Sinopsi

Simon Rattle tria La consagració de la primavera en el seu debut com a director de la Filharmònica de Berlín. L'orquestra és a la fossa i sobre l'escenari més de 250 escolars es mouen al ritme de la música de Stravinsky en una coreografia creada per a ells per Royston Maldoom. Hores, dies i mesos de treball acabaran en un experiment artístic i pedagògic únic en el món. Un llarg camí fins que comencen a apreciar el valor de la representació col·lectiva i l'entrega, a abandonar-se a la música i a utilitzar el cos per expressar-la.

Crítica

Durant els últims mesos de 2002, un grup de 250 joves estudiants de Berlín es van embarcar en un projecte educatiu que mai s'havia fet abans: participar en un massiu espectacle de dansa, corresponent a una innovadora coreografia de La consagració de la primavera , d'Igor Stravinski. La mítica obra musical, interpretada per l'Orquestra Filharmònica de Berlín sota la batuta del seu director, Sir Simon Rattle, era el marc ideal, ple de màgia, ritme i poder ancestral, perquè un grup d'estudiants heterogenis –i totalment aliens al món artístic– s'impliquessin en el projecte. Però la cosa no seria fàcil. 

Aquest documental –rodat des del setembre de 2002 fins al febrer de 2003– recull diversos moments de l'aprenentatge dels alumnes, dividits en diversos grups, segons les seves edats i les diferents parts de la dansa. La coreografia va anar a càrrec de Royston Maldoon, un eminent i veterà coreògraf britànic que, al costat dels seus ajudants Susannah Broughton i Volker Eisenbach, va emprar molt de temps i esforç per extreure dels estudiants la força i la il·lusió necessàries perquè s'impliquessin en el projecte. Al costat de moments de pura classe de dansa, d'explicacions i exercicis, el film recull declaracions de l'equip de Royston sobre els alumnes i els seus progressos, del director de l'Orquestra Filharmònica de Berlín, Sir Simon Rattle, i d'alguns alumnes, especialment de tres: una noia i un noi alemanys i un estudiant d'origen nigerià. 

El documental, dirigit per Thomas Grube i Enrique Sánchez Lansch, és eminentment didàctic i, al marge del que es pugui pensar, és molt poc espectacular, i fins i tot en l'aspecte purament tècnic resulta una mica pla. Perquè el veritable espectacle –la seva força– és el valor educatiu de l'inaudit projecte, molt original i d'una extraordinària audàcia. Els nois implicats eren de totes les nacionalitats, alguns exiliats i la majoria de classe baixa, no gaire brillants acadèmicament. Gràcies a les classes de dansa, escolten i aconsegueixen entendre a poc a poc lliçons sobre la importància d'imposar-se reptes, de la necessitat del silenci i la serietat, de parlar amb el cos com a expressió de l'ànima, i de reconèixer realment qui tenim al costat. Així, se'ls commina a no fer cas de les rialles dels altres quan emprenem un camí en la vida: “un amic és algú que t'ajuda a arribar més alt”, explica Royston als seus alumnes. En realitat, el film és una reivindicació del valor de l'art en una societat que oblida sovint aquest aspecte de la vida. Fa falta gent creativa, no només bons treballadors, es diu en el film, i l'art té una influència regeneradora i revitalitzant en l'ésser humà. Com afirma Sir Simon Rattle, “l'art no és un luxe, sinó un necessitat”.