Sinopsi

Sis mesos després que el virus assolés la Gran Bretanya, l'exèrcit dels Estats Units declara que la guerra contra la infecció ha estat guanyada i que pot començar la reconstrucció del país. Amb el retorn d'una primera onada de refugiats es produeix la reunió d'una família que es va haver de separar pels terribles esdeveniments que es van produir, però un dels seus membres porta, sense ser-ne conscient, un terrible secret...

Crítica

Juan Carlos Fresnadillo creu en el gènere; Danny Boyle, no (potser la pregunta seria, més aviat, si creu en algun dels que toca, al contrari del versàtil Winterbottom). Aquesta és la principal conclusió a què es pot arribar en comparar 28 días después amb la seva seqüela, 28 semanas después . I, al costat d'aquesta, un dubte: com és possible, quan les queixes sobre el potencial del cinema espanyol són contínues, que un talent com el de Juan Carlos Fresnadillo, després de sis anys d'ostracisme i després de l'estimulant tot i que imperfecta Intacto , hagi hagut d'acabar treballant fora de les nostres fronteres per demostrar del que és capaç? 

Perquè Fresnadillo ha entès que en el gènere zombi (vist que últimament, i enquadrades sota aquest epígraf, ens estan arribant algunes de les propostes més estimulants del cinema comercial anglosaxó, em nego a anomenar-lo “subgènere”) a penes queda res per inventar quan parlem d'explicar una història que, en el fons, no és res més que un altre gir al tema de l'apocalipsi; el que importa és el “com”, l'articulació d'un discurs que, a més, transcendeixi la mera narració per endinsar-se en les inevitables metàfores del nostre temps que s'amaguen darrere de la més gran de totes: que l'enemic que et vol devorar, podia haver estat abans el teu pare, la teva mare, la teva dona, el teu marit, el teu fill... el teu ésser més proper. 

O no ens diu res aquest reducte londinenc on cada centímetre quadrat està vigilat per càmeres, on tot està sota una perfecta jurisdicció militar, en forma d'intervenció de la “comunitat internacional”, i on davant el risc més petit s'ha de procedir a l'aniquilació de tot ésser viu de l'únic lloc declarat lliure d'infecció de tota l'illa? On la necessitat de no córrer cap risc immediat és capaç de destruir l'única possibilitat de trobar una veritable solució a llarg termini contra el virus que amenaça d'eradicar la vida humana del planeta? 

Però aquí no acaba la lectura subjacent d'una pel·lícula que, com va fer Amanecer de los muertos , de Zack Snyder, i per descomptat molt més que l'anterior de Boyle, insereix totalment el gènere en la modernitat: què s'ha de dir del fet que, en realitat, la catàstrofe es desencadeni a partir d'un acte d'amor fallit, per la col·lisió entre els trets d'humanitat amb els d'uns personatges que es mouen entre la fredor de les directrius i els protocols? Si la cinta ens mostra que tant el camí de la inhumanitat com el del sentiment, o més ben dit, la fusió de tots dos, porten cap al mateix i terrible final, quina esperança pot quedar? 

Cap. I aquest pessimisme contundent recorre una pel·lícula, en el fons, depriment, a la qual interessa més adoptar la forma d'una elegia, en què els plans sostinguts d'un Londres que sembla una gran tomba perduren més en la memòria que els epilèptics segments dels atacs, en els quals la brutalitat del que passa se suggereix més que es mostra, tot i que els amants del gènere no es queixaran del grapat d'escenes, extremadament sagnants, que jalonen la cinta. Malgrat això, aquest crític confessa que es va sentir molt més aterrit per l'escena de l'atac a la massa de civils tancats al soterrani a les fosques, movent-se desesperadament sense saber què passa, comprimint-se a la recerca d'una sortida mentre els infectats es van multiplicant entre ells, que la molt més explícita (i superbament filmada, cal dir-ho tot) de l'helicòpter. 

Una gran metàfora: com totes les grans pel·lícules del gènere. Això és el que ens ha regalat Fresnadillo. I tant de bo que en vinguin més. I, qui sap? Potser fins i tot pot fer la següent a Espanya.

Miguel Á. Delgado - labutaca.net