Direcció_ Marcos Carnevale  Països_ Espanya i Argentina  Any_ 2007  Durada_ 109 min  Gènere_ comèdia dramàtica  Intèrprets_ Chete Lera (Pedro), Montse Germán (Amparo), Raúl Arévalo (Fidel), Facundo Arana (Santiago), Verónica Echegui (Elena), Betiana Blum (Gloria), Lidia Catalano (Teresa), Ana Wagener, Alberto Jiménez, Juanma Lara, Elsa Surco, China Zorrilla (Imperio)  Guió_ Marcos Carnevale, José Antonio Félez, Lily Ann Martin i Andrés Gelos  Música_ Lito Vitale  Fotografia_ Juan Carlos Gómez  Estrena a Espanya_ 7/9/2007

Edat: +13

SINOPSI

Pedro és un intel·lectual de cinquanta anys egoista, apassionat, desil·lusionat, força boig... Viu en un barri cèntric de Madrid amb el seu fill Fidel, amb qui manté una pèssima relació, tot i que Fidel guarda un secret que podria explicar moltes coses. Gloria, una argentina que viu a la mateixa ciutat des de fa anys, és la millor amiga de Pedro. És una dona feliç i optimista que sempre va somiar crear una família. I va tenir un fill... que no era seu, però que va criar com a tal. A l'altra banda de l'oceà, a l'Argentina, Amparo (Montse Germán) és una espanyola resident a Buenos Aires que vol adoptar un fill, i Santiago (Facundo Arana), un amic seu, s'oferirà a ser el seu marit a efectes purament legals.

CRÍTICA

Tocar el cielo és una obra coral de relacions personals. Un assaig científic al més pur estil paulovià que intenta reproduir quotidianitats, reflex de sensacions i experiències 
viscudes per alguns espectadors; o bé un mer intent d'associacionisme estímul-sentiment-reacció per a d'altres. 

Independentment del rol que cadascú prengui, portat pels sentiments descrits per Carnevale, és cert que som davant d'una pel·lícula senzilla, pròxima, potser una mica previsible i agredolça; que no té més pretensions que ser les imatges que escenifiquen la faula que un escriptor narraria. Encara és a les nostres retines l'anterior treball del director, Elsa y Fred (pocs deuen haver estat els que en veure China Zorrilla no hagin sentit un excés aquós a la retina en recordar-la somiant ser Anita Ekber), que repeteix equip per a la seva tercera coproducció espanyola (anhelats i imprescindibles els acords de Lito Vitale). 

Grinyola en el metratge la grandiloqüència histriònica d'un Chete Lera més pròxim a Jim Carrey que al convuls personatge al qual dóna vida. Així mateix, no és gaire millor el canvi de registre de Verónica Echegui, que ha passat de ser la Juani de Bigas Luna, peineta alçada en mà, a una estudiant bleda i amant mel·líflua de poca volada. 

La resta del repartiment està a l'altura. Des de l'espanyola Montse Germán d'execució impecable, fins a Facundo Arana remolins rossos inclosos de qui es diu que no es va haver d'esforçar gaire a reproduir un personatge més proper a ell mateix que 
a la imaginació del guionista. Cal aclarir d'aquest últim que és el creador d'una de les espines vertebrals musicals de la cinta; sembla ser que gràcies a la visita d'unes encertades muses en la quarta lectura consecutiva del guió. Sense oblidar-nos, per descomptat, d'una magistral China Zorrilla, de suport secundari aquesta vegada, però omplint la pantalla de pur art amb cada nova arruga que l'espectador endevina a la seva cara. 

Tocar el cielo és una història que no pesa però que irremeiablement passa. Un cant a la recerca interior i el punt d'inflexió d'unes vides que, afortunadament o desgraciadament, veiem cada dia en mirar-nos al mirall.

Cristina Gómez - alohacriticon.com