Sinopsi

El buen alemán ens situa en les ruïnes del Berlín de la postguerra de la Segona Guerra Mundial. Allà, el corresponsal de guerra de l'exèrcit dels EUA Jake Geismar es veurà embolicat amb Lena Brandt, una antiga amant el marit desaparegut de la qual és objecte de recerca per part de l'exèrcit americà i també del rus. La intriga augmenta a mesura que Jake intenta descobrir els secrets que amaga Lena en el seu desesperat intent de sortir de Berlín amb el seu marit. Tully, el xofer de Jake, té contactes al mercat negre que poden ajudar Lena a sortir... o portar-los tots a un territori encara més fosc.

Crítica

Steven Soderbergh és el constant estirar més el braç que la màniga. El fet patent d'un realitzador tremendament limitat al qual, tot i així, se li ha atorgat un miratge de talent gràcies a una primera pel·lícula que va triomfar a Cannes (amb el favor d'un Wim Wenders que es va fer pesat amb ella) i a un insòlit crèdit aconseguit per un conjunt de films enclavats en les enganyoses aigües del cinema independent. Ni Sexo, mentiras y cintas de video ha suportat el pas del temps amb aplom, ni cap dels seus altres films ha resultat prou innovador perquè es pugui justificar l'aclamació que es professa a aquest cineasta. Ans al contrari, l'obra de Soderbergh s'enclava en una base conceptual que no obté el consegüent i lògic desenvolupament. Tot queda subjecta a les intencions, però no a l'elaboració, ja que els elements presumptament innovadors del seu cinema topen de cara davant un tractament superficial, privat de base dramàtica. Tant la hibridació del blanc i negre amb el color a Kafka (igual que l'intent d'atorgar un prisma diferent a la figura de l'escriptor txec), així com la diversitat formal i narrativa de Traffic o la revisió de l'imaginari classicista de El buen alemán , pateixen d'entitat pròpia, i s'aboquen al mer artifici abans que a la construcció, conscienciosa i meditada, de les seves possibilitats internes. 

El buen alemán és, de fet, l'exemple de la frustració. Una pel·lícula que basa tota la seva línia estètica en la mirada al cinema dels anys quaranta. Amb tot, ho fa des d'una perspectiva incomprensiblement actual, sense personalitat i deixant a mitges les seves pretensions. A diferència dels films que li serveixen de base ( Casablanca en primer lloc), cap dels aspectes que conformen la idiosincràsia del classicisme és aplicat per Soderbergh. El tractament de l'espai està sota mínims, subratllant la nul·litat del cineasta en aquest concepte, tan meravellosament aprofitat per Curtiz, Tourneur o Wilder i totalment inexistent a El buen alemán , que tracta l'entorn físic dels personatges des de la distància, ignorant la transcendència d'això en la descripció psicològica d'aquells. Si, per exemple, en l'obra mestra de Michael Curtiz, el cafè de Rick es concebia com un personatge més al servei de la trama, en la pel·lícula de Soderbergh no existeix la menor incidència (ni tan sols potencialment) en cap dels llocs on es mouen els personatges. Això queda corroborat amb la presència de l'avió en la seqüència final, magistralment aprofitat per Curtiz com a element de tensió i, aquí, un mer objecte que no té vida interior.

La fotografia, d'arrels neoexpressionistes en el període a causa de l'afluència de cineastes d'origen europeu a Hollywood, es troba sota l'irritant auspici dels retocs digitals. Obviant la textura del classicisme que irradia atemporalitat i un sentit, admirablement sòlid, de la realitat, El buen alemán està suspesa en el no-res, en un simple exercici d'imitació més semblant a un facsímil que a un treball compacte i 
respectuós. Realitzada pel mateix Steven Soderbergh (sota el nom de Peter Andrews), la fotografia queda condemnada a la inversemblança, a unes formes lamentablement frívoles en les quals no es pot trobar cap enfocament propi o lleument original.

Però els problemes de El buen alemán no s'acaben aquí, ja que un dels seus handicaps més grans és, paradoxalment, un dels seus escassos elements destacables: el guió de Paul Attanasio. Molt ben escrit, amb diàlegs sòlids i situacions estilitzades, topa de cara contra l'erroni concepte plàstic i el nul sentit del ritme plantejats per Soderbergh, i s' integra, malgrat tot, en el clima de mediocritat que impera en tota la pel·lícula i, per tant, apareix com un factor incomprensiblement secundari en tot l'entramat fílmic plantejat pel cineasta. L'obra d'Attanasio hauria merescut, sense cap gènere de dubtes, una conjuntura molt diferent per prendre presència amb totes les seves virtuts. Una cosa semblant passa amb el treball dels actors, sobretot, el de la parella protagonista. Un George Clooney contingut i funcional, que apareix com un antiheroi més que efectiu, i una superba (com de costum) Cate Blanchett donant vida a un personatge complexíssim, herència directa de Marlene Dietrich tot i que, naturalment, filtrat pels inesgotables registres interpretatius d'aquesta meravellosa actriu. Potser els únics elements dignes de ser remarcats i que, en altres circumstàncies, haurien despuntat com mereixen. El buen alemán és una oportunitat perduda, per les ínfules d'un cineasta que ha perdut, definitivament, el nord. No es fa cinema clàssic imitant descaradament uns models visuals, sinó capturant-ne l'essència, els petits (o grans) detalls que defineixen un estil. Una cosa que, en l'actualitat, sembla que només està a les mans de Clint Eastwood.

Joaquín Vallet - miradas.net