Sinopsi

Dels barris baixos de París a l'èxit a Nova York, la vida d'Edith Piaf va ser una lluita per cantar i sobreviure, per viure i estimar. Va créixer al mig de la pobresa, però la seva veu màgica i els seus apassionats idil·lis i amistats amb els grans noms de l'època la van convertir en una estrella mundial.

Crítica

Per a la generació d'europeus que ara som a la seixantena, la veu ennassada, fonda i inquietant d'Edith Piaf significa la cançó per excel·lència. Després d'ella, només epígons. O si ho preferiu, alternatives sempre mediocres, des de Julio Iglesias fins als Rolling Stones. Pot ser que Edith, tan fràgil i tan comunicativa, constituís el cim i també el final de l'imperi cultural francès a Europa i, de retruc, al món. A continuació, arribarien els anglosaxons, més poderosos econòmicament però molt menys consistents. En fi, que hom es va submergir a la sala immediatament fosca amb la il·lusió de comprovar que tantes tesis es desenvoluparien a la petita pantalla. I la decepció ha estat majúscula des de tots els punts de vista. 

Comencem per diferenciar el videoclip del bioclip o biopic . El primer consisteix en una reproducció plana i elemental de la vida de qualsevol persona, en general vinculada al món de l'espectacle, mentre que el segon, mantenint la mateixa base narrativa, pretén “realitzar un film” a partir de l'existència determinada. Un videoclip és el text fílmic de qualsevol publicitat en voga (una nova producció discogràfica) però més extens. Un bioclip és la transformació d'una existència artística en una pel·lícula de categoria com a tal. Exemple excel·lent de bioclip és Bird (Clint Eastwood, 1988), realitzada sobre la vida del saxofonista nord-americà Charlie Parker, mentre que el film que ens ocupa, amb tantes pretensions aparents, és una fidelíssima icona del videoclip cridaner però mancat d'ànima, d'estil, de convicció. Hom lamenta escriure aquesta constatació, però no té cap més remei. 

La pel·lícula, com el títol en espanyol indica, és la vida i mort del gran mite de la chanson francesa. Una dona petita de vida agitada, colpejada per la misèria, per l'excés i pels afectes que, des del 1915 que neix fins al 1963 quan mor, experimenta la pujada de la fama i l'enfonsament encara més espectacular de l'ocàs. Una gran pujada artística on n'hi hagi i el seu corresponent enfonsament personal encara més cridaner. Sorgeix dels carrers parisencs tan atractius com pudents als suburbis, ascendeix des de petits bars de borratxos i prostitutes fins a cabarets de pa sucat amb oli, i des d'aquí fins als music hall que l'elevaran fins a l'estètica glamurosa del Wardford novaiorquès. Sempre amb algun home al seu costat, des de Louis Leplée, el seu primer empresari, en una convincent interpretació de Gérard Depardieu, fins a Marcel Cerdan, el campió del món de boxa i gran amor de la seva vida, mort en accident aeri que va suposar la depressió moral de la cantant fins al propi extermini en l'alcohol i la droga. Al seu costat sempre, aquesta mena d' alter ego que fou Môme, una Sylvie Testud que aconsegueix transmetre'ns admiració, amor però també subterrània enveja com va tenir el seu personatge envers Edith. 

Tot aquest univers narratiu, exagerat en quantitat durant més de dues hores de pel·lícula, es mou des de dos motors entre evidents però també clarobscurs que travessen el film verticalment. D'una banda, el temperament i el corresponent caràcter de la protagonista, irritable, dominant, imponent, a la vegada que pidolaire d'afecte, sense cultura i religiós fins a la mitomania. No en va i quan era nena, les prostitutes amb les quals vivia la van portar a la tomba de Tereseta de Lisieux quan va emmalaltir d'un gran mal ocular i va recuperar la vista: Edith conservaria sempre una devoció absoluta per la santa francesa. D'altra banda, una permanent sensació de soledat, empremta de la seva infància traumatitzada, que l'obligava a dependre dels altres fins a la sacietat. A la recerca d'amor, d'aquest afecte ja comentat. Tot això, com en una batedora, faria de la seva existència un producte entre maníac i trencadís, que la portaria a la mort amb només 47 anys, mite dels mites per al poble francès i per a la resta del món. 

Però tantes coses, tants personatges, tantes situacions, acaben produint un conjunt tan barroc que fa que el film perdi cert seny narratiu i en la seva tercera part arribi a cansar. Falta una línia dominant que articuli estructuralment la complexa narració i el rostre de la protagonista, possible recurs, a la fi es converteix en mera màscara que et pot arribar a distanciar. És la tècnica del videoclip però més extens, segons dèiem, sense contenció en el desenvolupament i encara menys exigència dramàtica. Perquè la suma de molts moments emocionals mai significa necessàriament densitat sentimental, és a dir, proposta moral de tensions interiors. Després de molta insistència en instants gairebé de llàgrima, Edith roman aliena al cor de l'espectador, amb la possible excepció dels qui vagin al cinema entregats per endavant a la persona i a la nostàlgia d'una Edith tan inaccessible com fràgil. El barroquisme del film (del guió) colpeja amb acritud el seu desenvolupament. I amb el pas del metratge, paradoxalment esdevé elemental plomós. 

Gran interpretació de Marion Cotillard en el paper de la protagonista? Sí, però és un risc insistir tant a assemblar-se a Edith que, al final, hom s'adona en cada instant que la Cotillard interpreta . Quan això succeeix, la intèrpret i el personatge interpretat es distancien fins a l'infinit. El cinema és un misteri, un profund misteri, com tot art, i eliminar aquesta prima línia vermella que separa la realitat i la ficció provoca un perill d'imprevistes conseqüències. Perquè, en definitiva, i encara que sembli una boutade , Marion Cotillard no és Edith Piaf. És una altra. 

I no obstant això, escoltar Milord , El himno al amor , però sobretot Rien, rien de rien , en veu de la vertadera Piaf, segueix posant els pèls de punta, i ens transporta als cinquanta/seixanta, aquells anys bojos quan tota una generació va creure que era capaç de canviar el món. Aquesta generació, ara mateix, comprèn que tot va ser un somni. El somni punyent en la veu de la seva petita Edith. 

cineparaleer.net - Norberto Alcover