SINOPSI

Homer ha de salvar el món d'una catàstrofe que ell mateix ha provocat. Tot comença amb Homer, la seva nova mascota, un porc, i una sitja plena d'excrements que té una fuga, una combinació que desencadena un desastre diferent de tot el que Springfield ha experimentat mai. Mentre Marge està indignada per la monumental ficada de peus de Homer, una torba venjativa cau sobre la llar dels Simpson. La família se n'escapa pels pèls, però no triga a quedar dividida pel conflicte, a més de separada físicament. A la ciutadania de Springfield li sobren motius per demanar el cap de Simpson. La calamitat provocada per Homer ha cridat l'atenció del president dels EUA, Arnold Schwarzenegger i del cap de l'Agència de Protecció Mediambiental, Russ Cargill. Mentre el destí de Springfield i el del món romanen indecisos, Homer emprèn una odissea personal de redempció, buscant el perdó de Marge, la reunió de la seva dividida família i la salvació de la ciutat on viu.

CRÍTICA

Reconec que sóc un fan malaltís de la sèrie creada per Matt Groening, fins al punt de conèixer els capítols gairebé íntegrament i descobrir detalls que, per a qualsevol persona normal, passarien desapercebuts. És per això que esperava l'estrena de l'anunciada pel·lícula dels Simpson amb una barreja d'ànsia i temor. Ànsia perquè, des de l'any 1991 que van començar a emetre's al nostre país (a les 11 de la nit i per La 2, dit sigui de passada), he estat esperant el moment en què la família de Springfield passés a la gran pantalla. Temor perquè després de divuit temporades, un bon nombre de capítols que són autèntiques obres mestres ( El enemigo de Homer , per exemple) i conèixer tots els secrets dels personatges, gairebé no s'entreveia cap altre camí que els  guionistes poguessin emprendre per deixar satisfets els seguidors. No obstant això, el resultat global del film ha fet veure que la intel·ligència segueix present en els seus creadors ja sigui en un capítol de 25 minuts o en una pel·lícula de 89. 

Abans de tot cal dir que Los Simpson. La película no és una obra perfecta. És evident que se n' hagués pogut treure més partit, ja que deixa de banda diversos personatges absolutament imprescindibles (Moe, Barney, Carl i Lenny), quan no els fa desaparèixer gairebé completament (el director Skinner, el cap Wiggum), i se centra gairebé exclusivament, en els avatars de la família, alguns dels quals potser resulten una mica incoherents (la relació de Bart amb Flanders), desubicats (el sentimentalisme final entre Homer i Marge) o excessivament allargats (l'estada a Alaska). Això, potser és per culpa de la inclinació a aportar elements innovadors a la trama i escindir-la completament de la sèrie. Un petit error, ja que els personatges posseeixen tal dimensió després de vint anys que s'haguessin pogut aprofitar completament explotant matisos que aportessin novetat. 

No obstant això, aquests elements no enterboleixen gens el superb resultat final de Los Simpson. La película . Des de l'inesperat i absolutament magistral “gag” que obre el film (Ralph apareixent pel “20” de la Fox ), la cinta avança imparable sostinguda en un guió extraordinari i troballes tan memorables com la inclusió del porc (que té el seu referent en l'inoblidable “Tenacitas”, igualment mimat per Homer) o el bloc final amb els continus intents per destruir la cúpula. En el film han minvat les contínues referències cinematogràfiques que hi ha en la sèrie i han estat substituïdes per un al·legat mediambiental d'una consistència veritablement lloable. Sense hipocresies ni mitges tintes i sense necessitat de sermonejar (com sí que feia Al Gore en la seva lamentable Una veritat incómoda , al qual el film fa un petit gest de complicitat), la pel·lícula tracta el problema des de la més absoluta serietat, convenientment exagerada perquè l'espectador potencial prengui veritable consciència de la situació. És la combinació d'aquesta denúncia amb un humor radicalitzat, esperpèntic, absurd, menys subtil que el de les temporades centrals de la sèrie, però igualment funcional en la seva capacitat crítica, la qual cosa eleva la categoria de la cinta i la situa com una de les mostres més aconseguides del cinema d'animació contemporani. No hi falten sagnants diatribes contra la Disney, un atac despietat contra les més altes esferes del poder (Rainer Wolfcastle es transforma, per fi!, en l'actor que li serveix de base, Arnold Schwarzenegger) i una negríssima visió de la consciència col·lectiva, en el marc d'un conjunt que (de la mateixa manera que la sèrie) hibrida amb gran habilitat la seva vinculació adulta amb el potencial públic infantil. 

En definitiva, Los Simpson. La película és un meravellós regal que Matt Groening i els seus guionistes han ofert als fans. Una pel·lícula que, malgrat els errors concrets ja esmentats, és un complement perfecte per als seguidors de la sèrie i un títol referencial de l'animació contemporània, sobretot per la valentia de desvincular-se dels actuals avenços infogràfics i llençar una mirada, tenyida de rebel·lia i heterodòxia, cap a les dues dimensions. Encara que només fos per això, una obra tan necessària com respirar.

Joaquín Vallet_miradas.net