EL JEFE DE TODO ESTO

Fitxa tècnica

Direcció i guió: Lars von Trier 
Països: Dinamarca, Suècia i França 
Any: 2006 
Durada: 99 min 
Gènere: comèdia
Producció: Meta Louise Foldager, Vibeke Windeløv i Signe Jensen 
Fotografia: Lars von Trier 
Muntatge: Molly M. Stensgaard 

Fitxa artística

Jens Albinus (Kristoffer), Peter Gantzler (Ravn), Fridrik Thor Fridriksson (Finnur), Benedikt Erlingsson (intèrpret), Iben Hjejle (Lise), Henrik Prip (Nalle), Louise Mieritz (Mette), Mia Lyhne (Heidi), Jean-Marc Barr (Spencer), Casper Christensen (Gorm), Sofie Gråbøl (Kisser), Anders Hove (Jokumsen) 

Sinopsi

El propietari d'una empresa de tecnologia de la informació vol vendre-la. L'únic problema és que, quan va fundar l'empresa, es va inventar un president fictici darrere del qual podia resguardar-se cada vegada que calia prendre decisions incòmodes. Quan els potencials compradors insisteixen a parlar directament amb el cap, no li queda cap més remei que contractar un actor en atur que es faci passar per president. L'actor no triga a descobrir que és un peó en un joc que posa a prova la seva (inexistent) talla moral.

Crítica

El sentit de l'humor de l'amic Lars no deixa de ser força negre. No és la foscor de la mort, però. És la negror de la corrosió. La corrosió que pateixen els metalls més preats després d'enfrontar-se a un àcid. Els personatges de Lars Von Trier (el mateix Lars?) corroeixen els més nobles metalls, les intencions més nobles. Del personatge que vol millorar l' Europa postbèl·lica a les heroïnes de Dogville i Manderlay , que culminen la redempció del seu "ramat" en un rampell de violència, en un sentit o altre segons la pel·lícula. En les cintes anteriors les poques rialles es limitaven a moments molt determinats, hiperbòlics la majoria. Fins i tot a Las cinco condiciones l'humor resultava incòmode, molest, davant la sensació que no havies de riure't de la situació. Més enllà dels avatars de les protagonistes de les seves cintes, Las cinco condiciones imposades al seu col·lega Jorgen Leth –pel·lícula realitzada a mitges pels dos autors en què Von Trier obligava el seu col·lega a reelaborar obres prèvies en condicions molt difícils– donaven pistes clares sobre una identitat molt sàdica. Per la seva banda, Riget (El reino) –l'esotèrica sèrie que oscil·lava entre el melodrama i el thriller– lluïa un humor surrealista del principi a la fi.

Surrealisme i sadisme es poden donar la mà en l'intens humor de El jefe de todo esto , una proposta que, només en aparença, trenca amb la línia dramàtica de les obres prèvies de Von Trier. Kristoffer, actor en atur, és contractat per un antic amic per interpretar el paper de cap d'una empresa en la signatura d'uns documents amb una empresa islandesa. En interrompre's el procés per l'ira islandesa antidanesa (amb improperis equivalents als proferits pel neurocirurgià suec al final de cada episodi de El reino ), Kristoffer haurà de continuar interpretant el seu paper davant uns empleats que mai han conegut el seu cap autèntic. L'embolic augmenta progressivament en haver d'interpretar un personatge de qui cada treballador té referències diferents sinó oposades i en saber que el cap de tot això és, en realitat, el seu propi amic que intenta vendre la seva empresa, assegurar-se el futur i deixar al carrer els col·legues. Kristoffer rebrà diversos imputs dels “seus” empleats, d'atacs d'ira a atacs d'histèria, de sexe a violència i, fins i tot, proposta de matrimoni. A mesura que Kristoffer avança en la situació i obté noves dades, va canviant la seva actitud, tot i que no arribi en cap moment a entendre les reaccions dels treballadors ni a controlar la situació. Com Nicole Kidman a Dogville o Dallas B. Howard a Manderlay , Kristoffer es va enfangant en una situació complexa, amb un marasme moral d'arenes movedisses. 

Del principi a la fi, El jefe de todo esto s'elabora en to de comèdia. No obstant això, l'opció presa per Von Trier no deixa, de cap manera, lloc a error. Es tracta d'una dura crítica no contra el sistema laboral, sinó contra la hipocresia i la falsedat en les relacions. Així doncs, Ravn, el col·lega idolatrat, és un autèntic fill de puta que pretén trair la seva "família" per al seu propi benefici. El conjunt de treballadors és un grup molt menys cohesionat del que sembla, amb personatges que temptegen el suposat cap per obtenir beneficis. Els uns i els altres demostren la seva estupidesa. El primer per elaborar un pla tan complicat. Els segons per ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra amb premeditació i traïdoria. I, Kristoffer, finalment, que malgrat el seu voluntariós esforç per salvar l'empresa en benefici dels honrats treballadors, acaba sent víctima dels seus vicis, el seu egoisme i la seva volubilitat. No som, en absolut, lluny de la trilogia americana. Els personatges són idiotes i es mereixen el que tenen. El seu destí, com el dels habitants de Dogville i de Manderlay , se l'han guanyat a pols. Des de l'exterior, enfilat a una grua, Déu–Lars condemna, una vegada més, els seus personatges. Pocs autors són tan immisericordiosos amb les seves criatures.

Postdata
M'he permès deixar de banda el comentari sobre l'anomenada Automavisió, un sistema suposadament aleatori que dóna lloc a la captació automàtica d'escenes en funció d'un programa informàtic, una vegada que el director de fotografia i el de so han definit els ajustos més elementals. El resultat, una mica desmanegat i poc interessant en el seu resultat, no deixa de ser coherent amb l'erràtica actitud dels personatges, d'una banda, i amb la voluntat creativa i juganera de l'autor, d'una altra. Res més a prop, perquè els extrems es toquen, de l'obsessiva meticulositat de Dogville o l'esteticisme perfeccionista d'obres anteriors de Von Trier. Tot i que la càmera es mogui a l'atzar (si és que és veritat i no es tracta d'una altra broma), Lars continua sent el cap de tot això.

Antoni Peris i Grao_miradas.net


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com