Sinopsi

Mr. Bean té la grata sorpresa de descobrir que és el guanyador d'un viatge al sud de França. Serà a Canes durant el famós festival de cinema. El seu viatge no triga a convertir-se en un autèntic caos, causant autèntics estralls allà per on passa.

Crítica

Bean: lo último en cine catastrófico es va estrenar a tot el món en dates molt variades, inicià el seu camí comercial l'estiu de 1997 i finalitzarà l'hivern de 2008 als països asiàtics. A causa de l'èxit de la seva antecessora, Las vacaciones de Mr. Bean pràcticament ha arribat al mateix temps a les sales de mercats diferents, una bona prova que els seus responsables confien plenament en aquesta producció i li atorguen una rellevància similar a la de qualsevol costós títol hollywoodià . I, per descomptat, no és estrany, ja que Bean: lo último en cine catastrófico va ingressar una mica més de dos-cents cinquanta milions de dòlars arreu del món, obtenint xifres realment importants als Estats Units, Alemanya, Regne Unit, Itàlia, França, Austràlia o, fins i tot, al Japó. […]

Deu anys després de la seva primera aventura cinematogràfica, Bean torna a la gran pantalla amb una pel·lícula que, per fortuna, es diferencia bastant de la seva fallida antecessora. En aquesta ocasió, aquest ocurrent individu té la sort de ser el guanyador d'un sorteig d'un viatge a la Riviera francesa, concretament a Canes. Per descomptat, i per a delectació de bona part dels espectadors, el seu viatge estarà ple de dificultats, i haurà d'ocupar-se d'un nen que se separa del seu pare a causa d'una de les innocents males passades del mateix Bean i es veurà involucrat en l'important festival que es celebra a l'esmentada ciutat. 

En primer lloc, considero que és convenient deixar ben clar que no sóc un entusiasta d'aquest entremaliat personatge ideat per Rowan Atkinson i Richard Curtis, una dada que considero fonamental perquè el lector tingui o no en compte la meva opinió. Tot i que la cinta es deixa veure i en cap moment es fa pesada, fet que és degut, sens dubte, al seu exigu metratge, el seu senzill argument no és res més que una excusa per presentar-nos una successió de gags, alguns més encertats que d'altres. En tot cas, en la majoria d'ells es detecta una intel·ligència i una comicitat més controlades que la que en petites dosis se'ns presentava a Bean: lo último en cine catastrófico . 

No obstant això, certs esquetxos s'allarguen sense necessitat, mentre que d'altres resulten breus però hilarants, i això provoca una disparitat que fa que la valoració general del llargmetratge no sigui del tot satisfactòria. D'altra banda, personalment no em causen excessiva alegria els gestos i les ganyotes que Rowan Atkinson utilitza per crear part de la personalitat de Mr. Bean, però, com comentava abans, es tracta d'una qüestió de gustos i això no molestarà la seva legió de seguidors. Al costat d'aquest actor també topem amb una radiant Emma de Caunes, un fantàstic intèrpret infantil (Max Baldry) i un genial Willem Dafoe (atenció a l'instant en què Carson Clay observa la seva obra en la gran pantalla i es delecta veient-se a si mateix), per no esmentar la breu però agraïda presència de Jean Rochefort.

A més, el film és un indubtable homenatge a emblemàtics artistes com Charles Chaplin (la referència a El chico és evident) o fins i tot Peter Sellers ( La fiesta ), sense oblidar-nos de Jacques Tati. D'altra banda, també incorpora una lleugera però divertida i necessària crítica al cinema independent, sempre massa complaent amb ell mateix. Sobre això, el tram final de la pel·lícula es converteix en una de les seves millors cartes, i es desenvolupa amb eficàcia una idea que, a les mans d'un altre realitzador, potser acabaria convertint-se en quelcom ridícul.

Joaquín R. Fernández - labutaca.net