Sinopsi

El velo pintado és una història d'amor ambientada als anys 20 que narra la història de Walter, un metge de classe mitjana, i Kitty, una jove de classe alta. Una parella d'anglesos que decideixen casar-se per motius equivocats i s'estableixen a Xangai. En aquesta exòtica ciutat, Kitty s'enamorarà d'un altre home. Quan Walter descobreix la infidelitat de la seva dona, accepta com a venjança una feina en un poble remot de la Xina castigat per una epidèmia mortífera. A desgrat seu, Kitty es veu obligada a acompanyar-lo. Tots dos emprenen llavors un viatge que donarà sentit a les seves vides, en un dels llocs més remots i bells de la terra.

Crítica

La naturalesa d'una pel·lícula com El velo pintado ( The Painted Veil ; 2006) resultaria avui dia sorprenent si no fos perquè respon a diverses fórmules l'èxit de les quals sembla estar més o menys comprovat: 
1. Tota superproducció desenvolupada en el passat, amb grans decorats, aire exòtic i, a més, amb cert missatge humanista, tendeix a ser un perfecte reclam comercial. 
2. La presència de dues estrelles, en aquest cas Naomi Watts i Edward Norton, en papers dramàtics que els permeten lluir-se, també pot ser un bon reclam per al públic, malgrat que a cap dels dos se'ls pugui considerar actors amb un pes suficient per omplir una sala; no és estrany que tots dos siguin productors de la pel·lícula, fet que deixa clar les seves possibles intencions a l'hora de protagonitzar El velo pintado a través de dos personatges de gran càrrega dramàtica. 
3. En relació amb això últim, el director assignat, John Curran, s'alça com una elecció perfecta, no perquè els seus treballs anteriors li permetin poder moure's per una superproducció sense por, sinó per tot el contrari: les seves dues pel·lícules anteriors, l'excel·lent Praise (1998) i la interessant Ya no somos dos ( We Don't Live Here Anymore ; 2004), són productes del cinema independent, de baix pressupost, escassos decorats i trames actuals. Per tant, és un director que pot adequar-se bé als desitjos dels actors productors i entregar una pel·lícula d'una factura tan impersonal com personal. 
4. Cada any són unes quantes les pel·lícules que decideixen mirar al passat, si és possible, adaptant un gran novel·lista, en aquest cas W. Somerset Maugham, perquè en ells troben una trama ben organitzada i uns personatges ben construïts, tan sols cal trobar els calés suficients per donar a tot això un bon empaquetatge. 

Tot això és el que més o menys hom sap i no és res perquè una pel·lícula agradi o no, de la mateixa manera que, com que cap fórmula és infal·lible, tampoc és sinònim que el resultat sigui satisfactori. Si ho he assenyalat és més que res per deixar clar que la presència de El velo pintado avui respon a una idea prefixada durant dècades al cinema que de vegades ha donat grans pel·lícules i d'altres no tant, però tot i així es continua practicant, fet que sí que resulta realment sorprenent. Sobre tot perquè cada vegada més, com en el cas de la pel·lícula de Curran, el resultat, sense ser mediocre, sí que és decebedor, perquè les imatges tradueixen massa tot això que hem comentat i, sobretot, perquè en elles hi ha una fredor que provoca un distanciament respecte a la trama i els personatges, cosa imperdonable donada l'essència dramàtica de la història. I és que adequar-se massa a unes pautes, resta creativitat. No hi ha fórmula infal·lible, i El velo pintado és una mostra d'això. 

Sempre he considerat, i per descomptat és una apreciació molt personal, que qualsevol pel·lícula que miri al passat (es basi o no en una novel·la o obra precedent) no només ha de donar una visió (la que sigui) del moment en què es desenvolupa la història, sinó que també ha d'aportar alguna cosa a la realitat en què neix aquesta pel·lícula. No parlo de dobles significats en la història ni de metàfores, si nó d'un intent de comprendre el present a través d'una història del passat. És a dir, que la pel·lícula en qüestió sigui capaç de fer entendre una mica més el que ens passat al voltant, posar en relleu motius del present que, estiguin o no relacionats amb allò que explica la pel·lícula, facin que l'espectador es qüestioni temes actuals. Seria senzill relacionar El velo pintado amb les dues pel·lícules anteriors de Curran, perquè en totes tres s'acosta de manera directa als problemes de comunicació en una parella, a més, en tres contextos diferents. […]

¿Així, doncs, El velo pintado és només una pel·lícula on una parella ha de trobar l'amor que mai semblen haver-se professat, així com l'amor al proïsme, sobretot en el cas de Kitty, mentre la realitat adjacent els amenaça constantment […]? És possible que sí; no obstant això, no deixa de ser curiós que mentre veu la pel·lícula hom no pari de fer-se plantejaments que van més enllà de la pel·lícula, potser perquè el que està veient, malgrat estigui perfectament empaquetat, resulta en tot moment bastant anodí, per reiteratiu i conegut. Sobretot perquè una història desenvolupada gairebé fa un segle acaba constatant que el món ha canviat força, però que continua havent-hi molts elements massa propers. I tot i que això no és, ni molt menys, una novetat, sí que és aclaridor que les mateixes deficiències de la pel·lícula de Curran-Norton-Watts, en no ser capaç d'explicar allò que hauria d'explicar, d'alguna manera es converteixin en quelcom positiu en poder parlar-nos d'altres temes, potser, molt més interessants que allò que, a priori, volien mostrar. 

Com, per exemple, que en l'actualitat continua havent-hi països amb les mateixes carències sanitàries que les que presenta la pel·lícula, fins i tot a la Xina mateix on es desenvolupa. Que en molts d'aquests països continuen existint grups pseudofeudals que impossibiliten el desenvolupament de la seva pròpia terra. […]

Em costa creure que els responsables de El velo pintado hagin volgut fer una lectura política de l'actualitat a través de la pel·lícula. Tot i així, d'alguna manera, ho aconsegueixen. […] No és complicat […] desplaçar-se mentalment per diversos països en l'actualitat, on la situació, salvant oportunes distàncies i acostant-ne d'altres, no està gaire allunyada de la que planteja El velo pintado . 

Israel Paredes - miradas.net