BORRACHERA DE PODER

Fitxa tècnica

Direcció: Claude Chabrol 
Països: França i Alemanya 
Any: 2006 
Durada: 110 min 
Gènere: drama, thriller
Guió: Odile Barski i Claude Chabrol 
Producció: Patrick Godeau 
Música: Matthieu Chabrol 
Fotografia: Eduardo Serra 
Muntatge: Monique Fardoulis 
Disseny de producció: Françoise Benoît-Fresco 
Vestuari: Mic Cheminal 

Fitxa artística

Isabelle Huppert (Jeanne Charmant-Killman), François Berléand (Humeau), Patrick Bruel (Sibaud), Robin Renucci (Philippe Charmant), Maryline Canto (Erika), Thomas Chabrol (Félix), Jean-François Balmer (Boldi), Pierre Vernier (Martino), Jacques Boudet (Descarts), Philippe Duclos (Holéo) 

Sinopsi

A Jeanne, una jutgessa d'instrucció, li encarreguen desentranyar i instruir un complex escàndol de moviment i malversació de fons que acusa el president d'un important grup industrial. A mesura que avancen les investigacions i els interrogatoris que porta a terme, s'adona que el seu poder va en augment: va coneixent més secrets i els seus mètodes de pressió també creixen. Però al mateix temps, i per les mateixes raons, la seva vida privada es torna més fràgil. I no triga a fer-se dues preguntes fonamentals: fins on pot utilitzar aquest poder sense haver d'enfrontar-se a un poder més gran que el seu? Fins a quin punt la naturalesa humana pot resistir-se al vertigen del poder?

Crítica

Si, ara per ara, al començament d'una pel·lícula en la qual es donen cita poderosos empresaris, jutges estrella i polítics poc escrupolosos, se'ns adverteix que qualsevol semblança d'aquesta amb la realitat és simple coincidència, només ens ho podem prendre com una declaració d'intencions. Una declaració carregada d'ironia, a més. Després del rètol, les primeres paraules que sentim de boca de Humeau, el director d'un influent grup empresarial que, sense saber-ho, està a punt de ser detingut per la policia, són les següents: "Sí. No. Potser. No ho sé.": l'exposició i el seu comentari. 

Serveixi aquest rètol, que efectivament se'ns mostra en el nou film de Claude Chabrol sobre les temptacions del poder, per comprendre les intencions i maneres del cineasta francès. D'una banda, en la seva més immediata interpretació serveix per indicar justament el contrari del que proclama: l'avís que els fets que s'explicaran són molt "reals" malgrat que no reprodueixin literalment un cas "real". [1] D'altra banda, llança una idea del to adoptat en el film, més pròxim a la vinyeta humorística i a l'assaig periodístic que al cinema de denúncia política. I finalment, serveix per recordar a l'espectador que assistirà a una ficció, a una "reconstrucció" del natural (a la manera de Jean Renoir) que no té per què resultar absolutament "realista". 

Chabrol ofereix amb aquests escassos elements la seva particular visió de la societat francesa (europea, per extensió), proposant-nos un passeig mordaç per l'interior de despatxos i sales de vistes en les quals es dirigeix (o no tant, com veurem) el destí d'un país. El particular to que imprimeix la seva mirada, la seva fredor de cirurgià i el desinterès per crear una trama policíaca consistent, atorguen al film més llibertat narrativa, que, com veurem, contrasta admirablement amb l'alt grau de depuració formal d'arrel clàssica exposat. 

El personatge que guiarà el film està encarnat per la sempre suggerent caracterització d'Isabelle Huppert, que en aquesta ocasió es transmuta en una implacable jutgessa d'instrucció amb ganes d'aplicar el poder que li han atorgat. [2] Però les accions delictives que destaparà no tenen ni molt menys la contundència expositiva, exuberant i d'alt contingut moral amb vista a commoure els espectadors, d'altres productes inscrits en el subgènere del thriller polític; els seus "descobriments" són més banals, la naturalitat de les conspiracions (a la llum del dia, en xerrades de cafè o sopars de gala) i de les raons exposades pels corruptes (sempre sorpresos quan se'ls pesca) es mostren ja des de la seqüència que esmentava més amunt amb la qual comença el film: interpel·lat per les seves nombroses secretàries que intenten organitzar la seva agenda, Humeau, amb tota naturalitat ordena que li comprin entrades per al Roland Garros per a la seva mare, li enviïn flors a la seva dona i li lloguin una suite en un luxós hotel (per a ell i la seva amant, com és de suposar). Després d'això, seguint en la més absoluta naturalitat, vindran els pagaments de comissions a l'estranger, l'acceptació de suborns, els comptes a Suïssa…, coses que, com afirmen els implicats, són, en aquests casos, "moneda corrent", "vells costums", "part del sistema" o, en definitiva, "les regles del joc". Però la jutgessa Jeanne i monsieur Chabrol estan interessats, com ella mateixa afirma en algun moment, en la justícia i no en la seva imatge (substituïu "moral" per "justícia", en el cas del cineasta), conscients que l'"habitual" i el "normal" no han de coincidir necessàriament amb l'"ètic" ni el "legal". 

Però l'interès del film més que en resoldre una trama de thriller [...] està en la contraposició i interrelació dels dos ambients: el judicial i el familiar (i que s'expressa visualment mitjançant la utilització sistemàtica del pla–contraplà en les vistes, i del pla de conjunt en els ambients familiars), que a força d'entrar en contacte a l'últim desestabilitzaran l'impertorbable jutgessa. Circumstància que s'aprofita per llançar nous dards a la concepció familiar burgesa, mostrant el deteriorament i ruptura del matrimoni Charmant en gran mesura a causa de la dificultat que té ell d'acceptar la vida pública de la seva dona, i de la tallant fredor d'ella en les seves relacions –i que es resumirà amb efectiva senzillesa mitjançant la utilització de tres tràvelings que avancen cap al llit en què descansa la parella. És en detalls com aquests on l'ofici de Chabrol se'ns apareix en el marc cinematogràfic actual com una rara avis , capaç de generar nombroses idees mitjançant la utilització essencial dels elements tradicionals de la posada en escena (el tempo del pla, la utilització del color, els moviments de la càmera o per la quantitat de matisos que és capaç d'extreure de la interpretació de Huppert: encarnant un personatge dur amb els seus adversaris polítics, fred i "llis com el marbre" amb el seu marit, però proper i càlid en la relació amb el vividor del seu nebot; tot sense que això suposi un confús vaivé per a l'espectador), però introduint-los en una concepció narrativa que s'allunya notablement del classicisme. 

La naturalitat amb la qual aquests elements s'integren en un únic conjunt és admirable i més aviat estranya en aquests temps en què la fluïdesa ha perdut terreny a favor de la discontinuïtat i la brusquedat temporal i narrativa. L'ambigüitat quant al tractament genèric i la capacitat per tancar el film sense que importi en excés el pes adquirit per la trama, ens recorden la capacitat del cinema per assajar sense grandiloqüència ni impostada gravetat, encertats comentaris sobre la societat en què vivim. 

[1] El cas Elf és el que ha servit més d'inspiració. 
[2] No en va una traducció aproximada del nom amb el qual els guionistes han batejat el seu personatge seria semblant a: L'encantadora assassina d'homes


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com