EL BUEN NOMBRE

Fitxa tècnica

Direcció: Mira Nair 
País: EUA 
Any: 2006 
Durada: 122 min 
Gènere: drama 
Guió: Sooni Taraporevala; basat en la novel·la de Jhumpa Lahiri 
Producció: Mira Nair i Lydia Dean Pilcher 
Música: Nitin Sawhney 
Fotografia: Frederick Elmes 
Muntatge: Allyson C. Johnson 
Disseny de producció: Stephanie Carroll 
Vestuari: Arjun Bhasin 

Fitxa artística

Kal Penn (Gogol),
Tabu (Ashima Ganguli),
Irfan Khan (Ashoke Ganguli),
Jacinda Barrett (Maxine),
Zuleika Robinson (Moushimi)

Sinopsi

La pel·lícula narra la història de la família Ganguli. El seu trasllat des de Calcuta a Nova York evoca un perpetu equilibri per incorporar-se a un nou món sense oblidar el vell. Tot i que els pares, Ashoke i Ashima, enyoren la família i la cultura que els envoltava a l'Índia, es mostren molt orgullosos de les oportunitats que els seus sacrificis han ofert als seus fills. Paradoxalment, el seu fill Gogol se sent afligit per la recerca de la seva pròpia i singular identitat sense perdre el seu llegat.

Crítica

En moltes cultures, la qüestió del nom és d'una importància capital, en referir-se a la identitat profunda de la persona o contenir la seva missió i sentit de la vida. En la seva última pel·lícula, Mira Nair ( La boda del monzón ) recull la crònica d'una família bengalí emigrada a Nova York per parlar-nos de la problemàtica convivència de cultures tan dispars, del difícil equilibri entre els valors de la tradició i la modernitat, i també de les relacions entre pares i fills o de la pròpia maduresa de l'individu en la recerca del seu lloc en el món. Ho fa aprofitant la història de Gogol, el primogènit d'Ashoke i Ashima Ganguli, que es debat entre fer servir el nom de naixement o l'americà, segons les seves circumstàncies vitals o l'entorn en el qual va creixent, fins que descobreixi el veritable motiu pel qual el seu pare va triar el del conegut escriptor rus. 

Mira Nair es mostra interessada a recórrer amb ànim conciliador el pont intercultural i intergeneracional, a rescatar el que té de millor cadascú en una harmonia social i familiar. És la mirada nostàlgica d'una dona formada a cavall entre el món modern occidental i la cultura de la seva Índia natal, la d'algú obert al canvi i el forà però que no vol renunciar a les arrels i a la pròpia història. Aquest punt de vista autobiogràfic és traslladat al matrimoni Ganguli, amb una sensibilitat que li permet romandre amb Ashima lligada a la seva estimada Calcuta a través de la música tradicional hindú, i a la vegada viatjar pel món seguint el consell rebut per Ashoke en el seu accidentat viatge ferroviari. De manera simbòlica, la història podria sintetitzar-se en aquesta bella imatge d'Ashima calçant-se les curioses sabates “occidentals” del seu futur marit, quan la família Ganguli està concertant el matrimoni: un signe molt gràfic del que suposa la integració cultural i la unió familiar abans de recórrer junts el camí ardu i misteriós que llavors se'ls obre. 

Potser els millors moments del film siguin aquestes escenes inicials a l'Índia i l'arribada del jove matrimoni a la seva nova llar, als afores de Nova York. El desconcert i la perplexitat d'Ashima en una ciutat freda i sense encís, tan diferent de la que ella ha coneguda fins aleshores, amb més comoditats materials però amb la dolorosa sensació d'haver trencat amb el seu món. Les cares i interpretacions de Tabu i d'Irfan Khan en aquests primers instants, amb una fotografia de llums blanques que semblen matar el colorit i vitalisme de la ciutat del Ganges, arrenquen escenes d'una profunda i melancòlica fondària humana, i deixen pas a un recorregut contemplatiu del vell al nou, d'una particular odissea no exempta de trencaments i pèrdues. 

La narrativa és convencional i avança fent créixer la família fins a centrar-se en el conflicte de Gogol. Entorn d'ell, articula l'existència de dues generacions, una que necessita adaptar-se al seu nou hàbitat i una altra que necessitarà rescatar la seva natural idiosincràsia. [...]

Alguns alts i baixos narratius intenten superar-se per mitjà de diversos girs dramàtics, alguns una mica forçats –massa atac cardíac– i amb reaccions, per tant, una mica inversemblants per a un enamorat o desencantat Gogol, però que compleixen la seva funció i per això la història es reactiva amb nous girs a la recerca de l'epifania del maleït nom. D'altra banda, alguns clixés, sobre la superficialitat i frivolitat occidentals, semblen inevitables i apareixen incorporats als dos amors de Gogol [...] i, per moments, la cinta sembla transcórrer cap a camins melodramàtics i televisius. Afortunadament, l'objectiu de la càmera abandona aquestes aventures sentimentals per enfocar un altre lirisme més profund i commovedor, que acaba donant una perspectiva a una vida de recerca i a una altra de renúncia (no debades, la dedicatòria final de Mira Nair va dirigida “als nostres pares, que ens ho van donar tot”). 

Com en qualsevol pel·lícula d'ambientació índia que es preï, els cerimonials s'esdevenen amb casaments, naixements i funerals, amb menjars, enamoraments i ruptures... i aquí només alguna cançó. Però el que ara preval és el sentiment de contrast i de viatge interior, la necessitat de preparar-se per a un nou temps i per a una nova societat. Per això, de manera equilibrada i sense èmfasi, Mira Nair barreja el decorativisme i l'exotisme indis amb la freda funcionalitat americana, el colorit ritual de les tradicions bengalines amb la uniformitat i l'individualisme occidentals. No abusa de la musicalitat ni del ritme orientals, però sí que són presents de manera subtil des del primer fins a l'últim pla, amb els melodiosos acords de la banda sonora i també amb uns silencis que donen densitat al temps transcorregut i que carreguen les mirades dels Ganguli d'amor íntim, de preocupació per l'avenir dels seus. Per això, els millors moments són aquells on es percep el xoc de cultures en el cor dels propis pares, i no tant quan es reflecteix en els hàbits quotidians o en els contratemps de la vida. La mirada d'Ashima es converteix així en la millor òptica perquè l'espectador contempli el pas del temps i descobreixi el valor del “nom” tan misteriosament guardat pels guionistes. 

Després de tanta felicitat i infortuni, qui assisteix a la projecció se sent reconfortat amb una pel·lícula que es veu de grat i que commou, molt cuidada en la seva elaboració artística i una mica forçada en la trama narrativa. D'aquesta manera, el film de Mira Nair acaba sent tot un cant a viatjar pel món i estar obert als canvis venidors, però sempre després d'haver descobert la pròpia identitat amagada en el bon nom rebut per naixement. 


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com