DAYS OF GLORY

Fitxa tècnica

Direcció: Rachid Bouchareb 
Països: França, Bèlgica, Marroc i Argèlia 
Any: 2006 
Durada: 120 min 
Gènere: drama bèl·lic 
Guió: Rachid Bouchareb i Olivier Lorelle 
Producció: Jean Bréhat 
Música: Armand Amar i Cheb Khaled 
Fotografia: Patrick Blossier 
Muntatge: Yannick Kergoat 
Direcció artística: Dominique Douret 
Vestuari: Michèle Richer 

Fitxa artística

Jamel Debbouze (Saïd), Samy Naceri (Yassir), Roschdy Zem (Messaoud), Sami Bouajila (Abdelkader), Bernard Blancan (Martinez), Mathieu Simonet (Leroux), Benoît Giros (capità Durieux), Mélanie Laurent, Antoine Chappey (coronel), Assaad Bouab (Larbi) 

Sinopsi

1943. Mai han trepitjat terra francesa, però ara, a causa de la guerra, Saïd, Abdelkader, Messaoud i Yassir s'allisten a l'exèrcit de França per alliberar la mare pàtria de l'enemic nazi. Oblidats per la història, aquests herois sortiran victoriosos a Itàlia, a la Provença i als Vosges abans de quedar-se sols en la defensa d'un poblet alsacià enfront d'un batalló alemany.

Crítica

Una de les qualitats del cinema bèl·lic és la seva extraordinària permeabilitat, que li permet admetre múltiples variacions quant a la relació que s'estableix entre els fets explicats i els personatges que poblen la narració. Els primers pertanyen a l'essència del gènere i solen tenir un origen “real”. Així, una pel·lícula “de guerra” pot donar prioritat als esdeveniments valent-se dels protagonistes com a fil conductor. Aquesta classe de films ha quedat arraconada els últims anys, en part a causa de la influència i omnipresència dels mitjans audiovisuals de comunicació, que fagociten els conflictes convertint-los en pur espectacle. D'altra banda hi ha les creacions que juguen a la contra, centrant-se en els “qui” i utilitzant els fets com a excusa, amb més o menys importància dramàtica. Dins d'aquesta categoria, les dues possibilitats més freqüents consisteixen a subratllar el caràcter èpic de la contesa o minimitzar-lo per revelar la inutilitat de qualsevol guerra. D'aquest vessant solen sorgir els títols més suggerents: des de Caminos de gloria (Stanley Kubrick, 1957), que denúncia l'actitud dels comandaments militars, o els retrats antièpics de Bertrand Tavernier, fins a La delgada linea roja (Terrence Malick, 1998), en el vessant psicologista i metafísic del seu director.  

Days of Glory se situa amb claredat en aquesta línia. Raixid Bouchareb, realitzador en part conegut al nostre país per aquella petita i sincera crònica sobre uns immigrants que era Little Senegal (2001), no renuncia a l'element heroic, però només per emfatitzar l'eix central, que no és altre que el discurs racial. Els fets als quals es refereix són reals: el paper desenvolupat per un grup d'homes en la resistència francesa contra el nazisme. Els quatre soldats són el que importa de veritat, en la mesura que representen un col·lectiu més ampli, els musulmans que van lluitar en el bàndol de França amb les mateixes possibilitats de morir per un país que no era el seu –més fins i tot, ja que l'exèrcit els utilitzava com a avançada–, però sense gaudir dels “privilegis” dels militars gals. I aquí hi ha la clau, que no pot ser altra que rescatar la memòria d'aquest col·lectiu oblidat. Si a això se summa l'escrupolosa construcció dels personatges, no solament es tindrà un al·legat polític en clau pacifista, sinó també un elaborat dibuix psicològic.  

Les batalles, només dues, obren i tanquen el metratge, però no hi ha desembarcaments mítics com a Salvar al soldado Ryan (Steven Spielberg, 1998), sinó la presa d'un insignificant turó –escena que remet en forma i contingut al seu equivalent a La delgada linea roja – i la defensa numantina d'una posició, que se salda amb un supervivent, únic i necessari testimoni del que s'explica. La tediosa lentitud dels procediments burocràtics plasmada a La vida y nada más (Bertrand Tavernier, 1989) troba aquí el seu correlat en un temps que es deté a l'hora de concedir permisos als “indígenes”. I l'actitud dels caps denunciada a Caminos de gloria està representada per diversos oficials i pel sergent Martínez, complexa figura reveladora de la maduresa d'un film en què el canvi de títol –l'original era Indigènes – evoca la ironia de Kubrick alhora que recorda Jacques Tourneur i el seu Days of Glory (1944), també sobre la lluita contra els nazis, tot i que en aquest cas des de Rússia, i que no ha envellit gaire dignament. 

L'estructura diàfana ajuda el conjunt: la pel·lícula comença amb imatges documentals de l'època –delatant la seva adscripció “fàctica”– i continua amb el primer d'una sèrie de plans que puntegen el relat: preses aèries –metàfora de la filiació descriptiva– en blanc i negre (que rimen intencionalment amb les anteriors) sobre les quals s'impressionen un lloc i un any…, perquè una ombra recorri després l'enquadrament, tenyint-lo de color. Si el llargmetratge pretén donar llum sobre uns fets, el simbòlic d'aquests inserits s'afegeix a la seva importància estructural. Envoltada per les dues batalles –sense esmentar un epíleg que recorda el de La lista de Schindler (Steven Spielberg, 1993)–, la resta podria qualificar-se d'aquarel·la costumista. Una aquarel·la de tons grisos i verds, de llums fredes i de vides al límit. Les de quatre homes que lluiten per causes diferents: l'apocat Saïd ho fa per un anhel de transcendència; Yassir, simplement per diners; a Abdelkader el mou l'afany de superar la marginació del seu poble, i el motiu de Messaoud és tornar amb una francesa de qui està enamorat. Les seves trames comencen separades, per explicar els motius de cadascun, i es van trenant hàbilment, com si dels flocs d'una cua es tractés, fugint del maniqueisme [...] i desenvolupant una anàlisi sobre les relacions d'autoritat a través de quatre “herois” llançats a una mort segura per demostrar que són iguals que els “altres”…  

Aquesta part sociològica, a més, fa encara més actual el testimoni, tenint en compte els paral·lelismes que es mantenen amb països que estan ara mateix en guerra i la instrumentalització de les classes baixes que s'hi produeix. El premi a Cannes a la millor interpretació, concedit conjuntament als quatre actors, i l'èxit que ha tingut a França, impulsen aquesta producció que no cedeix a les temptacions exhibicionistes. Days of Glory dóna més importància a la terra que cau sobre els soldats que a les explosions; als personatges més que als fets, i al raonament polític més que a la demagògia i al didactisme de saló. En definitiva, una pel·lícula notable.

Ernesto Pérez Román_miradas.net


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com