Sinopsi

Barbara, una despòtica professora, viu sola, sense amics ni confidents, però el seu món canvia quan coneix la nova professora d'art de l'escola, Sheba Hart. Sheba sembla l'ànima bessona i l'amiga lleial que Barbara sempre ha estat buscant. Però quan descobreix que Sheba manté una tòrrida relació amb un dels seus joves alumnes, la seva naixent relació pren un caire ominós. Quan Barbara amenaça de revelar el terrible secret de Sheba al marit d'aquesta i al món sencer, els propis secrets i les sinistres obsessions de Barbara surten al primer pla amb estrèpit, exposant els enganys que s'oculten a les vides de les dones.

Crítica

En els últims anys, el Regne Unit ha anat variant la seva política respecte a l'educació i els menors d'edat; els càstigs corporals utilitzats tradicionalment s'han anat abandonant, encara que no del tot, i paral·lelament han aparegut unes lleis que protegeixen els menors de manera taxativa, i en alguns moments s'han creat confrontacions amb una societat que, tot i que intenta evolucionar, es veu sempre condicionada per les seves pròpies tradicions, que veuen obsoletes però intocables (com si hi hagués por que en perdre-les, també es perdés la seva identitat). Amb tot, la protecció als menors va prendre encara més pes quan van començar a estendre's les notícies de pedofília a través d'Internet, així com l'aparició al llarg de l'illa de diversos casos de professors que mantenien relacions sexuals amb alguns dels seus alumnes, gairebé sempre, amb total consentiment per part dels joves. Curiosament, la majoria dels casos estaven protagonitzats per professores i no professors, fet que creava encara més desconcert. No han faltat, per descomptat, els alumnes que han abusat de les seves professores mitjançant amenaces i intimidació física. Va ser llavors quan la novel·lista Zoe Heller va escriure la seva novel·la What Was She Thinking: Notes on a Scandal , que dóna base a la pel·lícula de Richard Eyre, Diario de un escándalo ( Notes on a Scandal ; 2006). […]

El problema més gran de Diario de un escándalo és que no se sap en cap moment què és el que pretén ser. Si al començament la narració en off de Barbara sobre la situació escolar i social, emfatitzada per la meravellosa veu i entonació de la sempre excel·lent Judi Dench, sembla acostar la pel·lícula a una visió satírica de la realitat, aviat es perd quan sembla acollir-se al drama social per, al final, estar més propera al thriller . Aquesta ambivalència, que pot donar com a resultat quelcom interessant en el seu mestissatge, acaba suposant un gran llast per a la pel·lícula, no perquè hom no sàpiga on situar-se, sinó perquè els seus responsables són incapaços de treure profit d'aquesta confusió. Tot acaba resultant massa rectilini i els matisos es perden, excepte en el personatge de Barbara, que acaba resultant l'únic amb interès gràcies a les variacions del seu comportament, perquè mai es coneixen en realitat els motius pels quals actua d'una manera o una altra, i això, almenys, fa que la pel·lícula creï una atmosfera estranya, sempre, això sí, depenent d'allò que Barbara pot estar disposada a fer o no. 

D'altra banda, queda sempre la sensació d'una pel·lícula on importen més els diàlegs i les interpretacions que altres aspectes, fet bastant estès en gran part del cinema britànic actual, i en concret a la filmografia de Richard Eyre, que ja a Iris (íd.; 2001) va demostrar que l'importava més allò que es deia que allò que es mostrava sense posar massa interès que els dos aspectes tinguessin relació. Per descomptat, comptar amb actrius de la talla de Blanchett i Dench és una gran ajuda per saber que la cosa funcionarà i que, almenys, l'espectador podrà gaudir del tour de force que totes dues despleguen en tot el metratge, que salven el resultat amb la seva presència. Perquè, fins i tot, la música de Philip Glass sembla no trobar la seva sintonia amb les imatges: el minimalisme que sol desplegar en les seves composicions, darrerament més orquestrat i controlat, ni acompanya el dramatisme de les imatges ni crea un segon nivell expressiu, cosa que sí que aconseguia, per exemple, a Las horas ( The Hours ; 2002; Stephen Daldry), Undertow (íd.; 2004; David Gordon Green) o, més recentment, El ilusionista ( The Illusionist ; 2006; Neil Burger). 

Richard Eyre hauria de fer un cop d'ull a directors com Lynne Ramsay, Pawel Pawlikowski, Andrea Arnold, Shane Meadows o Paul Andrew Williams per trobar cineastes capaços de donar una visió de la societat actual britànica sense caure en formes ja superades pel seu propi cinema, malgrat que Eyre segueixi intentant treure'n partit. No obstant això, queda aquesta sensació que Diario de un escándalo és la representació d'una certa divisió social, una representada per Barbara, tradicionalista, i, una altra per Sheba i la seva família, més oberta al present. Una divisió que caracteritza en molts aspectes l'Anglaterra actual així com el seu cinema, dins del qual 
Richard Eyre intenta avançar però sense deixar el passat enrere i, el que és pitjor, 
sense aconseguir adequar fórmules anteriors als nous temps.

Israel Paredes - miradas.net