Sinopsi

El film relata la vida d'Edward Wilson, un graduat de la universitat de Yale que es converteix en un dels fundadors de la CIA. El personatge se suposa que està basat en el llegendari astut però paranoic cap d'intel·ligència James Jesus Angleton. La història narra els quaranta anys de carrera d'aquest personatge a través de la Guerra Freda i detalla els problemes emocionals que van patir ell i la seva família.

Crítica

La CIA sempre ha estat una mena d'espectre de nom conegut, però del qual a penes se saben unes quantes dades que no donen una idea gaire àmplia del que realment s'amaga darrere d'unes sigles que, durant el segle XX i el que va del XXI, semblen haver estat darrere de molts dels esdeveniments més importants a escala mundial (i no sempre a través d'una actuació legal). El cinema nord-americà, sobretot durant la dècada de 1970, ha tingut una gran fixació al voltant de la CIA, i ha produït pel·lícules a cavall entre la paranoia conspiradora (en ocasions fins i tot amb molt fonament) i la crítica liberal. Seria revelador fer un seguiment d'aquestes produccions des d'aleshores fins als nostres dies, perquè mostraria com aquestes pel·lícules, deixant de banda el seu caràcter ideològic i la seva qualitat cinematogràfica, no han estat si nó un mostrari de la situació que es vivia en aquell moment. En l'actualitat, des dels atemptats de l'11 de setembre i totes les teories que van sorgir al seu voltant i que, d'una manera o una altra, tenien present la CIA, no és estrany que hagin anat sorgint obres on el protagonisme de l'agència d'intel·ligència assumeix una postura sempre ambigua (quelcom que, d'altra banda, en altres moments de conflictes, ja tenia). Per descomptat, cap té res a veure amb el que Robert de Niro ha intentant en la seva segona pel·lícula com a director, El buen pastor ( The Good Shepherd ; 2006), on es narra el naixement de la CIA i els seus primers anys de desenvolupament fins a convertir-se en el que és en l'actualitat, des d'una mirada que intenta ser incisiva i 
crítica, i aconsegueix més el segon que el primer, encara que sense gaire convenciment en el resultat final. 

Si en la seva opera prima , Una historia del Bronx ( A Bronx Tale , 1993), de Niro 
prenia com a model el cinema de Scorsese, que coneix força bé, tot i que 
introduint variants i a través d'una mirada personal, a El buen pastor es deté en la trilogia sobre els Corleone de Coppola, que també coneix força bé. Però en aquesta ocasió, en certa manera, falla. Ho fa perquè la mirada que imprimeix a la història està mancada d'un posicionament històric, és a dir, la seva mirada és actual en narrar els fets, condicionada per allò que succeeix en l'actualitat i no per allò que va succeir llavors, malgrat que el classicisme de la posada en escena, la reconstrucció històrica i, fins i tot, el fet d'aplegar un bon nombre d'actors de renom en petits papers (una cosa més típica d'una altra època del cinema que de l'actual), pretenen donar una idea diferent. És clar que de Niro mira cap enrere per poder així comprendre millor el present i constatar com les maneres d'un altre temps continuen operant, amb altres mitjans, amb altres pretensions, però continuen aquí. Presentar la CIA com una organització maçònica (en alguns moments les seves cerimònies arriben a ser sinistres) que neix dins uns paràmetres del poder molt concrets, veure el seu 
desenvolupament en el context de la Segona Guerra Mundial i el seus inicis posteriors, podria ser vàlid si no fos perquè, en el fons, no aporta gaire, per molt que tot estigui perfectament embolcallat. D'altra banda, que la pel·lícula en diversos moments es focalitzi en el drama personal d'Edward Wilson (Matt Damon) i en com la seva feina i l'alt secret d'aquesta li van arruïnant la vida conjugal i paternal, en teoria, hauria d'ajudar a crear un contrast amb tocs al·legòrics que mostrés la classe de món que és en realitat. 

Però cap nivell aconsegueix encaixar, ni en solitari ni en conjunt, potser perquè la pel·lícula no passa, en general, de ser la narració d'uns fets que, sense ser coneguts, o no tots, sembla que no van més enllà de la pura anècdota. En altres paraules, el que El buen pastor narra són esdeveniments que poden ser ignorats o no, però el seu rerefons no aporta gaire al que es pot saber. De la mateixa manera, no diuen gaire cosa de l'actualitat, com sí que ho fa Breach (2007, Billy Ray), tot i que el seu desplegament visual sigui molt menor que el que utilitza de Niro i partint de l'FBI. Ni de bon tros assoleix la incisió del documental The Trials of Henry Kissinger (2002) d'Eugene Jarecki, que centrant-se en l'actuació del diplomàtic nord-americà durant la guerra del Vietnam és capaç de dir-nos més sobre l'actualitat que la pel·lícula de de Niro, la qual, això sí, està perfectament rodada i és impecable en gairebé tot. Una llàstima que decebi en allò que hauria de donar-li consistència i rellevància. 

Israel Paredes - miradas.net