Andrea Pietra (Perla), Vando Villamil (xofer), Carlos Bardem (Siracusa), Luis Solanas (Perturato), Walter Santa Ana, Luciano Cáceres (Dino Capuano), Martín Slipak (Totó)  Guió_ Eduardo Mignogna  Música_ Andrés Goldstein i Daniel Tarrab  Fotografia_ Marcelo Camorino  Estrena a l'Argentina_ 13/9/2007  Estrena a Espanya_ 5/10/2007
Edat: +13

SINOPSI

És l'any 1952 i, mentre Eva Perón agonitza, Corvalán, un mediocre detectiu privat, es veu embolicat en una història de traïció i ambicions. Contractat per Glòria, una bella i misteriosa dona, per al que sembla un rutinari treball de seguiment, descobrirà, a poc a poc, un violent entramat de venjança i ambició. Malgrat l'oposició de Santana, el seu amic i soci en l'agència d'investigació, Corvalán decideix seguir endavant amb el cas sabent que una sola decisió errònia pot conduir-lo cap al seu destí més tràgic.

CRÍTICA

El debut de Ricardo Darín com a director és el resultat, com ell mateix ha manifestat als mitjans, d'una herència i un gest d'amistat. No és una dada irrellevant. La señal és un projecte que Eduardo Mignogna, director argentí i autor de la novel·la del mateix nom, no va poder acabar de portar a terme perquè la mort el va sorprendre a principis d'octubre de 2006, setmanes abans de l'inici del rodatge. Va ser llavors que Darín, gran amic del difunt realitzador i protagonista de diverses de les seves pel·lícules ( La fuga , El faro del sur ), va decidir assumir la responsabilitat de fer-se càrrec de la direcció del film, en conjunt amb Martín Hodara. Com va explicar […], el seu compromís amb el llargmetratge excedia l'ordinari i va sentir, a l'hora de decidir fer-se càrrec del desafiament, una espècie de “llegat moral”: dirigir aquesta pel·lícula s'havia transformat en el gest que havia de fer per culminar un somni que havia compartir al costat de Mignogna, primer com el seu actor, després com el seu substitut. Aquesta és la part d'una trama que no es veu, la que no apareix en pantalla. Tota pel·lícula té la seva, però poques comparteixen el peculiar esdeveniment que defineix la que protagonitzen en els rols principals el mateix Darín, Diego Peretti i Julieta Díaz. 

Per començar a parlar del que sí que es veu, es pot dir que La señal és un film la història del qual té una suma d'elements poc freqüents en el cinema argentí. No és habitual trobar films argentins protagonitzats per detectius privats, que girin al voltant de la màfia i, per tant, incloguin assassinats a sang freda, una bona quota de misteri, i tinguin com a mòbil de la trama la venjança. Sobre aquest darrer tema, justament, el de la venjança, es posa en evidència un dels punts forts de la cinta: la intel·ligència amb la qual està enarborada la trama. Perquè malgrat que és la venjança el factor que atorga sentit a la majoria dels successos de la història, es tracta de la venjança d'algú que amb prou feines apareix en alguna imatge, d'algú que, en definitiva, no té una línia de diàleg en pantalla. La càmera i la història se situen des d'un altre punt de vista, el del Pibe Corvalán, un detectiu privat que no sent gaire el seu ofici però que de mica en mica, dona pel mig, es va involucrant en una història que en principi el té com a testimoni i després, a pesar seu, com a protagonista. 

El llargmetratge està correctament ambientat al Buenos Aires de la dècada dels 50, precisament el 1952, anys de peronisme, quan tot un poble pateix amb l'agonia i posterior mort del seu emblema més gran, Eva Perón. Aquesta és una època de persones diferents, una època amb codis diferents dels actuals. Tota aquesta representació està molt cuidada, llueix pintoresca, i es materialitza tant en la vestimenta dels personatges i en el seu llenguatge, com en la manera de relacionar-se entre ells. L'excel·lent composició dels protagonistes és fidel a aquest moment de la història. Potser és Santana, el soci de Corvalán interpretat amb inspiració per Diego Peretti, qui millor encarni el prototip de personatge d'aquells anys: formal, fidel, reservat, amic a les bones i a les dolentes. El vincle entre els dos protagonistes, la manera que troba la pel·lícula de comunicar el llaç amistós que els uneix, és un dels seus punts més destacats i interessants. 

La señal té coherència estètica amb la seva proposta argumental i amb el context històric en què es desenvolupa. Adopta un to de misteri i poques paraules, a través de la seva banda sonora i del joc permanent amb els silencis, i evoluciona a un ritme narratiu pausat, pacient a l'hora de portar el relat a pics d'intensitat, que arriben gairebé per decantació en els trams finals de la història. Visualment, és una pel·lícula d'ombres, de colors grisos com els seus personatges. La fotografia és impecable. 

Malgrat això, alguna cosa en la proposta comunicativa no està del tot ben resolta. És l'aspecte referit a la construcció de climes. Potser per mostrar-se massa interessat i pretensiós en aquest ítem, el film no aconsegueix assolir la seva millor expressió. I per tant, la pel·lícula mai deixa de percebre's com a tal, com a pel·lícula. Sembla no poder acabar de convidar l'espectador a moure's del seu lloc per sentir i viure el que passa des d'un territori més actiu i involucrat en la trama. De totes maneres, el guió està molt ben pensat, i la història sempre es mostra atractiva. […]

La señal s'ha convertit segurament en el film que el mort director de El faro del sur hagués somiat, que va pensar però no va poder tirar endavant, almenys no físicament. Per la seva part, aquest debut de Darín com a realitzador, ajudat per Martín Hodara, si bé és favorable, per causes òbvies no pot servir com a paràmetre precís per definir-lo en aquest rol. Al cap i a la fi no es tracta d'una obra que va elegir completament, sinó que, sobretot, és una obra i una funció dins d'ella que el van triar a ell. En aquest sentit, probablement aquest llargmetratge tingui tant a veure amb ell com amb Mignogna. Aquesta no és, per cert, una qüestió irrellevant. La señal no es pot considerar un projecte sobre el qual Darín hagi pres en plenitud les decisions creatives, estètiques i expressives de la mateixa manera que ho hauria fet si es tractés d'un projecte personal que impliqués la seva més genuïna necessitat d'explicar alguna cosa i de materialitzar tot això sota la forma d'una pel·lícula. 

Leandro Marques_labutaca.net


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com