¿QUIÉN DICE QUE ES FÁCIL?

Fitxa tècnica

Direcció: Juan Taratuto 
Països: Argentina i Espanya 
Any: 2007 
Durada: 105 min 
Gènere: comèdia
Guió: Pablo Solarz 
Producció: Hernán Musaluppi, Natacha Cervi, Luis Pastor i Juan Riva de Aldama 
Música: Lucio Godoy 
Fotografia: Marcelo Iaccarino 
Muntatge: José Antonio Gómez 
Direcció artística: Marina di Paola 
Vestuari: Connie Balduzzi 

Fitxa artística

Diego Peretti (Aldo),
Carolina Peleritti (Andrea),
Laura Pamplona (Griselda),
Daniel Rabinovich (Simón),
Andrés Pazos (Roberto),
Carlos Portaluppi (Esteban),
Lidia Catalano (Bety),
Mónica Galán (Cristina),
Marcelo Serre (José),
María Eugenia Tobal (Inés),
Guillermo Toledo (Dr. Heinze)

Sinopsi

¿Quién dice que es fácil? és la història d'Aldo, un home de barri, solitari i inquietant, que viu tancat en una rutina amb l'única emoció de tenir-ho tot absolutament controlat. Cada matí es lleva a la mateixa hora per arribar a temps al seu negoci, un servei d'autorentat per a cotxes; esperant així que res alteri el seu petit sistema de costums: controlar els seus empleats, controlar el gas, controlar la seva dieta, controlar els seus veïns… Fins que decideix llogar l'apartament que té just davant de casa seva a l'atractiva Andrea, una fotògrafa rodamón que està embarassada i no sap, i no li importa, qui és el pare.

Crítica

Si Woody Allen renaixés argentí s'encarnaria en un tipus molt semblant a Diego Peretti, el protagonista dels dos llargmetratges de Juan Taratuto, al qual sens dubte deuen bastant les cotes de popularitat assolides per l'encara curta obra del director de Buenos Aires. Això sí, a Diego Peretti li falta l'exhibicionisme intel·lectual del qual fa gala el geni nord-americà, però el supleix amb una sorprenent i reiterativa insipidesa verbal que, a la llarga, aconsegueix efectes semblants per antagònics. I no estic jugant amb les paraules. Si l'agudesa de Woody i la forma més aviat estúpida de mostrar-se intel·ligent és una de les bases de la seva comicitat, en el cas de Peretti cal atribuir bona part de la seva gràcia a la tímida i desafortunada expressió que dóna sortida a la seva aparent estupidesa. Però la interpretació de Diego Peretti no ho és tot en la gran acollida que ¿Quién dice que es fácil? està tenint, sobretot al seu país. El guió de Pablo Solarz (autor de Historias mínimas ) proporciona a l'última pel·lícula de Taratuto una progressió narrativa i dramàtica de la qual estava mancat el seu primer film, No sos vos, soy yo , redactat en col·laboració amb la seva dona. 

L'esmentat actor dóna vida al rutinari i maniàtic Aldo, un solitari propietari d'un negoci de rentat de cotxes que gasta les seves hores a tenir-ho tota sota control, amb aquesta inquietant monotonia a la qual redueix la vida el continu i defallit exercici del mateix. […] Una pena d'home, vaja. Però un bon dia –o dolent, segons com es miri– entra en la seva reglada existència un atractiu remolí de llibertat anomenat Andrea […]. Així, la neuròtica i avorrida regularitat de l'un entra en contacte amb la impenitent i imprevisible llibertat de l'altra.  

Com era d'esperar, el frec inevitable de les trobades i els dies acaba complint la seva osmòtica funció, per allò que, al final, les soledats es troben, i, potser amb més previsió de la desitjable en les històries d'aquesta mena, els successius ensurts, escàndols sexuals indigeribles i vergonyosos d'Aldo donen pas, també de manera una mica precipitada (la festa a casa de la veïna té tota la il·lògica d'una sobredosi) a un “t'estimo” que sona com un tret que fa recular fins al fons de l'apartament el més espantadís i excèntric dels amants. A partir d'aquí, la cosa es compon i descompon a cada pas –millorant alguns sotracs de la primera part amb més contingut dramàtic de la segona– fins a un final que òbviament no explicaré; en primer lloc, perquè això hauria d'estar prohibit i, sobretot, perquè constitueix un dels millors encerts del relat, com ha de ser. 

La divertida disparitat inicial entre Aldo i Andrea no és només qüestió de tarannà o de costums, és també un desajust de valors, o millor, la insofrible voluntat impositiva d'una manera de concebre la vida per part d'un home que només veu desordre en tot allò que no s'adiu amb la seva irreductible hipocondria.  

Una relació semblant pot narrar-se en un to absurdament còmic o en versió dramàtica. Taratuto ho fa, generalment, amb un estil compartit, més que alternant, tot i que hi hagi moments més marcats per un gènere que per l'altre, i sovint amb una dosi de rara entranyabilitat. L'atracció de contraris és tan antiga com la física mateixa, però, tractant-se d'humans, qui diu que és fàcil? En tot cas, és clar que pot donar lloc a la realització d'una comèdia altament recomanable, si no calcem alts coturns en això de la cinematografia.

Luis Úrbez - cineparaleer.com


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com