Sinopsi

Per una increïble cabriola del destí, un metge escocès destacat en missió mèdica a Uganda resta irreversiblement embolicat amb un dels personatges més bàrbars del món: Idi Amin. Impressionat per la descarada actitud del doctor Garrigan en un moment de crisi, el recentment autonomenat president d'Uganda, Amin, l'elegeix com a metge personal i com el confident més íntim. Tot i que Garrigan se sent al principi afalagat i fascinat pel seva nova posició, els seus ulls no triguen a obrir-se davant la salvatgia d'Amin i la seva complicitat amb ell. L'horror i la traïció persegueixen Garrigan quan intenta esmenar els seus errors i fugir amb vida d'Uganda.

Crítica

Uganda, 1971. Les tropes rebels enderroquen Milton Obote en un cop d'estat encoratjat per Israel amb la complaença dels britànics. Al capdavant d'elles hi ha Idi Amin, un militar natiu de dos metres d'altura; el seu origen humil, identificació amb els valors de l'Àfrica negra, carisma i habilitat per manejar auditoris, el fan enormement popular. Però aviat comencen les barbàries, moltes de les quals només es coneixeran després que sigui expulsat del govern el 1979, i es refugiï a l'Aràbia Saudita, on morirà sense càstig el 2003 [...].

Un monstre, però un monstre que va acabar cridant l'atenció de mig món. El cinema no ha estat aliè al seu atractiu pervers: abans de Rise and Fall of Idi Amin (Sharad Patel, 1981), coproducció entre Gran Bretanya i Kenya, el realitzador d'origen iranià Barbet Schroeder va aconseguir permís del dictador per rodar un documental sobre ell titulat Général Idi Amin Donada: Autoportrait (1974), amb força ressonància en el seu moment. Amb l'ajuda del gran director de fotografia Néstor Almendros i de la no menys reconeguda muntadora Denise de Casabianca, Schroeder filma un retrat colorista d'un Idi Amin vel·leïtós, infantil, prepotent i cínic. I ho fa de manera asèptica, convençut que així el missatge guanya en eficàcia i es desposseeix de didactismes, mostrant un fanàtic curt de gambals incapaç de manejar el poder que ha usurpat, tan embogit com per assassinar a sang freda i per capritx, tan fatu com per enviar cartes donant consells a dirigents d'altres nacions o proclamar-se rei d'Escòcia, país pel qual sempre va sentir debilitat.

Aquest film és la principal referència de El último rey de Escocia , que, no obstant això, pren uns camins oposats, justificats en part pel fet de ser una adaptació de l'obra literària del mateix títol, escrita per Giles Foden i portada a la pantalla per Kevin Macdonald, expert documentalista interessat pels autoritarismes polítics. Com la novel·la, la pel·lícula s'acosta a Idi Amin a través de la figura fictícia d'un jove acabat de graduar-se en medicina que ha decidit veure món. L'atzar el porta a Uganda, on comença a treballar per a uns metges amb els quals comparteix ocupació, no pas ideals: Nicholas Garrigan és aquí per diversió, denunciant de partida algunes actituds occidentals… Un bon dia acudeix a un acte on el dictador pronuncia un discurs i queda enamorat de la seva magnètica presència. Alguna cosa semblant pot passar a l'espectador, ja que aquesta escena, que anuncia el final d'un primer acte efectiu i àgil, està perfectament dibuixada: la retòrica populista es tradueix en plans curts, zooms emfàtics i la imponent actuació de Forest Whitaker en un dels seus millors papers. Com va fer amb la seva memorable interpretació de Charlie Parker a Bird (Clint Eastwood, 1988), Whitaker fa seus els aires i els gestos més recognoscibles d'Amin, però deixa a la seva experiència, i sobretot a una mirada acuradament estudiada, el marge suficient per traslladar la complexitat d'un personatge que, tot i ser un assassí, mai va perdre la seva faceta de nen insegur i fràgil. Per això, el treball d'aquest actor enorme és excel·lent tant quan fa de seductor de masses com quan es refugia en la seva incoherència més pueril o mostra el seu costat més salvatge.

I per això el jove Garrigan se sent fascinat i el segueix, i es converteix en el seu metge personal i testimoni directe de les seves excentricitats, convenientment explotades al film [...]. A poc a poc, el doctor va adonant-se que les ‘aficions' immorals que el general Amin i ell mateix practiquen mentre la població viu en la misèria, tenen un revers truculent. Així entra de ple, i la pel·lícula amb ell, en la intriga sobre l'autèntica personalitat d'aquest. El último rey de Escocia –que fins aleshores havia transitat pels camins del viatge iniciàtic, del relat d'una amistat i fins i tot de la reflexió política– gira en rodó i es converteix en una intriga en ús, amb idil·li pel mig i unes dosis de convencionalismes notables, com passava amb altres obres similars –la visió occidental sobre Àfrica està de moda, quan fa segles que la ignorem, la maltractem, la saquegem i, curiosament, ara és el cinema més comercial el que la rescata–, des d' Hotel Rwanda (Terry George, 2004) fins a El jardinero fiel (Fernando Meirelles, 2005). Perquè, en totes tres, les facetes sentimentals acaben important més que un suposat missatge ideològic, que aquí es dilueix o, potser, es fa involuntàriament més nítid en cedir als requeriments de la taquilla. Queda obert així el debat al voltant del sentit últim dels llargmetratges que pretenen donar llum sobre diverses situacions poc conegudes sota el paraigua dels grans estudis: són una perversió del discurs o permeten que aquest arribi a més gent, encara que per a això calgui introduir una sèrie d'elements clarament imposats? [...] 

Ernesto Pérez Morán - cineparaleer.com