DESPUÉS DE LA BODA

Fitxa tècnica

Direcció: Susanne Bier 
País: Dinamarca 
Any: 2006 
Durada: 122 min 
Gènere: drama
Guió: Anders Thomas Jensen; basat en un argument de Susanne Bier i Anders Thomas Jensen 
Producció: Sisse Graum Jørgensen 
Música: Johan Söderqvist 
Fotografia: Morten Søborg 
Muntatge: Pernille Bech Christensen i Morten Højbjerg 
Direcció artística: Søren Skjaer 
Vestuari: Manon Rasmussen 

Fitxa artística

Mads Mikkelsen (Jacob),
Rolf Lassgård (Jørgen),
Sidse Babett Knudsen (Helene),
Stine Fischer Christensen (Anna),
Christian Tafdrup (Chistian),
Frederik Gullits Ernst (Martin),
Kristian Gullits Ernst (Morten),
Ida Dwinger (Annette),
Mona Malm (àvia),
Neel Ronholt (Mille) 

Sinopsi

Jacob ha dedicat la seva vida a ajudar els nens del carrer a l'Índia, però l'orfenat que dirigeix és a punt de tancar per manca de fons. De cop i volta rep una oferta inesperada: un home de negocis danès, Jørgen, està disposat a donar 4 milions de dòlars amb la condició que Jacob viatgi a Dinamarca i assisteixi al casament de la seva filla. El casament es converteix en una trobada entre el passat i el futur, i Jacob s'enfronta al dilema més gran de la seva vida.

Crítica

El moviment Dogma 95 s'americanitza en aquest excel·lent melodrama que va optar a l'Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa en la darrera edició. [...] Susanne Bier uneix en la seva proposta el millor de l'estètica promoguda per Lars von Trier i la narrativa més àgil i transparent del gènere nord-americà. L'encaix és tan perfecte que, unit a unes interpretacions antològiques i a una interessantíssima història, aconsegueix que puguem parlar d'una obra mestra, profunda, equilibrada i propera a qualsevol espectador.

[...] El que passa “després del casament” [...] haurà de veure-ho el mateix espectador, que assisteix a tota la projecció enlluernat per una narrativa que avança a bon ritme i que en cap moment decau, que se serveix de punts de gir estratègicament situats en la trama per reactivar-la en una nova direcció, i que es recolza en uns diàlegs ajustats i directes en els quals no sobra ni falta res. Un guió perfectament construït a l'entorn de tres ”confessions” i altres tantes confidències amb les quals els personatges intenten aclarir qui són o qui han de ser, què pretenen o què podran fer amb el temps que queda, o assimilar unes emocions i sorpreses de difícil digestió. Sense recórrer a flashbacks i amb silencis aclaridors, la història exterior i interior avança sempre per terreny segur i amb una fluïdesa narrativa sorprenent i captivadora. Hi ha un parell de moments en què sembla que la història se li escapa de la mà a la directora per precipitar-se cap al melodrama lacrimogen, però llavors unes antològiques el·lipsis deixen en l'espectador el sentiment just i precís, reposant en la pau després de la tempesta, per seguidament continuar elaborant un retrat de família amb els seus secrets i misteris. 

Els personatges es defineixen no només pel que diuen o fan, sinó també pel que expressen amb unes mirades que amaguen profunds drames i patiments, que s'entrecreuen per revelar culpes, temors i també un sincer amor pels seus. Tots els actors, també els secundaris, fan unes interpretacions magistrals, contingudes tot i que deixant entreveure sentiments genuïns i vertaders. [...]

En ocasions, el recurs a la càmera en mà pot molestar, desconcertar o desorientar l'espectador. Això no passa a la pel·lícula de Susanne Bier, que segueix els personatges en la seva recerca de la veritat i de la llibertat interior, en la seva necessitat d'alliberar-se d'un llast que pesa massa o d'una angoixa per un futur que inquieta en extrem. La càmera no s'excedeix en els seus justificats moviments, com tampoc no ho fa en els inserts o en els plans detall que introdueix en el seu afany per penetrar en la interioritat dels personatges, tot i que a algú li puguin semblar emfàtics. Tots els recursos estan al servei d'una història oculta que cal revelar, d'uns sentiments que han d'aflorar per sanar, d'un temps que és molt valuós i que convé aprofitar. Potser per això la directora també utilitza un muntatge sincopat que permet avançar la història sense entretenir-se innecessàriament, comptant amb la intel·ligència de l'espectador i també permetent-li –facilitant-li– els moments justos d'emoció i, fins i tot, de reflexió, necessaris per aprofundir en el drama interior que es pretén abordar. 

No li falten escenes commovedores ni tampoc profunditat en abordar importants qüestions al voltant de la paternitat i la família per adopció, els afectes que neixen i els que són traïts, els ideals i els negocis, el temps passat i el que ha de venir, la malaltia i la mort. Per la pantalla desfilen personatges autèntics, amb tots els matisos i dilemes morals que la vida presenta. [...] Entre ells es teixeixen unes vigoroses i entranyables relacions, de recriminació i perdó, de ruptura i consol, que procuren evitar-se el sofriment i preparar el dia del després... La progressió dramàtica és paral·lela a la sensibilització vers els problemes de l'altre, i la soledat deixa pas als llocs on hi ha afecte, mentre que la ràbia o la sorpresa es transformen en responsabilitat compartida, i els errors i segones oportunitats s'obren pas en una societat opulenta on la família no està protegida. 

Davant una pel·lícula com la que dirigeix Susanne Bier, tan ben rodada i muntada, amb un equilibrat i precís guió, amb unes interpretacions en què els actors s'amaguen en els seus personatges i despullen les seves ànimes, amb unes històries tan autèntiques com humanes, només queda aconsellar vivament al lector que vagi a veure-la. Gaudirà amb la veritat d'uns personatges disposats a tot malgrat el passat i el futur, sentirà el punyiment i la duresa de la vida sense recórrer a la violència gratuïta ni al nihilisme descoratjador, i s'emocionarà el just per sentir vivament unes realitats humanes del nostre temps. Hereva de l'esperit de Italiano para principiantes , de Lone Scherfig, i afí a alguna de les constants d'Isabel Coixet ( Mi vida sin mí ), pels seus fotogrames s'escola una brisa d'aire fresc que fa que el cinema sigui, a vegades, un fidel reflex de l'home, en la seva lluminositat contrastada per algunes i inevitables ombres, secrets i mentides.

Julio Rodríguez Chico - labutaca.net


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com