EL VIOLÍN

Direcció i guió_ Francisco Vargas Quevedo  País_ Mèxic  Any_ 2005  Durada_ 98 min  Gènere_ drama  Intèrprets_ Ángel Tavira (don Plutarco), Dagoberto Gama (el capità), Fermín Martínez (el tinent), Gerardo Taracena (Genaro), Mario Garibaldi (Lucio)  Música_ Cuauhtémoc Tavira i Armando Rosas  Fotografia_ Martín Boege Paré  Estrena a Mèxic_ 27/4/2007  Estrena a Espanya_ 11/5/2007
Edat: +13

SINOPSI

Don Plutarco, el seu fill Genaro i el seu nét Lucio porten una doble vida. D'una banda, són humils músics rurals; d'una altra, donen suport activament al moviment guerriller pagès contra el govern opressor. Quan l'exèrcit envaeix el poble, els rebels han de fugir i abandonar les municions. Fent valer la seva aparença d'inofensiu violinista, don Plutarco té un pla: recuperar les municions amagades al seu blatdemorar. La seva música extasia el capità, però falta recollir les municions...

CRÍTICA

Tots els cineastes que en els últims temps estan portant el nom de Mèxic als llocs més destacats de l'actualitat cinematogràfica mundial coincideixen a assenyalar que el seu és un èxit “malgrat” la pèssima situació que la indústria té al seu país, amb escasses ajudes per als creadors, que, d'aquesta manera, han de produir les seves pel·lícules gairebé com a exercicis de resistència o havent de sortir a l'exterior per aconseguir suport (amb escales, per exemple, als Estats Units, Espanya o França). 

El violín seria del primer tipus, i potser aquest fet d'haver estat creada totalment a Mèxic és una de les raons per les quals estilísticament i temàticament és als antípodes d'obres com Hijos de los hombres o El laberinto del fauno , dels seus contemporanis Alfonso Cuarón i Guillermo del Toro, respectivament. No cal llegir les declaracions del seu director, Francisco Vargas Quevedo, per reconèixer en les seves imatges la influència del Luis Buñuel de Los olvidados , o l'herència realista d'un tipus de cinema que, a més, enllaça directament amb la tradició literària i artística del país. 

Perquè, quan hom mira El violín , té la sensació d'estar fent-ho a un tros de veritat, amb la història de tres personatges (l'avi, el fill i el nét) que es busquen la vida tocant música pels pobles propers a una selva indeterminada (podria ser Chiapas, però també, tristament, molts altres punts disseminats per Amèrica) mentre col·laboren amb una guerrilla que busca plantar cara, de manera desesperada, a la violència d'un exèrcit que mata, assola i viola amb impunitat les comunitats indígenes. 

Però aquest tema, que en mans d'altres directors més pamfletaris amb prou feines descendiria l'esglaó de la denúncia social i política sense prendre una veritable encarnació humana, en el portentós guió de Vargas Quevedo, en el seu poderós blanc i negre i, sobretot, en les interpretacions –amb el no professional i ancià don Ángel Tavira al capdavant– cobra la seva veritable identitat, la seva capacitat de transcendir l'anècdota per transformar-se en una narració universal. Potser per això la cinta ha recollit, més que merescudament, l'impressionant reguitzell de premis que l'han anat saludant en el seu accidentat camí, amb el guardó al Millor Actor en la secció “Una certa mirada” del Festival de Cannes al capdamunt. 

Perquè, lluny dels excessos reflexius, Vargas Quevedo ha sabut muntar una història que se segueix amb aparent lleugeresa, amb una ajustada construcció que es recolza en un suspens que va in crescendo fins a literalment treure, en el seu últim tram, amb una economia de mitjans exemplar, l'alè d'un àvid espectador que veu com els llaços de la narració es van tancant inexorablement sobre el vell i manc violinista. I tot perquè, prèviament, se'ns ha preparat amb un grapat d'escenes d'antologia, com la conversa entre don Eustaquio i el capità de l'exèrcit –un fantàstic Dagoberto Gama que sap revestir d'una contundent humanitat la figura fosca del relat, autèntic oponent a la lúcida vitalitat del digne i impressionant protagonista–. 

El violín no és una pel·lícula dolça; el seu impactant inici, coincidint amb els títols de crèdit, avisa que ens trobem davant una obra dura, però és cert que la resta del seu metratge pràcticament fuig dels cops d'efecte i les escenes desagradables per deixar-se portar per un ambient asfixiant que es recolza més en l'amenaça latent i constant que en la seva veritable concreció. En aquest sentit, la cinta seria més aviat el testimoni de la calma que precedeix la tempesta i així, quan aquesta per fi s'abat, és com si aquella fos l'única sortida possible a una situació en la qual la bota de la injustícia impedeix respirar als seus protagonistes. 

Denúncia d'una lògica que acaba arrossegant tothom que s'acosti al seu espiral destructiu, El violín pren encara més sentit per la seva profunda humanitat i la seva arriscada i militant aposta. I, el que és més important, ho aconsegueix sense contenir discursos o arengues, sense caure en el subratllat reiteratiu, sense fer trampes a l'espectador… Una primera pel·lícula perfecta, superba; un nom a seguir amb atenció.

Miguel Á. Delgado_labutaca.net


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com