Sinopsi

És el cas sense resoldre per antonomàsia. El comportament violent i destructiu d'un boig que mai ha estat atrapat; l'esmunyedís assassí dels missatges xifrats que va terroritzar la nació, el Jack l'Esbudellador nord-americà. Es va responsabilitzar públicament de tretze víctimes, després de més, dues dotzenes més. La policia li'n va atribuir set, cinc morts. Pot ser que mai se sàpiga l'autèntic nombre de morts. Una cosa és certa: aquest nombre inclou els vius. Basat en la història real, Zodiac relata com un assassí en sèrie va terroritzar l'àrea de la badia de San Francisco i es va burlar de les autoritats en quatre jurisdiccions amb les seves claus i les seves cartes durant dècades. Donar caça al caçador es convertiria en una obsessió per a quatre homes, una obsessió que els convertiria en fantasmes del que eren abans, les seves vides construïdes i destruïdes per l'innombrable rastre de pistes de l'assassí.

Crítica

Les gairebé tres hores de metratge de l'última cinta de David Fincher no suposen un obstacle per gaudir d'una sòlida pel·lícula d'investigació servida en un format d'“entreteniment exigent” que reflexiona sobre la fascinació que el mal és capaç d'exercir en qualsevol comunitat. Així, la recreació cinematogràfica dels esdeveniments ocorreguts a partir de 1969 a la badia de San Francisco relacionats amb els crims comesos per l'assassí en sèrie Zodiac, es narren amb pols ferm i decidida vocació documental mitjançant un virtuós exercici de síntesi narrativa que condensa l'aclaparadora documentació al voltant del cas en un relat que, en el seu desplegament, pren com a referent cinematogràfic la pel·lícula d'Alan J. Pakula, Todos los hombres del presidente ( All the President's Men , 1976).  

Prescindint del barroquisme escènic que rubricava el seu cinema anterior, el director californià aposta per una contenció visual i una impecable i seca realització (treballada en vídeo d'alta definició) que reserva a l'espectador un inquietant lloc esbiaixat des d'on compartir la història amb les horroritzades víctimes, els esforçats policies i els obstinats periodistes que l'habiten. L'absència d'un punt de vista corresponent al mateix criminal és, justament, el que dota Zodiac d'originalitat i musculatura argumental, permetent-li aprofundir en les clavegueres de la ment del monstre a través de la fascinació i el pànic que els seus perseguidors i víctimes desenvolupen, respectivament, vers la seva persona.  

El sobri resultat demostra que és possible rodar una pel·lícula autoral dins d'un estudi, i modelar sobre diferents gèneres i formats (detectius, psicòpates, thriller , crònica periodística, etc.) per rubricar una pel·lícula rica en reflexions temàtiques que, simultàniament, no descuida el vigor de la seva trama ni la densitat dels seus personatges. Per tot això, el whodunit [novel·la policíaca] no és aquí un artifici per retenir l'espectador fins al final, sinó la mateixa raó de ser de la pel·lícula, ja que la recerca de la identitat de Zodiac es converteix en el motor del comportament erràtic i autodestructiu del periodista Paul Avery, el desgast i posterior desencant del detectiu Dave Toschi i l'obsessió compulsiva de l'innocent dibuixant Robert Graysmith. Interpretats tots ells de manera virtuosa per actors en franca competència per guanyar-se el respectable [...].  

De nou ens trobem una història pròpia de l'univers Fincher en la qual un tipus corrent del carrer es transforma en un personatge turmentat i inestable –com succeí al colèric detectiu Mills de Seven (1995) o a l'insomne Tyler Durden d' El club de la lucha ( Fight club , 1999)–, tot i que en aquesta ocasió, aquesta immersió en la fascinació malsana del dibuixant del San Francisco Chronicle es faci des d'una mirada externa conduïda per un relat conductista més aferrat a la vessant detectivesca que a la psicoanalítica, i es concreti en un objectiu tan noble, d'entrada, com és el de voler saber la veritat a qualsevol preu [...].

Alguns tocs postmoderns en les formes que operen a manera d'el·lipsis temporals [...], no fan sinó subratllar l'exercici de contenció i sobrietat de la resta del film, prou imaginatiu per compensar la ingent informació verbal que necessita per sostenir el fil conductor de la recargolada investigació que presenta, amb moments visuals immortals, entre els quals s'imposen, sobretot, els primers cinquanta minuts, tot un exemple de com fer un cinema emocionant, terrorífic i original.  

Més enllà de la intriga resultant del seguiment del cas, la pel·lícula de Fincher aborda, no sense encert, altres temes d'interès, com l'eròtica que proporciona la notorietat pública (de la qual no s'escapen ni els honrats ciutadans, ni els assassins en sèrie), o bé la dura crítica exercida sobre la ineficàcia policial i l'asèpsia i encartonament propis del sistema judicial i punitiu de l'època. [...] 

I és que, paradoxalment, el respecte a la reconstrucció exhaustiva dels fets reals permet que el cinema i la realitat es fusionin perfectament al llarg del metratge, convertint el compte enrere d'un tros de cel·luloide (mostrat per un sòrdid projeccionista de barri a un espantat Graysmith) en un criptograma més de Zodiac, o bé rescatant de l'oblit joies com El malvado Zaroff ( The Most Dangerous Game , Irving Pichel i Ernest B. Schoedsack, 1932), una referència de la representació del mal que inspira el modus operandi de l'assassí.  

Valorada en el seu conjunt, no hi ha dubte que aquesta adaptació cinematogràfica dels llibres escrits pel mateix Robert Graysmith (el best seller Zodiac i la seva continuació, Zodiac Unmasked ) adquireix, en mans d'un Fincher en plena forma, l'estatus de gran pel·lícula, demostrant que un encàrrec es pot convertir en una obra madura i personal que, a més, rescata per a la gran pantalla el sempre genial i conflictiu Robert Downey Jr.