Sinopsi

Jacob ha dedicat la seva vida a ajudar els nens del carrer a l'Índia, però l'orfenat que dirigeix és a punt de tancar per manca de fons. De cop i volta rep una oferta inesperada: un home de negocis danès, Jørgen, està disposat a donar 4 milions de dòlars amb la condició que Jacob viatgi a Dinamarca i assisteixi al casament de la seva filla. El casament es converteix en una trobada entre el passat i el futur, i Jacob s'enfronta al dilema més gran de la seva vida.

Crítica

El moviment Dogma 95 s'americanitza en aquest excel·lent melodrama que va optar a l'Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa en la darrera edició. [...] Susanne Bier uneix en la seva proposta el millor de l'estètica promoguda per Lars von Trier i la narrativa més àgil i transparent del gènere nord-americà. L'encaix és tan perfecte que, unit a unes interpretacions antològiques i a una interessantíssima història, aconsegueix que puguem parlar d'una obra mestra, profunda, equilibrada i propera a qualsevol espectador.

[...] El que passa “després del casament” [...] haurà de veure-ho el mateix espectador, que assisteix a tota la projecció enlluernat per una narrativa que avança a bon ritme i que en cap moment decau, que se serveix de punts de gir estratègicament situats en la trama per reactivar-la en una nova direcció, i que es recolza en uns diàlegs ajustats i directes en els quals no sobra ni falta res. Un guió perfectament construït a l'entorn de tres ”confessions” i altres tantes confidències amb les quals els personatges intenten aclarir qui són o qui han de ser, què pretenen o què podran fer amb el temps que queda, o assimilar unes emocions i sorpreses de difícil digestió. Sense recórrer a flashbacks i amb silencis aclaridors, la història exterior i interior avança sempre per terreny segur i amb una fluïdesa narrativa sorprenent i captivadora. Hi ha un parell de moments en què sembla que la història se li escapa de la mà a la directora per precipitar-se cap al melodrama lacrimogen, però llavors unes antològiques el·lipsis deixen en l'espectador el sentiment just i precís, reposant en la pau després de la tempesta, per seguidament continuar elaborant un retrat de família amb els seus secrets i misteris. 

Els personatges es defineixen no només pel que diuen o fan, sinó també pel que expressen amb unes mirades que amaguen profunds drames i patiments, que s'entrecreuen per revelar culpes, temors i també un sincer amor pels seus. Tots els actors, també els secundaris, fan unes interpretacions magistrals, contingudes tot i que deixant entreveure sentiments genuïns i vertaders. [...]

En ocasions, el recurs a la càmera en mà pot molestar, desconcertar o desorientar l'espectador. Això no passa a la pel·lícula de Susanne Bier, que segueix els personatges en la seva recerca de la veritat i de la llibertat interior, en la seva necessitat d'alliberar-se d'un llast que pesa massa o d'una angoixa per un futur que inquieta en extrem. La càmera no s'excedeix en els seus justificats moviments, com tampoc no ho fa en els inserts o en els plans detall que introdueix en el seu afany per penetrar en la interioritat dels personatges, tot i que a algú li puguin semblar emfàtics. Tots els recursos estan al servei d'una història oculta que cal revelar, d'uns sentiments que han d'aflorar per sanar, d'un temps que és molt valuós i que convé aprofitar. Potser per això la directora també utilitza un muntatge sincopat que permet avançar la història sense entretenir-se innecessàriament, comptant amb la intel·ligència de l'espectador i també permetent-li –facilitant-li– els moments justos d'emoció i, fins i tot, de reflexió, necessaris per aprofundir en el drama interior que es pretén abordar. 

No li falten escenes commovedores ni tampoc profunditat en abordar importants qüestions al voltant de la paternitat i la família per adopció, els afectes que neixen i els que són traïts, els ideals i els negocis, el temps passat i el que ha de venir, la malaltia i la mort. Per la pantalla desfilen personatges autèntics, amb tots els matisos i dilemes morals que la vida presenta. [...] Entre ells es teixeixen unes vigoroses i entranyables relacions, de recriminació i perdó, de ruptura i consol, que procuren evitar-se el sofriment i preparar el dia del després... La progressió dramàtica és paral·lela a la sensibilització vers els problemes de l'altre, i la soledat deixa pas als llocs on hi ha afecte, mentre que la ràbia o la sorpresa es transformen en responsabilitat compartida, i els errors i segones oportunitats s'obren pas en una societat opulenta on la família no està protegida. 

Davant una pel·lícula com la que dirigeix Susanne Bier, tan ben rodada i muntada, amb un equilibrat i precís guió, amb unes interpretacions en què els actors s'amaguen en els seus personatges i despullen les seves ànimes, amb unes històries tan autèntiques com humanes, només queda aconsellar vivament al lector que vagi a veure-la. Gaudirà amb la veritat d'uns personatges disposats a tot malgrat el passat i el futur, sentirà el punyiment i la duresa de la vida sense recórrer a la violència gratuïta ni al nihilisme descoratjador, i s'emocionarà el just per sentir vivament unes realitats humanes del nostre temps. Hereva de l'esperit de Italiano para principiantes , de Lone Scherfig, i afí a alguna de les constants d'Isabel Coixet ( Mi vida sin mí ), pels seus fotogrames s'escola una brisa d'aire fresc que fa que el cinema sigui, a vegades, un fidel reflex de l'home, en la seva lluminositat contrastada per algunes i inevitables ombres, secrets i mentides.

Julio Rodríguez Chico - labutaca.net