EL ULTIMÁTUM DE BOURNE

Títol original_ The Bourne ultimatum Direcció_ Paul Greengrass  País_ EUA  Any_ 2007  Durada_ 111 min  Gènere_ acció, drama, thriller Intèrprets_ Matt Damon (Jason Bourne), Julia Stiles (Nicky Parsons), Joan Allen (Pamela Landy), David Strathairn (Noah Vosen), Paddy Considine (Simon Ross), Scott Glenn (Ezra Kramer), Edgar Ramírez (Paz), Albert Finney (Dr. Albert Hirsch)  Guió_ Tony Gilroy, Scott Z. Burns i George Nolfi; basat en un argument de Tony Gilroy; sobre la novel·la de Robert Ludlum  Música: John Powell  Fotografia_ Oliver Wood  Estrena als EUA_ 3/8/2007 
Estrena a Espanya_ 14/8/2007

EDAT: +13

Sinopsi

Treadstone, el programa d'operacions secretes que va crear a Jason Bourne, ja no existeix. Ha estat absorbit pel programa Blackbriar, del Departament de Defensa, que ha llançat al carrer una nova generació d'assassins professionals a disposició del Govern i l'existència dels quals és desconeguda. Per ells, Bourne ha de ser eliminat; per ell, ells són l'únic vincle que l'uneix a una vida que s'ha esforçat a oblidar. Bourne ha arribat al final del camí. Aquesta vegada no li bastaran les promeses buides dels seus antics amos; tampoc es detindrà a matar els que el persegueixen sense treva. No li queda res a perdre i se servirà de tot el que li han ensenyat, de tots els seus instints per arribar fins als seus creadors i acabar d'una vegada per totes.

Crítica

Una trilogia que va de menys a més: això sí que és notícia. I aquest honor correspon a la saga de Bourne, que ha anat superant-se amb cada entrega, fins a arribar a aquesta tercera (i pel que sembla, última, tot i que això a Hollywood sempre és relatiu), en el qual l'amnèsic agent per fi troba respostes a les preguntes que el turmenten des de fa tres anys: qui és en realitat? Per què és un assassí tan eficaç? Qui són els que l'han llançat a una vida sense referències, en contínua fugida, sense cap possibilitat d'estimar ningú per por que acabi assassinat, saltant contínuament d'un punt a un altre del planeta? 

És clar que la “culpa” té un nom: Paul Greengrass. Perquè el director anglès ha aconseguit integrar plenament el seu estil característic, prolix en plans curts, càmera en mà i muntatge exacte com un mecanisme de rellotgeria, en l'estètica d'una saga comercial que, en mans de les desenes de directors mediocres que abunden, amb prou feines passaria (en el millor dels casos) de l'espectacle sorollós i rutinari. Fins a tal punt que, per a qui això signa, la seqüència més vertiginosa, i que literalment talla l'alè, és el joc del gat i la rata a l'estació londinenca de Waterloo, tota una lliçó de cinema que, a més, respira amb l'alè de clàssic: resulta impossible no recordar The French Connection (Contra el imperi de la droga) ; de fet, la persecució acaba amb un pla similar al de la cinta de William Friedkin. 

No seria estrany que la saga de Bourne acabés convertint-se en un punt de referència per al cinema d'acció (de fet, la seva influència es pot apreciar en la transformació soferta pel personatge de James Bond en la seva última pel·lícula, Casino Royale ), un cinema aliè a les explosions i la pirotècnia gratuïta, i que beu de les fonts tradicionals del cinema d'entreteniment. Ja no hi ha Guerra Freda, ni Mur de Berlín, però les cosmopolites aventures de Jason Bourne tenen tots els ingredients que van fer gran el cinema d'espies. I el mèrit d'haver reciclat un material que ja existia però que havia estat deixat de banda els últims anys, cal anotar-lo, per descomptat, al marcador de Greengrass. 

És clar que el puzle no funcionaria sense que totes les peces encaixessin a la perfecció, començant per uns actors que estan superlatius: des d'un Matt Damon que va trobar en Bourne el personatge perfecte per treure petroli de les seves limitacions interpretatives, fins a una Joan Allen capaç d'omplir la pantalla amb la màxima economia de mitjans i un David Strathairn davant el qual només cal preguntar-se per què ha trigat tant de temps a accedir a la fama. Els únics peròs recaurien en l'habitual escàs magnetisme de Julia Stiles i en la raquítica aparició de Scott Glenn, massa poc pròdig en la gran pantalla per al gust de qualsevol cinèfil. 

Però és que l'excel·lència arriba a altres àrees, especialment a dues sense les quals l'absorbent ritme de El ultimátum de Bourne no existiria: el muntatge de Christopher Rouse, un habitual de les cintes de Greengrass, i la més que eficaç banda sonora de John Powell, un exemple de llibre sobre el paper de la música en una obra, com aquesta, destinada a no donar ni un segon de respir a l'espectador. I el mateix caldria dir de la fotografia, de l'ambientació (per una vegada, veiem un Madrid que no “canta”), de la planificació de les seqüències d'acció... Tot això fa de El ultimátum de Bourne , i malgrat algunes petites lleugereses del guió, la demostració que és possible fer bon cinema comercial. A veure si més d'un se n'assabenta.

Miguel Á. Delgado_labutaca.net


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com