Sinopsi

En la dècada dels anys 60, al cor d'Àfrica, una nova espècie animal va ser introduïda al llac Victòria com un petit experiment científic. La perca del Nil va resultar ser un voraç depredador que va arrasar totes les espècies autòctones d'aquest llac gegantí. El nou peix es va multiplicar ràpidament, i avui dia els seus filets blancs segueixen sent exportats al voltant del món. Enormes avions de càrrega de l'antiga Unió Soviètica arriben diàriament per recollir els últims carregaments de pesca i, a canvi, descarreguen la seva mercaderia… Kalashnikovs i munició per a les innombrables guerres que tenen lloc a la part central del continent. Aquesta explosiva indústria multinacional de peixos i armes ha creat una desoladora aliança globalitzada a les ribes del llac tropical més gran del món: un exèrcit de pescadors locals, executius financers internacionals, nens sense casa, ministres africans, comissaris de la Unió Europea, prostitutes tanzanes i pilots russos.

Crítica

La pesadilla de Darwin té el mèrit d'explicar quelcom que no interessa a ningú, i el valor de seguir interessada a explicar-ho a tot el món. Perquè el focus d'atenció d'aquest modèlic documental no és altre que Àfrica, bressol oblidat de la humanitat, destí turístic dels privilegiats, però, sobretot, rebost i abocador de les potències blanques d'Occident que l'han submergit en un pou de pobresa, guerra, corrupció i marginalitat in secula seculorum . La imatge que torna el mirall inevitablement molest del subdesenvolupament no podria ser més nítida: és la manca d'escrúpols d'aquells que continuen espoliant els més febles a través d'un nou ordre de colonialisme, però també la connivència dels qui ho aproven i la indiferència dels qui, finalment, miren cap a una altra banda. A ningú li agrada escoltar-ho, però no per això deixa de ser menys cert: el Primer Món viu bé gràcies al fet que al Tercer Món es viu molt malament. I és aquesta responsabilitat compartida el que, en última instància, tant ens costa pair. 

El que ens explica Hubert Sauper sota aquest oportuníssim títol és una faula terrorífica, més que audaç, salvatge, que tracta precisament sobre l'evolució i la supervivència del més fort a costa dels menys avantatjats. A Tanzània, aquesta naturalesa que dicta idèntiques lleis per als animals i els homes ha servit una significativa metàfora envoltada de la ironia més despietada. [...] 

Sauper, director i guionista del projecte, no deixa canya dreta en aquest fresc esgarrifós que va estenent-se davant dels nostres ulls, perquè, simplement i planerament, aquí hi ha molts titelles, però ja no queda cap cap que es pugui alçar amb orgull, ja sigui per vergonya o desesperació. La seva història és la del peix gran que devora el petit, una espiral d'atrocitats que, com el llucet, es mosseguen la cua, i aquesta perca omnipresent com a catalitzador d'aquest altre depredador que és l'home. Hi ha una escena que resumeix a la perfecció el sentit al·legòric de la pel·lícula: un peix mecànic que penja del despatx de l'ufanós director de la fàbrica canta el Don't worry, be happy mentre remena el cul. Aquest és, per descomptat, un missatge tenyit de sarcasme que va dirigit al Primer Món: aquí tot està sota control. [...] 

Fent de l'escassetat de mitjans una virtut, i seguint el fil dels seus propis descobriments, aquest superb film ens ofereix un discurs visual auster, fosc, granulós, només aparentment erràtic, perquè avança en cercles concèntrics, si no viciosos, igual que el destí tèrbol i estancat dels seus protagonistes, ampliant amb cada nova volta la perspectiva, aprofundint en els temes i posant en relleu nous llaços. Com si tracés pinzellades aïllades, aquest realitzador d'origen tirolès ens acosta a l'activitat al voltant del llac, als executius i empleats de les factories, a la intimitat del personal aeri i a les seves noies de plaer. [...] El resultat final d'aquests retalls, enganyosament inconnexos, fatídicament vinculats, és un paisatge dantesc davant el qual un no sap si sentir fàstic o demanar perdó. Anomenar notes d'humor a certs moments de distensió seria obscè: el riure es congela quan ens adonem del que el motiva. 

Tot i així, és l'impecable tractament que s'ha donat a tot aquest material el que n'augmenta la vàlua. La pesadilla de Darwin posseeix el rigor de l'honestedat i la modèstia: l'autor cedeix tot el protagonisme possible als afectats a través d'imatges i converses en estat pur, silencis que respiren, eloqüents mirades i gestos, a penes pautats per uns rètols que ens situen, subratllen o contrasten allò que observem i sentim. Però, més enllà de la forta impressió que genera, de les seves contundents revelacions o de la denúncia que suscita, hi ha alguna cosa que fa d'aquest documental, tan incòmode com obligat de veure, un exemple a seguir. Sauper ha confeccionat un producte intel·ligent destinat als que considera espectadors intel·ligents, perquè ensenya sense jutjar, transmet sense manipular, posa en relació sense necessitat de penjar etiquetes, i segresta l'interès amb continguts i no amb espècies –no hi ha música, ni muntatges efectistes, ni veus en off , que amenitzin o sobredimensionin aquest brutal descens als inferns–. I trobar avui dia una cosa així, que defugi el pamflet i esquivi la temptació de complaure, perquè cadascú extregui després la seva pròpia valoració, és un miracle. [...] No cal recórrer a les ficcions alienígenes de Spielberg amb les quals comparteix cartellera per assistir a la guerra dels móns més perversa. 

La conclusió no podria ser més pessimista. Però si canviar el curs de la humanitat supera la utopia, aclaparar-nos per la nostra quota de culpa és, com a mínim, impagable: La pesadilla de Darwin no serveix, ni de bon tros, per sentir llàstima pels altres, sinó per sentir vergonya de nosaltres mateixos. Sense cap mena de dubte, un dels documentals més impactants i memorables que s'hagin pogut veure, un dels més necessaris i valuosos que s'hagin pogut produir. Pel coratge i la lucidesa amb què ens implica a tots i cadascun, no podem fer res més que agrair-li la bufetada.

Tònia Pallejà - labutaca.net