Sinopsi

Un escriptor d'èxit que viu a Los Angeles, Dito, ha de tornar, després de quinze anys d'absència, al barri d'Astoria, al districte novaiorquès de Queens, on va créixer, quan la malaltia del seu pare empitjora. Els records de la seva joventut afloren quan Dito torna al seu antic veïnat i es reuneix amb alguns amics de la infantesa.

Crítica

El submón juvenil novaiorquès de bandes i grafits, codis de barri i soledat adolescent ha donat matèria a moltes i variades pel·lícules sobre la “mala educació” i la convivència dura i sòrdida dels barris suburbials. Aquesta que comentem es basa en un llibre semiautobiogràfic de Dito Montiel, Guía para reconocer a tus santos , títol original de la pel·lícula, que en la versió espanyola s'anomena Memorias de Queens , escrit pel mateix director, d'origen nicaragüenc, que l'ha adaptat per a la pantalla. 

El film ens submergeix en l'ambient enrarit del barri d'Astoria, Queens, on la gent jove no té cap altra perspectiva que l'avorriment del carrer, la droga, la por, la violència, l'amistat i les relacions afectives marcades per l'enfrontament, la violència i els problemes familiars. Res de nou, si no fos pel tractament hiperrealista de reportatge viu i desenfadat que el director Dito Montiel presta a la seva pel·lícula, on un cop més afloren el sentiment de culpa i la memòria catàrtica.

[...] Amb un estudiat i fred distanciament, la pel·lícula vol ser trencadora de codis, ficar-se en un laberint de converses del sorollós pis d'un immigrant, vagabundejar amb fluïdesa pels carrers del barri, amarar-se de la suor de l'estiu i de les rutinàries ambicions d'un món asfixiant i tancat, d'on el mateix espectador també voldria fugir. Aquestes bones intencions donen al film en alguns moments una aparença de frescor i cinema alternatiu, però el director no té sentit de la mesura i el ritme, ja que, com tothom sap, tot realisme en qualsevol disciplina artística ha de ser reelaborat i seleccionat, perquè mereixi aquest nom. Amb una estructura paral·lela de dos temps, que el realitzador barreja de manera confusa i en la qual domina el passat juvenil, Memorias de Queens pot arribar a ser feixuga i insubstancial, tot i que vagi guanyant en profunditat dramàtica quan es decanten les relacions paternofilials i, sobretot, quan comença a “passar alguna cosa” en un guió desigual, dominat pel diàleg quotidià i abonat per una interessant banda sonora ambientada en cançons novaiorqueses dels vuitanta. 

Sens dubte, el millor és la interpretació de Robert Downey Jr., Chazz Palmintieri, i el jove Shia LaBeouf, que fa del Dito jove, i que ofereix un interessant contrapunt al seu pare (Palmintieri) en un suggestiu duel argumental, o el revelador diàleg de l'escriptor amb la noia que va abandonar al terrat, un dels millors del film. 

“En traslladar al cinema la meva vida i la dels meus amics de la infància –escriu Montiel–, m'he pres moltes llibertats, és una combinació de moltes històries diferents, reals i imaginàries; per exemple, el personatge de Mike O'Shea és una barreja d'un germà petit d'Antonio i d'un oncle anomenat realment Mike O'Shea, irlandès i que ara viu a Anglaterra. El que jo faig és explicar una història, la veritat rau en l'emoció dels personatges. Quan em pregunten quines diferències veig entre escriure unes memòries i filmar una pel·lícula sobre aquestes memòries, responc que la idea de fer una pel·lícula biogràfica no m'interessava realment, ni a mi ni a cap de les persones compromeses amb la pel·lícula. Per a la pel·lícula, el que jo volia en realitat era captar l'esperit del meu llibre. El llibre té unes seixanta històries diferents; en la pel·lícula, notes que una o dues històries són suficients. Jo preferia centrar-me en un moment del llibre i palpar l'emoció d'aquest moment abans que explicar una història autobiogràfica.”  

Potser aquest origen pluriforme resta unitat narrativa al film, tot i que resulta notable el treball del director de fotografia Eric Gautier, que ha contribuït amb èxit a empastar el color degradant de l'ambient. 

La pel·lícula ha obtingut el premi a la Millor Direcció Dramàtica i l'Especial del Jurat pel millor repartiment en el Festival de Cinema de Sundance de 2006. Per tant, una obra desigual, benintencionada, amb èxits estètics, com la mateixa arrencada i la recerca d'aquesta veritat fílmica, que no aconsegueix transmetre del tot potser per la immaduresa del guió i l'artifici d'espontaneïtat massa aparent de la direcció. En ella el desig de fredor sòbria arriba a ser més poderós que la nostàlgia. Es diria que es tracta d'una teràpia de l'autor director més que d'una autèntica trobada amb la realitat.