Sinopsi

Des de la terminal d'autobusos de Port Authority, a Nova York, William entaula les seves pròpies batalles contra l'esquizofrènia i intenta afrontar la pèrdua de la seva filla. Pot ser que ella hagi desaparegut o pot ser que només sigui un fantasma més dels que viuen al seu cap, potser aquesta filla ni tan sols existeix. Però ell redimeix aquesta absència, imaginària o no, ajudant jovenetes que, com Kira, caminen a la recerca d'escalfor humana. I de nou els dubtes, perquè els motius de l'home podrien ser desinteressats, paternals, o potser no.

Crítica

Dins les discussions clàssiques de la psicologia, ocupa un lloc preponderant la que debat sobre la personalitat humana. A trets generals, podem distingir, grosso modo , entre les teories que consideren que el caràcter individual de cada ésser humà és gairebé invariable, i es manté fidel a unes constants fixes al llarg de la vida de l'individu. D'altra banda, trobem una branca que defensa justament el contrari: la personalitat humana sorgeix directament de situacions concretes, de circumstàncies particulars que fan que les persones prenguin unes decisions o unes altres. Evidentment existeix una tercera via que, per al meu gust, ofereix el model més complet d'anàlisi mitjançant una síntesi dels vessants anteriors, de manera que els trets de la personalitat sorgirien com a resposta davant uns fets particulars, però d'alguna manera alguns trets romandrien constants en cada individu. Encara que a risc de ficar els nassos en assumptes en els quals no sóc cap expert [...], no obstant això, considero que en els darrers temps han proliferat els tipus humans que muden les seves màscares socials d'una manera espectacular depenent del context en el qual es moguin. Tot i que és evident que algunes constants de personalitat sempre es mantenen, cada cop ho fan en menor grau a favor d'una personalitat camaleònica, falsa, d'una ductilitat perfectament d'acord amb els nous temps del mercantilisme generalitzat. Per això cada vegada ens resulten més estranyes i llunyanes les mostres de caràcter i voluntat independent d'alguns pensadors del passat no tan llunyà i les seves recerques d'algun principi moral, de la manera d'assolir el virtuosisme, la delicadesa o la noblesa en els diferents àmbits de la vida. Aquest tipus de preocupacions han estat reduïdes al mínim a favor dels sofismes, la prestidigitació i l'ús de convencions socials en el comportament humà. 

La pel·lícula Keane ens presenta el cas clínic de Walter, un home amb evidents trastorns mentals, però la circumstància del qual pot servir perfectament per estudiar el comportament humà en general. El protagonista de la pel·lícula dirigida per Lodge H. Kerrigan passa al llarg del film per un grapat de situacions que condicionen notablement el seu comportament. Quan contactem amb un altre ésser humà durant un cert temps, elaborem teories mentals sobre quina deu ser la seva “personalitat” o “forma de ser”, condicionades d'arrel per les teories implícites de la personalitat que ens formem en els primers instants de contacte visual amb l'esmentada persona, i tendim sempre a menysprear complexitats o matisos per considerar rígidament que el caràcter de l'altre podrà ser qualificat amb rotunditat com a “honrat”, “cínic”, “sincer”, “fals”, etc., sense parar-nos a pensar que una persona pot ser (i probablement serà) a la mateixa vegada totes aquestes coses i més. En la seva pel·lícula, Kerrigan ens brinda l'oportunitat d'observar Keane en una gran varietat de contextos, de manera que les seves diferents estratègies a l'hora d'afrontar-los faran que, com a espectadors, intentem construir una teoria sobre la seva personalitat que a la fi es revelarà com a impossible de determinar, i ens posarà cara a cara amb els insondables abismes que regulen la vida dels organismes autoconscients. 

En la seva magnífica pel·lícula Spider (íd., 2001), David Cronenberg ens acostava a la vida d'un malalt mental reconstruint mitjançant imatges el soroll intern del seu cap, així com els seus records i altres deformacions de la realitat, dibuixant un sòrdid panorama vital on es produïa la total pèrdua de confiança en la realitat, o el que és el mateix, en les dades que els nostres sentits ens ofereixen d'aquesta realitat, de manera que la sensació de precarietat esdevenia certament angoixant. L'estratègia de Kerrigan és diferent, ja que en cap moment recorre al retrat de l'interior del personatge, i es limita a seguir els seus passos des d'una ajustada distància. Keane deambula per tota mena d'escenaris sense arribar a encaixar autènticament en ells, malgrat que les aparences puguin indicar el contrari. En efecte, ell és una persona amb una discapacitat psicològica, però els ambients en què es mou només tornen un aterridor silenci als seus espasmes. La precarietat del món, la caòtica fredor que nia al seu si, no ajuda precisament a crear situacions confortables per a ell com a individu, plantejament que pot connectar remotament Keane amb aquells corrents europeus que van saber reflectir, a les acaballes de la postguerra, la deshumanització del món que venia, amb cineastes com Antonioni o Rossellini, ideòlegs com Cesare Zavattini, i pel·lícules com Umberto D. (íd., 1952. Vittorio De Sica) o Plácido (1961. Luis García Berlanga). Però, no obstant això, Keane també és una pel·lícula netament enclavada en les tradicions nord-americanes del desarrelament. El cas descrit en la pel·lícula i el recurs a salvaguardar la innocència infantil com a únic camí cap a la redempció en un entorn malvat, enllacen el film amb una obra tan crucial com Taxi Driver (íd., 1975. Martin Scorsese). A més, Kerrigan, com Scorsese filmant el guió de Paul Schrader, aconsegueix insuflar a les seves imatges un ritme febril, al·lucinat, tens fins a l'extenuació.

Keane és una pel·lícula vibrant, dotada d'una tensió psicològica aclaparadora, i construïda en base a un encadenat de seqüències que s'alimenten de manera fragmentària. Una de les més impressionants ens mostra el protagonista a l'interior d'un bar bevent, triant una cançó a la màquina de discos i cantant-la d'una manera obsessiva, malaltissa. [...] El film culmina en una estació d'autobusos. El protagonista hi acudeix amb la nena, a qui dóna informació falsa perquè l'acompanyi sense que els motius d'aquest acte, com no podia ser de cap altra manera, resultin definitius. En els darrers segons de la narració arriba la redempció, o un succedani d'aquesta, un esclat de sinceritat esquitxat de llàgrimes i ràbia. I després el silenci, gairebé bergmanià, i el pertorbador pensament que, en el fons, tots estem tan desemparats com ho està Keane.