DEATH PROOF

Direcció i guió_ Quentin Tarantino  País_ EUA  Any_ 2007  Durada_ 113 min  Gènere_ acció, thriller Intèrprets_ Kurt Russell (Stuntman Mike), Sydney Tamiia Poitier (Jungle Julia), Rosario Dawson (Abernathy), Vanessa Ferlito (Arlene), Jordan Ladd (Shanna), Rose McGowan (Pam), Tracie Thoms (Kim), Mary Elizabeth Winstead (Lee), Zoë Bell (Zoë), Omar Doom (Nate), Michael Bacall (Omar), Eli Roth (Dov), Quentin Tarantino (Warren), Monica Staggs (Lanna), Michael Parks (Earl)  Fotografia_ Quentin Tarantino 
Estrena als EUA_ 6/4/2007  Estrena a Espanya_ 31/8/2007

Edat: +18

SINOPSI

Stuntman Mike és un rebel que només se sent complet quan és darrere el volant del seu mastodòntic cotxe. Junts recorren les carreteres a la recerca de dones boniques que es converteixen en víctimes de la seva set de sang.

CRÍTICA

És cert que la tisorada que pateix Grindhouse a les sales europees és una conseqüència natural de la gairebé nul·la tradició de les projeccions dobles a les nostres pantalles, però tampoc és una bogeria pensar en l'escàs suport a les produccions de baix pressupost (o les que pretenen ser-ho, com és el cas), en la previsible poca resistència a més de tres hores de projecció per part de l'audiència o, simplement, en la servitud del negoci. No és una casualitat que el grindhouse que hem pogut veure fins avui hagi hagut de conformar-se amb el televisor del saló, alimentat pel vell VHS. 

No obstant això, un film de més de cinquanta milions de dòlars no pot ser, en cap cas, una producció de sèrie B, tot i que tots els seus propòsits siguin semblar-ho. Així, doncs, prescindint completament de Planet terror (2007), amb la qual evidentment comparteix intencions, gestos de complicitat, maltractaments al cel·luloide, cartells d'advertència diversos i falsos tràilers apoteòsics –en especial el Thanksgiving d'Eli Roth–, Death proof és l'aportació de Quentin Tarantino a la valentia estrenada per Robert Rodríguez; una bretolada casual, i l'estrena de Tarantino, a més, com a director de fotografia. 

L'obra és, en el seu simètric guió, un mirall de si mateixa. La figura protagonista és Stuntman Mike (Kurt Russell), un actor acabat que, després de passar per serials com The Virginian (1962-1971), es va dedicar a exercir d'especialista en escenes hollywoodenques de risc automobilístic. O almenys així explica les pintes del seu cotxe, que és “més que segur; és a ‘prova de mort'” (tal com diu el títol). El cas és que, en el seu primer segment, Mike acaba per presentar-se tal com és: un malalt psiquiàtric. I no pensin en aquests dements gairebé esnobs tan de moda en el cinema últimament, que sempre gaudeixen d'un metge o un psicoanalista proper –o, si no n'hi ha, el mateix director– que els diagnostiqui i tracti a l'instant. Stuntman Mike és un sonat, un tarat, un assassí en potència –no tenim tants detalls del seu passat– desencaminat i imparable... Imparable? 

Stuntman Mike, professional del xoc, xocarà contra l'esmentat mirall, contra ell mateix. Ningú millor a aquest efecte que un grup d'innocents i despreocupades noietes –noteu la ironia– que, de fet, començaran repetint en el paper de víctimes. En aquest sentit trobem la primera similitud amb els anteriors escrits de Tarantino: la concepció general del guió delata l'execució de "tal faràs, tal trobaràs", com ja ocorregué, per exemple, a Pulp fiction (1994) quan algú insignificant anomenat Zed dóna literalment pel cul –perdó– a Marsellus Wallace, tot un cap de la màfia; o com Vincent Vega acaba omplint els seus intestins de plom per no escoltar les suposades advertències divines que feia llarga estona que se succeïen. En les dues circumstàncies els personatges no són capaços d'advertir les evidents conseqüències dels seus actes –i en aquesta incapacitat rau l'humor que Tarantino pretén fer aflorar–, tal com torna a repetir-se, tot i que aquesta vegada en plena carretera. 

Les marques del director no es limiten a aquest aspecte, ni de bon tros; la vista i el sentit del públic percebran, sense gaires complicacions, referències explícites a Kill Bill: Vol. 2 (2004) o a Pulp fiction (1994) en comentaris de cowboys a estranys fills numerats o a hipotètics massatges als peus; i fins i tot algunes d'implícites, com la llibreta de Joe (Mike). Hi ha a la pel·lícula, de fet, una escena completa calcada a l'obertura de Reservoir dogs (1992), repetint l'ús –i abús– de la conversa intranscendent per donar a conèixer els seus mal educats personatges, que divaguen alegrement sobre armes o substitueixen els èxits de Madonna pel vehicle de la road movie Vanishing point (1971). Tots aquests trets tarantinians destaquen per damunt dels del gènere homenatjat. En aquest sentit, tant la sang zombi de Planet terror com la insistent menció grandiloqüent del títol als falsos tràilers, desprenen més aroma a grindhouse que tota Death proof , malgrat algun membre amputat, el zoom tosc i movedís, i la desgraciada absència d'un rodet presumiblement eròtic. 

Aquest distanciament pot explicar-se per la mateixa naturalesa del cinema de Tarantino. No és que Rodríguez hagi refusat els seus principis per a l'elaboració de Planet terror : diguem que els dos directors han sabut encaixar la seva base cultural amb el seu estil creatiu. El que realment sorprèn és que, tenint les mateixes arrels, pugui distingir-se d'una manera tan clara el producte d'un o de l'altre. Afortunadament –i per desgràcia per a les seves butxaques–, la sobrietat i ociositat de Quentin Tarantino, fins i tot en aquest festival de tributs, és l'única raó cinematogràfica existent per separar Death proof de la resta del metratge de Grindhouse , la qual cosa els exigirà seure a les butaques davant allò retro per riure, un cop més, fins a l'extenuació.

Albert Meroño Peruela_labutaca.net


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com