Sinopsi

El nou treball del director coreà és un preciós conte taoista que ens transporta a un món d'iconografia oriental, en el qual les portes aïllades en el buit, l'aigua en totes les seves formes, els arbres i els animals emmarquen la història d'un aprenentatge que es desenvolupa en les quatre estacions de la vida i amb un missatge molt clar: el desig de possessió porta en si mateix la destrucció del que més vols. Ningú és immune al poder de les estacions ni al seu cicle anual de naixement, creixement i decaïment. Ni tan sols els dos monjos que comparteixen una ermita flotant envoltada de muntanyes. A la vegada que les estacions es succeeixen, tots i cadascun dels aspectes de la seva vida són infosos i viscuts molt intensament. Això els farà experimentar moments de gran espiritualitat i misticisme i d'altres més moguts i tràgics. Ells, de la mateixa manera que tot ésser humà, són incapaços d'evitar els avatars de la vida, els desitjos, el patiment i les passions. Sota l'atenta mirada del monjo ancià, un de molt més jove experimenta la pèrdua de la innocència, amb l'arribada d'una dona al seu particular món de pau i tranquil·litat. La dona despertarà en el jove sentiments fins ara totalment desconeguts com l'amor, la gelosia, l'obsessió, el preu de la salvació i la saviesa obtinguda a través de l'experiència.

Crítica

Des de Corea i passant pel Festival de Sant Sebastià, arriba aquesta faula sobre l'aprenentatge vital, fortament imbuïda del pensament budista i de l'estètica oriental. La presència de cintes asiàtiques als festivals internacionals s'ha convertit en quelcom habitual últimament, sens dubte per la seva qualitat cinematogràfica però també per obrir-nos a altres mentalitats, cosa que defineix aquest començament de mil·lenni. No obstant això, no tot el que vingui amb aquesta etiqueta ha d'entrar per la porta gran, ja que la indústria sempre aprofitarà els filons que se li obrin, com ho fa aquest coreà que diu situar-se “fora del sistema”.

Un monjo budista intenta formar i guiar el seu jove deixeble en tantes etapes de la vida com estacions es van succeint. Ho fa en l'idíl·lic paratge d'un llac envoltat d'exuberant vegetació, on un temple flotant serveix per a la meditació i purificació interior, allunyat del món exterior. Allà la vida discorre, per al director, segons cicles d'un perpetu esdevenir, on l'home es difumina en una naturalesa panteista fins a fondre els seus destins amb els d'un peix, una granota o una serp, símbols que parlen d'un sentit tràgic de l'existència, de la supervivència enmig de l'odi; com el nen que perd la innocència del joc per la seva crueltat, sembla que tots arrosseguen el pes de la culpa, que desemboca en la violència i la venjança, i ni tan sols els durs càstigs de penitència aconsegueixen trencar la roda del destí.

A aquest polèmic director, Kim Ki-duk ( Bad guy , La isla ), li agrada contraposar dialècticament aigua a terra o cel, amor a mort, o plaer a càstig, però sempre enmig d'un fatalisme que s'imposa als inútils intents de l'home per trobar la felicitat i superar el seu instint. Visió pessimista i maniquea de l'existència, privada d'autèntica llibertat, on la moral és reduïda a trobar la pau interior o on els austers ensenyaments s'ofereixen sense humanitat. Filosofia i religió budista que s'han buidat d'espiritualitat, i que presenten les relacions humanes amb una simplicitat i esquematisme que equiparen joc infantil amb innocència, adolescència amb sexe o joventut amb venjança, i on el colofó bé podia portar la signatura de la tragèdia grega o del cinema nòrdic més existencialista, suïcidi inclòs: per molt que aquí se'ns parli de disciplina espiritual, no fa la impressió que es tracti de valors dignes per conduir-se, ni una visió equilibrada de la vida.

En l'aspecte més cinematogràfic, Kim Ki-duk aconsegueix que cada fotograma respiri amb la poesia i vitalitat de la frondosa naturalesa asiàtica, i que una curosa fotografia reculli el ric colorit ambiental de cada estació o la mateixa humitat suspesa. No obstant això, la seva posada en escena una mica intel·lectualitzada i de fort sentit simbòlic cau en l'artificiositat i és pretensiosa, posant-ho tot al servei d'una intenció didàctica massa explícita; les interpretacions passen de l'hieratisme i inexpressivitat –al més pur ascetisme budista– a la sobreactuació gestual per mostrar uns estats interiors de desesperació o de desitjos de venjança; el tempo lentíssim –no hi ha res dolent en això si és l'adequat per a la història– fa pesada la digestió d'una història que es veu venir en cada estació, i el guió mai arriba a agafar el ritme ni la cadència adequada. 

En definitiva, la grandiositat i bellesa de l'entorn i la magnífica fotografia acaben no sent suficients per insuflar aire a una pel·lícula que s'asfixia fins a la mort en el seu propi llac, únic escenari on els seus dos protagonistes a penes fan ús de la paraula perquè la imatge parla per ells, malgrat sigui de manera reduccionista. Excepte als incondicionals del cinema oriental en clau simbòlica i que es conformin amb la bellesa visual, aquesta pel·lícula coreana té molts números perquè s'entravessi a més d'un espectador.

Julio Rodríguez Chico - labutaca.net